Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Assaig | Revista 21

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (IV)

La tarda, fugissera i sobeca, lliscava sense suc ni bruc mentre nosaltres, distrets, miràvem per la finestra la patètica nuesa d’aquell noguer la presència del qual marcava, indolent, el ritme estacional. De tot aquell laberíntic brancatge que vèiem dibuixat al cel, aquell dia no se li’n bellugava ni un bri, de fet tota la natura semblava paralitzada, en part pel son invernal i en part per aquella pau comminatòria que no augura res de bo. Tan sols algun pardal passava apressurat, tot pressentint la nit inhòspita que anunciava la grogor d’un cel esquinçat per uns nuvolots de formes grotesques i antropomòrfiques. Aquella pesantor la suportàvem amb una inusual apatia. Les enciclopèdies Álvarez restaven quietes, sense que cap pàgina es girés i els cartipassos dels més petits esperaven indiferents les ratllotades dels llapis mandrosos. El mestre, a la seva taula, feia capcirons i els nois, presa d’una estranya llangor, no es movien dels pupitres ni feien gaire brega. La fressa de fons tampoc no era l’acostumada sinó més somorta, com sorda. Era una tarda plúmbica, gris i pesant. Ja ens havíem cruspit el pa amb formatge ianqui i tothom esperava amb impaciència que passés la mitja hora llarga que encara mancava per sortir. La busca grossa d’aquell rellotge vell que penjava a la paret tampoc no s’hi afanyava, conxorxada amb l’ensopiment general que s’havia apoderat d’aquella tarda funesta.

Aleshores va passar. Algú, no recordo qui, va donar la fatídica notícia; primer, al mestre Don Fermín -ha vuelto a suceder-. El mestre, després de fer les comprovacions oportunes ho comunicà a la resta de la classe. Amb abatiment, però amb ferma gravetat, pronuncià solemne les paraules: muchachos, siento tener que deciros que aquello del viernes pasado ha vuelto a suceder. I només era dimarts... La notícia va ser una bomba, una bursada entusiàstica esclatà i s’apoderà de la classe immediatament. El tedi ja era cosa del passat, ara tot s’havia revestit d’una eufòrica transcendència. Per descomptat que ja no es podria plegar a l’hora aquell dia, una situació d’emergència com aquella requeria la suspensió de tot horari o tasca programada. Jo vaig poder veure, una vegada de les moltes que va succeir, en què consistia aquell esdeveniment tan poc singular. La caca sobreeixia literalment la fusta de la comuna i els bastons, escombres o altres artilugis eren totalment inútils; per tant, el fet de recuperar la normalitat requeria el concurs de personal especialitzat. Per sort no en mancava, ans al contrari, n’hi havia bastants i fins els inexperts -com passa sovint- se les donaven d’entesos amb la intenció se suplantar a aquells que n’eren de debò. Jo, per la meva curta edat, no vaig assolir mai aquesta condició, ni tant sols la d’ajudant, així que mai no vaig poder assaborir les mels de la glòria ni de lluny. Els honors estaven reservats a aquells valents que gairebé ja s’afaitaven els pèls del bigoti.

La petició de voluntaris per part del mestre obtenia una resposta immediata i fulgurant. Com de costum, tota la classe s’alçava com un sol individu proclamant la seva disponibilitat, però la prudència s’imposava a la temeritat i, per tal de garantir l’èxit de la operació, calia escollir amb cura el personal. De fet, el mestre ho tenia molt clar i mai, mai, no va deixar les operacions en mans inexpertes, no fos cas que fracassessin. Així doncs, aquell dia, els quatre xicots de quasi sempre, (jo diria que eren dos oficials i dos aprenents) es van acomiadar i van desaparèixer porta endins, tot desvetllant entre nosaltres forts sentiments de frustració i d’enveja, impregnats com estàvem de l’actitud coratjosa d’aquells valents. Així, ansiosos i mal conformats, ens quedàvem fora, pendents dels aconteixements que es produirien a continuació. Els vint o trenta minuts que durava el procés eren de pura expectació, hi havia molts nervis. La impaciència i el suspens s’apoderava de la classe i una gran incògnita planava sobre tots nosaltres: ¿Quin seria aquest tomb l’objecte obstructor? No ignoràvem que aquest podia ser de naturalesa molt diversa (i sorprenent...). Que recordi, podria comptabilitzar-ne, si més no, quatre de diferents que varen ser els responsables de sengles obstruccions: la primera vegada fou una bata, i s’ha de dir que la operació no va presentar dificultats, malgrat l’aparositat i l’impacte visual (encara veig, com si fos ara, aquell enorme penjoll estranyíssim, irreconeixible, a la punta d’un pal d’escombra i com si l’haguessin sucat en una gran olla de xocolata de motlle).

