Assaig | Revista 2021/06/2005

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (III)

Lo Pep Pelat lamenta que es publiqués la seva segona crònica en un moment inoportú, quan mig món es condolia per la mort del Pare Sant. Aquest autor s’afegeix a aquesta condolença, malgrat que, quan es publiqui aquesta nota, mig món ja hagi celebrat l’anunci oficial d’”habemus papam” i l’altre mig s’haurà dolgut per qui sap quants soscaires més.El que signa aquestes cròniques es complau en la crítica i l’humor, però no voldria ser inoportú. Si algú considera que cal, no té cap mena d’impediment per demanar humilment disculpes (eppur si muove...)

Una publicació trimestral s’ha d’ajustar en allò que suporta el límit de data de consum sense caducar, com un iogurt, perquè la dinàmica eventual dels nostres temps és vertiginosa i nosaltres cada cop som més amnèsics. Ací, per desgràcia, l’actualitat té uns àmbits reduïts i s’ha de vetllar per la frescor del producte. Ja ho deia un anònim medieval: “hostes e peix a tres dies puden”

Però com que tot és cíclic...aquest autor també lamenta –tot seguint el fil de la caducitat però albirant un nou nadal que es va acostant- que no s’hagin alçat més veus com la de la Neus Sánchez tot clamant per una sensibilitat que sembla inexistent en el si del nou Ajuntament. Matar un pi pel gaudi visual de quatre dies hauria de ser, si no un delicte ecològic, sí quelcom força mal vist, per les raons que tan magistralment ens va exposar la Neus. La fi del món, del nostre món, vindrà donada per pensaments racionalistes com una eureneta no fa estiu, això no va per mi, jo ja no ho veuré, ho llanço a la riera i no hi ha més remei. Gràcies Neus, Consistori, ¡als lleons!

Abans, però, que els lleons es mengin ningú que se sàpiga que de delinqüents ecològics sí que n’hi ha, a Vilaplana. Tot el llit d’aquest rierol, enguany tan sec, que voreja la vila, és viu, hi habita una fauna –que és la nostra- i que hi té la llar, sí, precisament allí, entre els verderals i les canyes. Es pot notar, intuir, escoltar, fruir o es pot ignorar també, però no és ètic ni legal enverinar-la, que és el que fan els qui (no gaires) netegen les bótes dels tractors al riu, tot condemnant-lo a un súbit i mortal silenci. Després d’enverinar la fauna local enverinen els aqüífers amb substàncies que no em vull ni imaginar. No, no es pot quantificar el mal que fan, però en fan, i molt. Flix-Ascó-Vilaplana-Carrer de la Font, quina vergonya! Que a cada porc li arribi el seu Sant Martí.

Hi ha assassins de la flora, hi ha assassins de la fauna, hi ha assassins d’idees, hi ha assassins de cultures, hi ha assassins de llengües...tot més o menys revestit de grans proclames ideològiques, religioses, socioeconòmiques o fins i tot de moderat raonament. Però el català no en necessita cap d’assassí. Per occir-lo ja som prou els catalans. Si algú no ho ha notat, que s’hi fixi, no perdem cap ocasió per parlar en castellà, ens és igual si ens entenen o no, si el suposat interlocutor vol incorporar-se a la nostra parla, que diguem barbarismes, tot ens és igual, amb els de fora ens encanta parlar en castellà. Però ¿què és el que ens mou a tal servilisme lingüístic? Em vull creure que és més la ignorància que no pas la covardia però potser és a l’inrevés.

