Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Literatura - Contes | Revista 75

L'arbre de l'Ot

Començava a fosquejar quan l’Ot va marxar de casa. N’estava tip i cuit d’obeir el seu pare. El molt pesat sempre el ratllava amb una cantarella repetitiva: -Ot, no remenis els buscalls del foc, Ot, no saltis per la finestra, tanca la consola, deixa la pilota, llegeix, menja, dorm... Quin malson. Ja ho tenia decidit, marxaria lluny i viuria l’aventura de la vida. Mentre la llar de foc crepitava i el fum ascendia per la fumera de pedra ennegrida, es va abrigar amb la bufanda i els guants, va posar l’imprescindible a la motxilla i, saltant sigil·lós per la finestra del seu quarto, sol i en silenci, va tocar el dos.

Quan l’Ot ja portava una estona caminant, i la nit de Nadal se li tirava al damunt, del cel començaven a despenjar-se petites volves de neu que enfarinaven el camí per on transitava. Tot i que no tenia massa fred, li calia buscar algun lloc on protegir-se. No va tardar en divisar un arbre que senyorejava ert i solitari dalt d’un turó. Li recordava quelcom conegut, encara que no recordava el què.  A mesura que ascendia, s’adonava que no era un arbre qualsevol. El reflex argentat de la lluna l’il·luminava de manera espectral. Era tan gran i tan alt aquell arbre que no creia el que veia. Se’l mirava des de sota i li semblava que aquell munt de branques gruixudes i fortes, com més pujaven, s’anaven aprimant i convertint en una piràmide gegantina que ascendia fins la punta d’un triangle que es diluïa dalt d’un cel infinit. Inundat per incomptables fulles punxegudes, que ja es començaven a emblanquinar, el vigorós ramatge es sustentava damunt d’un tronc alt i doble, ple d’escorça i forats.      
 
L’Ot ja ho tenia decidit es quedaria a passar la nit a l’empara d’aquell arbre majestuós que ara tenia al davant. Sempre li havien agradat els arbres, però no n’havia vist mai cap que l’hagués fascinat tan com aquell. Es va treure el sac de dormir de la motxilla, el va estendre sota la gran capçada i s’hi va ficar dins. Va intentar dormir, però el fred i la frisança per estar fora de casa no el deixaven.  Encara que se sentia sol, estava satisfet d’haver arribat fins allí i contemplar les constel·lacions que dibuixava la nit. Li agradava albirar les estrelles, i creure que tot just aquella, la més rutilant del firmament, era la llum de la seva mare. Des d’aquell malaurat dia, la pena era tan que gran que no li cabia a l’ànima. L’enyorava tan. Hauria volgut plorar, però la tristesa d’aquells ulls marrons d’ametlla amarga eren incapaços de vessar cap llàgrima. Se li havien quedat empresonades com gotetes d’ambre dins del llagrimer. Intentava recordar la seva imatge però se li havia anat esvaint amb el temps.

No obstant, aquella nit estrellada, l’Ot no volia estar trist. Per això havia marxat de casa. Desitjava passar-s’ho bé i va decidir jugar amb algun vídeojoc que portava dins la motxilla. Ara, ningú li podia prohibir res perquè estava sol. Ni el pesat del seu pare, que tot el dia el renyava, o li explicava records dolorosos, o li confiava pensaments confusos que no entenia prou bé... podria emprenyar-lo allí. Bé, sol, sol del tot, potser no... perquè al nen li semblava que aquell arbre, on acampava, li feia cert respecte. Per si de cas, no volia parlar massa fort, mai se sap què pot passar a la nit.