La segona vegada tot va ser molt més complicat i els tècnics s’hi van haver d’esmerçar de valent perquè l’objecte obstructor va quedar travat i no anava ni amunt ni avall. Recordo amb tota claredat els renecs del primer oficial que se sentien des de fora mentre increpava un dels aprenents -arromenga’m més les mànigues collons, que no ho veus que m’emmerdego la camisa?- Després de patullar-hi més d’una hora i mitja varen treure un buscall dels que portàvem per l’estufa, gairebé tant gruixut com la mateixa canonada i s’hi va formar un tap fortíssim i hermètic. Els xicots van suar la cansalada, però van reeixir. És el cas més difícil que recordo. Se’ls va dispensar una càlida ovació. El tercer cop que va passar no va costar tant perquè l’objecte -un sabatot- era de fàcil extracció, la dificultat va raure en arribar-hi perquè el tap es va formar molt avall. Recordo que aquella va ser la vegada que més es van embrutar, és clar que els records són vagues i t’enganya la memòria hi ha vegades, però tinc la imatge gravada al cervell de quatre cossos de massa amorfa que van sortir d’aquella estança avançant pel passadís amb els braços estesos. No sabíem qui era cadascú d’ells perquè només se’ls veia els ulls. Com que per anar a rentar-se a l’abeurador havien de travessar la classe, allí per on passaven ho anaven embrutant tot i tothom i és clar, el rebombori que es va formar va ser memorable.
Les operacions que es van dur a terme en el cas que ens ocupava al principi no van ser ni de bon tros tant complicades, recordo que només es van embrutar fins els colzes i van sortir a la classe triomfants, amb els braços enlaire i el primer oficial mostrava l’objecte obstructor -una ampolla de llet suïssa- com si fos un trofeig. També se’ls ovacionà.

Com és lògic hi devia haver, si més no, un sabotejador la identitat del qual mai no va ser descoberta ni -que jo recordi- es va endegar cap investigació per descobrir-la, és clar que no interessava, perquè haguera perillat la continuïtat d’aquell ofici.
Aquesta és una de les moltes històries (l’anecdotari no tindria fi) que vaig viure de primera mà en aquella escola franquista del medi rural a mitjans anys cinquanta, potser el 56 o 57. Si n’hi havia de millors, no ho sé, si de pitjors, tampoc.

A la gent de la meva edat o més gran amb la qual vaig compartir aquells dies no cal que els digui res. A la resta de lectors, si és que algú ha tingut la paciència i l’estómac de llegir-me, només els diré que qualsevol coincidència d’aquesta història amb la realitat històrica és del tot intencionada.




Lo Pep Pelat




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Recerca, Natura, Portada

ON ÉS EL BOSC?

Quan em va arribar a les mans el passat número de Lo Pedrís i vaig donar una...
Recerca, Cuina, Portada

CUINA DE CONFINAMENT, CUINA DE SUPERVIVÈNCIA, CUINA DE MERCAT, AL CAPDAVALL CUINA PER MENJAR

Han estat un mesos, des del 15 de març aproximadament, que les nostres vides han...
Opinió, Articles, Portada

PULS'METRE

PUJA.-   Lo Pedrís. La celebració del seu 20è aniversari posa de...
Recerca, Cuina, Portada

CUINA UN PLAT MARROQUÍ: BSTILA

INGREDIENTS Tres cebes grosses, dos pebrots verds, 2 calamars mitjans, 2 filets de peix...
Opinió, Articles, Portada

Lo Pedrís, germen de vida i de futur

Quan tenia 12 anys Lo Pedrís em va donar la oportunitat d’escriure-hi per primera...
La nostra gent, Records, Portada

En record a Lluis Soler Gatell

HAIKU A LA MADURESA DE LAURIE ANDERSON  I LOU REED   I el nen que tots portem...
Què passa, Activitats, Portada

Càritas Vilaplana. Recollida neteja

CÁRITAS   VILAPLANA...
Què passa, Notícies, Portada

Càritas Vilaplana

CÁRITAS   VILAPLANA       ...
Què passa, Activitats, Portada

DESCORFINATS, espectacle lúdic i familiar.