La ignorància vindria donada primer, pel desconeixement, no pas de la llengua sinó -com l’aneguet lleig- del fet de ser hereus del tresor que representa el nostre sistema de comunicació, riquíssim, tan bell i particular que no acabem de creure’ns-el (no seria així si uns míssils nuclears de darrera generació ens l’avalessin) i això també fa per tot allò que sembla massa català i, doncs, susceptible de castellanitzar, el lèxic més autèntic (se m’acut crossa, ¿com tenim valor per substituir-la per muleta?, ¿o bolquer per panyal?) mil paraules més, totes bellíssimes...) la gramàtica (tot el complex sistema de pronoms febles i formes pròpies d’expressió) i les expressions més genuïnes, aquelles que ja utilitzaven els nostres avis analfabets... i tot un missal de sapiència popular plasmat en mil i una dites i refranys, tot a la brossa. Per si algú no ho sap, els lingüistes aprenen dels analfabets (vells que hagin romàs en el terròs el màxim temps i hagin vist poca televisió) i segon, que el català és una llengua de cultura tan antiga com l’anglès el francès o el castellà, avalada per uns autors medievals reconeguts arreu del món, per una Cancelleria Reial que en marcava els models i per un poble formidable que li ha estat fidel mil anys. El fet de conéixer-la és un honor com pocs i és un privilegi. El fet d’ensenyar-la –i exigir-la- al foraster és una obligació ciutadana que incomplim. Qui se senti acomplexat per parlar aquesta llengua amb correcció, o desconeix tot l’anterior o està atrapat en el parany de la covardia col·lectiva, i m’explicaré, si se’m permet amb una al·legoria.

Si a un gosset se’l maltracta des de petitó, creixerà acovardit, si se’ns acosta ho fa mig aplanat, amb la cua entre les potes, per no esbargir la seva olor, per no fer-se notar, si en aquest moment alcem la mà per gratar-nos el clatell, per exemple, quasi segur que grinyolarà, se li afluixaran els esfínters, es pixarà, perquè s’imaginarà que li volem pegar, no jugarà i si ho fa, serà sempre des de la submissió més absoluta. Sempre serà un gosset tímid i una mica desgraciat. Du la marca indeleble del maltracte, infringit en la seva tendra infància, en un moment en què, allò que necessitava era confiança per endinsar-se el un món ple d’incerteses i de perills, de noves proves a superar cada dia. I ara vull donar un gir a aquest fil argumental. Parlo d’un gosset, però no penso en un gosset. El gosset només és la metàfora. El vertader subjecte és l’individu humà que va haver de suportar l’escola franquista, per exemple, i la crueltat d’unes praxis derivades d’una violència latent en tot l’aparell d’un sistema basat en el menyspreu de les minories i l’extermini de l’adversari.

De vegades els pobles també s’acovardeixen, i s’acomplexen, encara que no tinguin motius per estar-ne d’acomplexats, ans al contrari, encara que tinguin motius per estar orgullosos de la seva identitat, de la seva cultura, de la seva història, de la seva llengua, del llegat de tot un reguitzell d’herois, d’artistes, de literats, de científics, de lluitadors, de màrtirs, que l’han elevat a la categoria... si els fan creure que no han passat de l’anècdota. En el cas concret del poble català ho fa després de tres-cents anys de maltractes, de vexacions de no-reconeixement, de garrot, en una paraula. ¿Cal que continuï? veig el gosset amb la cua entre les cames i fent-se pipi, tot i que és un gosset molt eixerit i molt intel·ligent, però anorreat, des que era petitó, per un amo despòtic i cruel.

Com que el que signa aquesta crònica és d’aquells que veuen l’ampolla sempre mig buida, vull fer una crida general a tot el col·lectiu de parla catalana amb caràcter d’urgència. Que ningú la titlli de nihilista, car els sentiments que la mouen són del tot humanitaris, a saber: a partir de demà mateix, posem per cas el divuit de juliol, llevem-nos tots parlant en castellà, no ens costarà gaire, car aquesta llengua la coneixem molt bé ¿no diem sovint, “com es diu tal cosa en català”...? Ja ho veureu, serà molt fàcil, potser en l’àmbit familiar serà on hi trobarem més dificultat (mamá, esta noche haré un poco tarde, que estoy convidado a una cena de aniversario, però por allà a las cuatro ya habré hecho cab.. ya habré llegado) serà els primers mesos, al cap d’un any tot anirà com una seda perquè no hi ha res com el costum i la quotidianitat per assolir la normalitat. ¿Que què hi guanyarem? No res, però tindrem la satisfacció d’haver estalviat una agonia inútilment perllongada a un animal ja molt vell, de mil anys, que s’havia de morir igual, com tots. De passada, el mitificarem, com el llatí, el grec o el sànscrit i serà materia d’estudi pels erudits. ¿No serà una mort ben digna?

Lo Pep Pelat