El fet és que el nen va recolzar-se al tronc, es va treure els guants de llana i va començar a jugar amb un dels jocs que més li agradaven. Era una versió de l’interminable saga de la guerra de les galàxies. Li encantava jugar-hi i convertir-se en Skywalker, agafar l’espasa de làser fluorescent per eliminar els tirans del costat fosc de la galàxia. Però aquella nit, sota la volta d’aquell cel blau marí, tacat d’estels titil·lants i a l’empara d’aquell arbre protector, l’Ot sentia massa emocions per concentrar-se en el joc. Va tancar-lo abans d’haver lliurat la primera batalla, que li oferia la llumeneta iridescent de la pantalla. Va intentar adormir-se de nou però no podia. Tampoc li va servir tapar-se els ulls amb la bufanda, comptar ovelletes o enumerar les plantes de l’àlbum de cromos que la mare li havia regalat pel seu sisè aniversari. Res li servia per agafar el son.

L’Ot es va desenfundar del sac i va començar a fer cercles caminant al tombant de l’arbre per calmar-se. Cada cop els feia més estrets fins que va tocar amb les mans nues l’escorça rugosa per comprovar quin tacte tenia. Li va semblar com si l’arbre sentís una mena de pessigolleig perquè va notar al tou dels dits com si, al fregar-lo, el tronc s’estremís o retragués la cuirassa protectora cap dins la medul·la. També va escoltar com sortia per un orifici el so esmorteït d’un petit esternut  –Atxumm. I que després li deia fluixet -Ai, quines mans més fredes que tens. Va pensar que era impossible, que devien ser al·lucinacions seves. Sempre li havia explicat la mare que els arbres no parlen, ni tenen pessigolles ni es constipen perquè no tenen carn ni ossos. Va fer el cor fort i es va dir: -Deu ser algun soroll estrany que no conec.

Encara que començava a esporuguir-se una mica, l’Ot sempre havia sigut, com la majoria d’infants, un nen curiós i inquiet. Tenia fred i se sentia intrigat per veure què hi hauria dins d’aquells forats misteriosos i si li servirien de refugi. Va agafar la llanterna de dins la motxilla i va apropar-se a un de gran que principiava a la base del tronc. Quan va ser dins de l’entrada, va tenir la impressió que era negre com la gola d’un llop. Això no el va fer aturar perquè tenia coratge. Va il·luminar-lo amb la llanterna, però era tan tènue la llum i tan pregon aquell orifici que no veia quasi res. Com més i més s’endinsava, se li anaven fent més clares les estalactites i estalagmites de la cova i més perceptible una barreja d’olors càlides i una escalforeta agradable que el reconfortava. Començava a suar, a esbufegar i a tenir set per la llarga caminada i per trencar aquell silenci pesarós, va cridar –Eco, Eco... Del fons d’allí emergí una veu pausada que li responia amb to amigable –Ot, et trobés bé? -Sí, sí...  Respongué el nen, ara ja més confiat. -Què vols? -Aigua fresca, em moro de set. Llavors misteriosament es va partir una pedra d’on va començar a brollar un aigua tan fresca i bona com mai havia provat.

L’Ot, com que aquella nit s’havia enfadat amb el seu pare per no menjar-se una sopa plena de brosses amb molt mala pinta, i quasi bé sense provar un tall de lluç que feia cara de pocs amics, començava a notar com li remugaven els budells de l’estomac. Intuïa que un arbre tan gran com aquell potser tindria alguna cosa per menjar. Empès per la gana va començar a enfilar-se per les ramificacions de les primeres branques. De sobte, va sentir altre cop aquella veu, però ara més propera i entranyable que li deia -Ot, on vas i què hi busques a qui dalt? -No ho sé, només sé que tinc gana.  Llavors màgicament va florir del mig d’una aquelles fulles en forma d’agulla una poma saborosa més vermella que la sang. La va agafar, es va asseure dalt d’una branca i se la va cruspir amb fruïció. Tanmateix, ni aquell fruit tan saborós ni aquella aigua tan fresca, podien calmar el vertader desig que es guardava gelosament dins del cor. Necessitava continuar buscant.