El divendres, 19 de juny, a la pista del Casal, i amb les distàncies de seguretat, vam...
Què passa, Activitats, Esports, Portada

En el canvi hi ha la possibilitat de millora (10 anys de Sortides Nocturnes al juliol)

En el canvi hi ha la possibilitat de millora, d’atacar el tedi, de créixer, de donar...
La nostra gent, Records, Portada

COMIAT

Aprofito aquest espai per acomiadar el meu estimadíssim company Lluís Soler Gatell...
Opinió, Articles, Portada

20 anys de Lo Pedrís, 80 butlletins d€història de Vilaplana  

Possiblement, quan pensem amb Lo Pedrís el primer que ens ve al cap és el...
Opinió, Articles, Portada

LO PEDRÍS, VINT ANYS INOCULANT EL VIRUS DE LES LLETRES  

L’octubre de l’any 2000, en la presentació del número u de Lo...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevista a Júlia Pàmies Besora

Segur que no sabríem pas dir quina de les entrevistes que hem anar recollint durant els...
Opinió, Editorial, Portada

Lo Pedris 80 (juliol 2020)

El recanvi és bo, necessari i beneficiós, ja sigui per la transparència...
Opinió, Articles, Portada

A mode d€agraïment i perquè en quedi constància  

Em va dir «per què no escrius alguna cosa pel Pedrís?» Després...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

ENTREVISTA A MARIONA QUADRADA MONTEVERDE

Que bé que la Mariona Quadrada, una de les nostres articulistes més fidels, ens...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

MIQUEL ESCUDERO CLAVAGUERA, POETA REUSENC. EN JORDI NOGUÉS, ENS EN PARLA

Quan es va acabar el circuit poètic del Mussart de l'any passat, em van avisar que...
Recerca, De cinema, Portada

Confinats amb NETFLIX

Confinats amb NETFLIX El període de tancament que hem viscut ens ha permès...
Recerca, De cinema, Portada

Un mal endèmic o reparable?

Fou un 25 de maig de 2020. Ja veurem si la història recordarà aquesta data amb...
Opinió, Recerca, Articles, Cuina, Portada

Cap a un sistema alimentari universal

D’on venim Durant la dècada dels 60 als 70 es va començar amb...
Recerca, Natura, Portada

Rutes per a caminar

El Camí de la Bruixa (Montsant) Aparquem a l'ermita de Sant Joan del...
Història, Història, Portada

Marcel

Les brigades internacionals eren unes unitats formades per voluntaris d’esquerra vinguts...
Opinió, Articles, Portada

BTTS

Un dia qualsevol vam sortir a caminar pels voltants de Vilaplana, tot gaudint dels racons menys...
Opinió, Articles, Portada

2020

Quin any 2020, amb lo bonic i fàcil d’escriure que és el número!!!...
Què passa, Entitats, Natura, Escola, Portada

LES  SORTIDES D€ENTORN AMB ELS MÉS PETITS  

Les sortides a l’entorn són molt importants a totes les edats per conèixer...
Història, Història local, Portada

ELS MOLINS FARINERS DE VILAPLANA (II)

Al darrer número de Lo Pedrís vam oferir una mirada històrica als...
Recerca, Entitats, Natura, Escola, Portada

El nostre hort

Aquest curs podríem dir que  hem (re)començat un projecte que ens fa molta...
Entitats, Escola, Portada

TALLERS MATEM€TICS A CICLE SUPERIOR

Aquest curs els/les alumnes de cicle superior hem fet taller de matemàtiques una hora a...
Recerca, Entitats, Natura, Escola, Portada

ELS ODS: ELS OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

Aquest any, com a acció conjunta amb altres pobles del Baix Camp, havíem pensat...