Assaig | Revista 2525/09/2006

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (VIII)

La noblesa, com a classe o estament és aquell grup social que gaudeix de peeminències hereditàries. Hom pot accedir a ser noble bàsicament de dues maneres: que sia ennoblit pel rei o que el privilegi li vingui d’origen. Això no té a veure amb si el subjecte en qüestió és susceptible d’experimentar sentiments baixos o mal dits “plebeus”, altra cosa és posseir un cor noble. També poden ser nobles un corser, un ca, una au de presa, alguns metalls, algunes fustes; fins i tot alguns gasos (només alguns, fffffff... ) És, nogensmenys, curiós que fins i tot hi ha parts del cos humà (a més del cor ja citat) que també són nobles i d’altres que són del tot plebees (o poc decents). Així, per exemple el cervell també és un òrgan noble, els pulmons jo diria que també. Pel fetge i la melsa ja no posaria les mans al foc, per no citar la pròstata, del tot qüestionable. En les extremitats ja cal anar a pams. Els pits de les dones també són nobles, però només quan fan la seva funció nutritiva. Tota la resta d’òrgans (vagines, penis, anus, testicles, etc) són les parts baixes del cos i no mereixen la consideració de nobles, més aviat són parts indecents perquè estan relacionats amb els baixos instints (ja em perdonareu, sóc una mica antic, jo...)

Però no ens n’anem per les branques perquè el que volia és fer una reflexió sobre l’origen de la classe social que ens ocupa i la manera que interacciona amb les altres. Parlàvem de la noblia de les persones, no com a qualitat moral sinó com a condició innerent pel fet de pertanyer a l’estatus que li confereix aquest valor. Ja hem dit que la noblesa es pot adquirir de diverses formes, però qui té la facultat d’atorgar-la, apart de la bragueta, és el rei. Per això un servidor no es deix ensarronar amb facilitat. Només reconec com a nobles aquells que ostenten el privilegi des d’abans del segle XVIII. Des d’aleshores s’han produït nombroses alteracions i les sangs -com tot o quasi tot- estan molt adulterades i es continuen adulterant, si no, fixem-nos amb la princesa d’Espanya, ben plebea ella. Només això ja em dóna arguments per ésser republicà, i, si per aquelles coses de la vida (ja sé que és improbable) se’m volgués ennoblir, posem per cas per pagar-me algun favor i se’m concedís un títol nobiliari, com ara “Baró de les Valls” o “Marquès dels Camps de Vaques” o “Compte de Mascabrers” tant sols ho acceptaria si la Cúria en donés el vistiplau, perquè la noblesa, no ens n’oblidem, és, pel damunt de tot, una gràcia divina.

A la societat estamental, però, hi havia un grup que pesava més que la noblesa, a saber: l’Església. És un grup que ha anat perdent poder des de fa un parell de segles, però encara n’ostenta, això és evident. També en diem clergat, i més popularment, “clero”. En un sentit més ampli i obviant les convencions, a mi m’agrada anomenar-lo “classe sacerdotal” perquè l’expressió és atemporal, interconfessional i connecta amb les societats tribals i amb tota una infinitat de grups sectaris, sincrètics i estrafolaris. Ara, si les preeminències hereditàries de la noblesa tenen origen en les armes i, doncs, en el valor (després arribà la gràcia divina) ¿quin origen tenen els privilegis sacerdotals? Resposta: la intel•ligència, un bé escàs, per cert, un privilegi a l’abast d’uns pocs combinada amb l’oportunisme. Els poseïdors de aquest “bé de déu” dominaran el món, de fet el venen dominant gairebé des de la Caverna. ¿Que com se’n surten? és molt senzill, bàsicament és tan senzill com la negació de la mort. Per cert, fa molts anys que l’espècie humana té ben assumida la noció de la mort. La mort forma part de tota cultura, n’és part essencial i li confereix uns trets personalíssims. La mort, amb totes les variants possibles marca fets diferencials en cada poble, en cada cultura, en cada civilització. La mort es tracta des de diverses vesants i s’interpreta de distintes maneres. La mort té mil cares diferents, la més amable de totes, per un servidor, és la humorística, perquè treu ferro a un plat massa fort, tant que destroça qualsevol païdor. Així, sempre m’han sabut fer gràcia el “pàssiu bé senyor Casals” -tot xocant-se la mà a sí mateix just abans del traspàs- o el “Ja em perdonareu que no m’aixequi”, l’epitafi de la tomba d’en Groucho Marx.

Reduir tota aquesta riquesa temàtica al mite i a la fàbula no és fàcil, a més d’intel•ligencia es necessita un gran poder de seducció. Una seducció complexa, una seducció basada en part en les promeses d’una altra vida, l’eterna, l’autèntica, el retorn al Tot si el plantejament és panteístic, (o a l’U que plantejava F.V. Foix) i en part a tot un conjunt d’elements rituals, manipulacions històriques i components estètics que conjuntament amb la opulència fan un efecte devastador sobre els miserables i acovardits mortals. Aquesta seducció s’ha anat bastint lentament, amb mil històries entremig, però amb tanta força que pot arribar a situar aquesta ideia tant simple (negació de la mort) a la base de les civilitzacions. D’ací a assolir el poder hi va un pas. La gràcia, però, és conquerir poder i preservar la pell ensems, ben al contrari de la noblesa, que en el seu origen l’arriscaren perquè l’obtingueren per les armes-. És la màxima expressió del “nedar i guardar la roba”. Tot això suposà ser més poderós que la noblesa, sense necessitat d’emprar armes convencionals, cosa que no exclou, és clar, que els poders seglars les posin al seu servei o que exercitin el terror. És el poder del “Rex mundi”, ben conegut pels malhaurats i poc recordats bons homes i bones dones, als quals, des del vertigen dels segles reto, per la part que com a catòlic em toca, el més sentit homenatge perquè van ser esborrats del mapa de la manera més cruel i injusta pel poder de les armes de la noblesa gavatxa al servei de l’Església catòlica i de pas ens mataren un rei a Muret (i ens excomunicaren també) que és com dir banyuts i pagar el beure.

Amb tot això hem fet cap a la plebs, o la classe hereva d’aquell estament a les costelles del qual confluïa tot l’esforç fiscal que requeria la manutenció de l’absolutisme monàrquic i del clergat fins a les acaballes del segle XVIII. De fet, això encara és així però està canviant. La corona espanyola encara està finançada per la plebs però a l’any que ve l’Església haurà de pagar l’IVA i s’haurà de finançar amb l’aportació voluntària dels contribuents, amb les donacions dels fidels i de l’èxit de les seves finances. No vull ser alarmista però jo els aconsellaria que no es confiïn, que facin ús de la seducció i d’aquella intel•ligència que déiem, altrament els fotran el pa del cistell, vet-ho allà...

Lo Pep Pelat