A mesura que grimpava delerós i insatisfet amunt entre les infinites branques d’aquell arbre, l’Ot va percebre que les fulles punxegudes anaven modificant el seu aspecte. Cada vegada eren més amples i els lòbuls més esponjosos i recargolats. Les va tocar i notava que tenien una textura tan flonja i que destil·laven una olor tan fresca i bona que li semblaven pètals de rosa. Estava ja tan cansat d’escalar amb la motxilla a l’esquena que es va asseure dalt una branca tan alta que li va parèixer que estava a tocar del cel. La va penjar dalt d’un nus sortint de l’arbre i va buscar-hi un petit àlbum de fotos familiars que hi duia dins. Entre aquestes, hi havia el viatge de bodes dels seus pares, el dia del seu naixement i unes pàgines més endavant una única foto on estaven els tres junts. Ara entenia perquè aquell arbre li recordava alguna cosa familiar. Va ser aquella tarda que l’Ot feia sis anys que ho havien anat a celebrar plegats sota l’ombra d’aquell arbre gegantí, mentre berenaven xocolata calenta i miraven l’àlbum de cromos amb plantes. Llavors, va sentir de nou aquella veu, encara més familiar i amiga que li deia –Ot, no has de témer res- va dir la veu de l’arbre fent una suau canterella -Només vull ser el teu amic i acompanyar-te aquesta nit. -I tu qui ets? Per fi, va gosar preguntar-li, ara que se sentia més confiat.-Sóc l’arbre de la nit de Nadal i et preguntaré per últim cop, què vols?  –Voldria... Vull que torni la meva mare. I  acostant-se la foto al pit, la va prémer fort contra el seu cor, va tancar els ulls i va veure de nou i amb claredat la imatge de la seva estimada mare. I, per fi, va poder plorar d’emoció.

Tot seguit, aquella nit màgica de Nadal, aquell arbre dels desitjos es va desmaiar de l’emoció que sentia pel dolor del nen. Llavors... Ai las! La punta més alta de l’arbre va deixar d’apuntar cap dalt al cel i va dirigir la mirada cap a la terra.  I les fulles infinites van començar a regalimar dels porus milions de llagrimetes, com si tota la nevada de la nit s’hagués acumulat en elles. El vigorós tronc, des de la punta més alta del triangle fins la gruixuda base, va doblegar-se gràcilment. Les fortes branques es van reclinar cap baix, estovant-se o amorosint-se com una magdalena... Tot en ell es va anar transformant en un desmai o arbre ploraner que, amb una de les seves fulles llargues, va agafar al nen i el va deixar tendrament damunt la neu blanca i esponjosa del terra.

Començava a clarejar quan va tornar a casa. Mentre la llar de foc crepitava i l’olor de xocolata calenta, que preparava el pare pel seu vuitè aniversari, ascendia per la fumera de pedra ennegrida, l’Ot va grimpar fins dalt la finestra del seu quarto. Es va treure la bufanda i els guants, els va llençar al terra, i mentre xiulava, acompanyat d’aquella foto agafada ben fort amb les mans, va baixar els esglaons saltant-los de dos en dos.
 
Pitxi, a Vilaplana, 24 desembre de 2017

Pitxi




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
La nostra gent, Homenatges, Records, Portada

Comiat

Despedir-se d'algú mai és fàcil i més encara si és una...
Què passa, Recerca, Entitats, Notícies, Portada

8M Dia de la Dona

A Vilaplana hem celebrat el Dia Internacional de les Dones. Al migdia, als Rentadors, hem...
Què passa, Activitats, Portada

HIST'RIES DE MUSSAGATS 3

Quina peresa de tornar-me a posar a recordar i explicar coses, ara que ja fa tant de fred i...
Recerca, De cinema, Portada

Catifes vermelles

Després de la quietud pandèmica sembla que es reprenen amb normalitat les...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

ENTREVISTA a Josep M. Puche Fontanilles, arqueòleg.

