Literatura - Contes | Revista 75

L'arbre de l'Ot

Començava a fosquejar quan l’Ot va marxar de casa. N’estava tip i cuit d’obeir el seu pare. El molt pesat sempre el ratllava amb una cantarella repetitiva: -Ot, no remenis els buscalls del foc, Ot, no saltis per la finestra, tanca la consola, deixa la pilota, llegeix, menja, dorm... Quin malson. Ja ho tenia decidit, marxaria lluny i viuria l’aventura de la vida. Mentre la llar de foc crepitava i el fum ascendia per la fumera de pedra ennegrida, es va abrigar amb la bufanda i els guants, va posar l’imprescindible a la motxilla i, saltant sigil·lós per la finestra del seu quarto, sol i en silenci, va tocar el dos.

Quan l’Ot ja portava una estona caminant, i la nit de Nadal se li tirava al damunt, del cel començaven a despenjar-se petites volves de neu que enfarinaven el camí per on transitava. Tot i que no tenia massa fred, li calia buscar algun lloc on protegir-se. No va tardar en divisar un arbre que senyorejava ert i solitari dalt d’un turó. Li recordava quelcom conegut, encara que no recordava el què.  A mesura que ascendia, s’adonava que no era un arbre qualsevol. El reflex argentat de la lluna l’il·luminava de manera espectral. Era tan gran i tan alt aquell arbre que no creia el que veia. Se’l mirava des de sota i li semblava que aquell munt de branques gruixudes i fortes, com més pujaven, s’anaven aprimant i convertint en una piràmide gegantina que ascendia fins la punta d’un triangle que es diluïa dalt d’un cel infinit. Inundat per incomptables fulles punxegudes, que ja es començaven a emblanquinar, el vigorós ramatge es sustentava damunt d’un tronc alt i doble, ple d’escorça i forats.      
 
L’Ot ja ho tenia decidit es quedaria a passar la nit a l’empara d’aquell arbre majestuós que ara tenia al davant. Sempre li havien agradat els arbres, però no n’havia vist mai cap que l’hagués fascinat tan com aquell. Es va treure el sac de dormir de la motxilla, el va estendre sota la gran capçada i s’hi va ficar dins. Va intentar dormir, però el fred i la frisança per estar fora de casa no el deixaven.  Encara que se sentia sol, estava satisfet d’haver arribat fins allí i contemplar les constel·lacions que dibuixava la nit. Li agradava albirar les estrelles, i creure que tot just aquella, la més rutilant del firmament, era la llum de la seva mare. Des d’aquell malaurat dia, la pena era tan que gran que no li cabia a l’ànima. L’enyorava tan. Hauria volgut plorar, però la tristesa d’aquells ulls marrons d’ametlla amarga eren incapaços de vessar cap llàgrima. Se li havien quedat empresonades com gotetes d’ambre dins del llagrimer. Intentava recordar la seva imatge però se li havia anat esvaint amb el temps.

No obstant, aquella nit estrellada, l’Ot no volia estar trist. Per això havia marxat de casa. Desitjava passar-s’ho bé i va decidir jugar amb algun vídeojoc que portava dins la motxilla. Ara, ningú li podia prohibir res perquè estava sol. Ni el pesat del seu pare, que tot el dia el renyava, o li explicava records dolorosos, o li confiava pensaments confusos que no entenia prou bé... podria emprenyar-lo allí. Bé, sol, sol del tot, potser no... perquè al nen li semblava que aquell arbre, on acampava, li feia cert respecte. Per si de cas, no volia parlar massa fort, mai se sap què pot passar a la nit.

El fet és que el nen va recolzar-se al tronc, es va treure els guants de llana i va començar a jugar amb un dels jocs que més li agradaven. Era una versió de l’interminable saga de la guerra de les galàxies. Li encantava jugar-hi i convertir-se en Skywalker, agafar l’espasa de làser fluorescent per eliminar els tirans del costat fosc de la galàxia. Però aquella nit, sota la volta d’aquell cel blau marí, tacat d’estels titil·lants i a l’empara d’aquell arbre protector, l’Ot sentia massa emocions per concentrar-se en el joc. Va tancar-lo abans d’haver lliurat la primera batalla, que li oferia la llumeneta iridescent de la pantalla. Va intentar adormir-se de nou però no podia. Tampoc li va servir tapar-se els ulls amb la bufanda, comptar ovelletes o enumerar les plantes de l’àlbum de cromos que la mare li havia regalat pel seu sisè aniversari. Res li servia per agafar el son.

L’Ot es va desenfundar del sac i va començar a fer cercles caminant al tombant de l’arbre per calmar-se. Cada cop els feia més estrets fins que va tocar amb les mans nues l’escorça rugosa per comprovar quin tacte tenia. Li va semblar com si l’arbre sentís una mena de pessigolleig perquè va notar al tou dels dits com si, al fregar-lo, el tronc s’estremís o retragués la cuirassa protectora cap dins la medul·la. També va escoltar com sortia per un orifici el so esmorteït d’un petit esternut  –Atxumm. I que després li deia fluixet -Ai, quines mans més fredes que tens. Va pensar que era impossible, que devien ser al·lucinacions seves. Sempre li havia explicat la mare que els arbres no parlen, ni tenen pessigolles ni es constipen perquè no tenen carn ni ossos. Va fer el cor fort i es va dir: -Deu ser algun soroll estrany que no conec.