“Amb les excavacions de la Mussara, van poder més les ganes i el sentiment que la...
Què passa, Història, Notícies, Portada, Fem memòria

Presentació del llibre de la Núria Aragonès Maigí: EL FOT'GRAF TORTOSÍ DE MAUTHAUSEN

Lo Pedrís va organitzar la presentació del llibre El fotògraf...
La nostra gent, Efemèrides, Records, Portada

Entre bambolines

Àvia... avui vull dir coses que poden ser difícils d'entendre......
Recerca, Cuina, Portada

Magnòlia

Magnòlia Ingredients: 1 litre d'Anís 1 Canutet petit de...
Recerca, Cuina, Portada

Porc senglar al vi negre

El juliol de 1996, la Maria Rufina, la Nati i la Mei, amb motiu de la Primera Setmana Cultural i...
La nostra gent, Homenatges, Records, Portada

Gràcies, Maria!

Vist amb la perspectiva del temps... quin goig aquell grup de veïns i veïnes del que la...
Què passa, Notícies, Portada

Pulsòmetre

PUJA: La renovació de la Font del Carrer Major. Cal valorar i destacar...
Què passa, Activitats, Portada

Berenar benèfic per Ucraïna

Què passa, Notícies, Portada

Viatge a Ucraïna

Tot va començar amb un missatge de WhatsApp “Open Europe a Reus necessita mans per...
Què passa, Recerca, Esports, Natura, Portada

Montsant aeri

Només és casualitat que en aquesta excursió se surti, precisament, de...
Què passa, Notícies, Portada

Finalitzen les obres de consolidació de l€església de Sant Salvador de la Mussara

A mitjans de març, van finalitzar les obres de consolidació de...
Què passa, Notícies, Portada

L€Ajuntament de Vilaplana presenta als veïns i veïnes l€informe de mig mandat

El passat divendres, 21 de gener, l’equip de govern de l’Ajuntament de Vilaplana va...
Opinió, Cartes a Lo Pedrís, Portada

Dissort o negligència

Avui, vigília de Nadal, hem passat per l’hospital. Transport amb ambulància,...
Què passa, Notícies, Portada

Sant Sebastià: Vermut

Què passa, Notícies, Portada

Sant Sebastià: Glaw Mag Albert

Què passa, Notícies, Portada

Sant Sebastià: Esmorzar i Bitlles

Què passa, Notícies, Portada

Sant Sebastià: Titelles

Què passa, Notícies, Portada

Vilaplana solidària: La Marató 2021

Enguany, hem tornat a recaptar diners per la Marató amb les entrades solidàries...
Què passa, Activitats, Portada

Tardes nadalenques

La nostra gent, Records, Portada

Obrint pas

Corria la primavera del 2000, quan va sorgir la iniciativa d’impulsar una nova revista pel...
Opinió, Editorial, Portada

Lo Pedrís 87 (abril 2022)

Al segle XX, els anys 20, els van anomenar “Els Feliços Vint”, i ho van ser...
La nostra gent, Què passa, Recerca, Notícies, Natura, Portada

El futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades

L'espai natural de les Muntanyes de Prades és un extens espai protegit, amb una...
La nostra gent, Què passa, Literatura, Efemèrides, Activitats, Notícies, Música, Poemes, Portada

Per Nadal, recitem i cantem (Segona Edició)

Encara que la data, l’hora i el temps no hi ajuden massa, hem de dir que la Segona...
Què passa, Notícies, Portada

Trenta anys fent de metge a Vilaplana

Ja han passat dos mesos i mig des que vaig deixar de fer de metge a Vilaplana. De fet, ni a...
Què passa, Notícies, Portada

Paraules del regidor de Sanitat, Jordi Sànchez Benet, adreçades al metge

Bon dia. Benvingudes i benvinguts. Gràcies per venir. Avui ens hem aplegat...
La nostra gent, Què passa, Homenatges, Notícies, Portada

Comiat a Josep Sabaté Mestre, metge de Vilaplana

Vilaplana ha volgut acomiadar el seu metge, en un acte destacat de la Festa Major de Sant...