Encara que començava a esporuguir-se una mica, l’Ot sempre havia sigut, com la majoria d’infants, un nen curiós i inquiet. Tenia fred i se sentia intrigat per veure què hi hauria dins d’aquells forats misteriosos i si li servirien de refugi. Va agafar la llanterna de dins la motxilla i va apropar-se a un de gran que principiava a la base del tronc. Quan va ser dins de l’entrada, va tenir la impressió que era negre com la gola d’un llop. Això no el va fer aturar perquè tenia coratge. Va il·luminar-lo amb la llanterna, però era tan tènue la llum i tan pregon aquell orifici que no veia quasi res. Com més i més s’endinsava, se li anaven fent més clares les estalactites i estalagmites de la cova i més perceptible una barreja d’olors càlides i una escalforeta agradable que el reconfortava. Començava a suar, a esbufegar i a tenir set per la llarga caminada i per trencar aquell silenci pesarós, va cridar –Eco, Eco... Del fons d’allí emergí una veu pausada que li responia amb to amigable –Ot, et trobés bé? -Sí, sí...  Respongué el nen, ara ja més confiat. -Què vols? -Aigua fresca, em moro de set. Llavors misteriosament es va partir una pedra d’on va començar a brollar un aigua tan fresca i bona com mai havia provat.

L’Ot, com que aquella nit s’havia enfadat amb el seu pare per no menjar-se una sopa plena de brosses amb molt mala pinta, i quasi bé sense provar un tall de lluç que feia cara de pocs amics, començava a notar com li remugaven els budells de l’estomac. Intuïa que un arbre tan gran com aquell potser tindria alguna cosa per menjar. Empès per la gana va començar a enfilar-se per les ramificacions de les primeres branques. De sobte, va sentir altre cop aquella veu, però ara més propera i entranyable que li deia -Ot, on vas i què hi busques a qui dalt? -No ho sé, només sé que tinc gana.  Llavors màgicament va florir del mig d’una aquelles fulles en forma d’agulla una poma saborosa més vermella que la sang. La va agafar, es va asseure dalt d’una branca i se la va cruspir amb fruïció. Tanmateix, ni aquell fruit tan saborós ni aquella aigua tan fresca, podien calmar el vertader desig que es guardava gelosament dins del cor. Necessitava continuar buscant.

A mesura que grimpava delerós i insatisfet amunt entre les infinites branques d’aquell arbre, l’Ot va percebre que les fulles punxegudes anaven modificant el seu aspecte. Cada vegada eren més amples i els lòbuls més esponjosos i recargolats. Les va tocar i notava que tenien una textura tan flonja i que destil·laven una olor tan fresca i bona que li semblaven pètals de rosa. Estava ja tan cansat d’escalar amb la motxilla a l’esquena que es va asseure dalt una branca tan alta que li va parèixer que estava a tocar del cel. La va penjar dalt d’un nus sortint de l’arbre i va buscar-hi un petit àlbum de fotos familiars que hi duia dins. Entre aquestes, hi havia el viatge de bodes dels seus pares, el dia del seu naixement i unes pàgines més endavant una única foto on estaven els tres junts. Ara entenia perquè aquell arbre li recordava alguna cosa familiar. Va ser aquella tarda que l’Ot feia sis anys que ho havien anat a celebrar plegats sota l’ombra d’aquell arbre gegantí, mentre berenaven xocolata calenta i miraven l’àlbum de cromos amb plantes. Llavors, va sentir de nou aquella veu, encara més familiar i amiga que li deia –Ot, no has de témer res- va dir la veu de l’arbre fent una suau canterella -Només vull ser el teu amic i acompanyar-te aquesta nit. -I tu qui ets? Per fi, va gosar preguntar-li, ara que se sentia més confiat.-Sóc l’arbre de la nit de Nadal i et preguntaré per últim cop, què vols?  –Voldria... Vull que torni la meva mare. I  acostant-se la foto al pit, la va prémer fort contra el seu cor, va tancar els ulls i va veure de nou i amb claredat la imatge de la seva estimada mare. I, per fi, va poder plorar d’emoció.

Tot seguit, aquella nit màgica de Nadal, aquell arbre dels desitjos es va desmaiar de l’emoció que sentia pel dolor del nen. Llavors... Ai las! La punta més alta de l’arbre va deixar d’apuntar cap dalt al cel i va dirigir la mirada cap a la terra.  I les fulles infinites van començar a regalimar dels porus milions de llagrimetes, com si tota la nevada de la nit s’hagués acumulat en elles. El vigorós tronc, des de la punta més alta del triangle fins la gruixuda base, va doblegar-se gràcilment. Les fortes branques es van reclinar cap baix, estovant-se o amorosint-se com una magdalena... Tot en ell es va anar transformant en un desmai o arbre ploraner que, amb una de les seves fulles llargues, va agafar al nen i el va deixar tendrament damunt la neu blanca i esponjosa del terra.

Començava a clarejar quan va tornar a casa. Mentre la llar de foc crepitava i l’olor de xocolata calenta, que preparava el pare pel seu vuitè aniversari, ascendia per la fumera de pedra ennegrida, l’Ot va grimpar fins dalt la finestra del seu quarto. Es va treure la bufanda i els guants, els va llençar al terra, i mentre xiulava, acompanyat d’aquella foto agafada ben fort amb les mans, va baixar els esglaons saltant-los de dos en dos.
 
Pitxi, a Vilaplana, 24 desembre de 2017 Pitxi



+ Publicar el meu comentari