La nostra gent - Homenatges | Revista 78

L’àmplia i duradora petjada d’en Xavier Joanpere

Resulta molt dur saber que haurem de viure sense l’imprescindible Xavier Joanpere, l’home de les idees fructíferes i lliures, del permanent bon humor, del conreu de l’amistat, de la militància que no es deixa, de la fidelitat a les causes pendents, de la revolta permanent, de l’anarquisme comunitari, de la solidaritat diària i immediata i de les utopies sempre assolibles.

La seva dona, la Montserrat Foraster, en un acte de comiat memorable i preciós ens va obrir el seu cor per tal d’assabentar-nos de detalls vitals d’en Xavier, compartits amb ella mateixa, amb la Mar i  amb la Montsant. Llavors, tots ens en sentirem família. Més tard, ja a Vilaplana, amb el rerefons de casa seva i de cara a la Mussara, en quina preservació en Xavier tant s’hi havia implicat, contemplarem un bon tros de la seva terra, símbol dels amples territoris que incansablement va recórrer en favor dels seus propòsits humanistes i sobretot humans.  

En Xavier Joanpere fou una persona que de la cultura en va fer una eina, dels àpats vida compartida, de la rebel·lió quelcom versemblant, de la lluita per les llibertats una norma, i del Mas Enric un lloc de respecte i de memòria. Va saber  practicar també, amb habilitat, la clandestinitat de les causes justes com ens va demostrar l’1 d’octubre de 2017. El tinc present a l’Agenda Llatinoamericana, en les reunions del Procés Constituent, en actes del Bravium i en alguna calçotada, però sobretot el tinc present en les seves trucades, sempre acompanyades de propostes, suggeriments i idees brillants farcides  d'explicacions i de compromisos possibles. 

Després del seu traspàs he pogut llegir el seu article “Les causes pendents”, publicat a l’Agenda Llatinoamericana de l’any 2001 que resulta ésser una panoràmica mundial de perfecta actualitat i, malgrat el temps transcorregut, ben premonitòries. Hi surten, en poques paraules, els grans reptes de la fam, l’espoli dels països empobrits, la pena de mort, la condició de la dona, la indústria armamentística, les mines antipersona, l’explotació infantil, les migracions forçades i impedides i els pobles oprimits sense el dret d’autodeterminació. Hi responsabilitza – i aquí coincideix amb Pere Casaldàliga, – al neoliberalisme, a les grans transnacionals i als organismes internacionals. Però, sense abandonar mai la seva visió esperançada de les coses proposa una sensibilització de les poblacions enfront d’unes consciències endormiscades, la vigilància dels nostres hàbits socials, el progrés de la cultura de pau, un intercanvi respectuós amb el medi, la implicació en els afers socials. La  combinació de la denúncia amb la cooperació forma part fonamental de les iniciatives de transformació.

Uns anys més endavant, pel novembre de 2008 i en una entrevista per Lo Pedris, butlletí trimestral de Vilaplana, en Xavier, ens desvetlla com el seu caràcter es va anar forjant en la rèplica a les maneres de fer de l’escola, a la forma d’entendre la religió, i textualment “a la pressió d’un feixisme que no s’acabava mai”. També ens indica com esdevé cooperant internacional al veure el comportament de les grans empreses que representen la nova creu i l’espasa  dels temps del colonialisme. Donant fe de la vinculació entre el local i el global, en les seves opinions s’enllaça aquesta visió més mundial amb el seu compromís igualment proper.

Per concloure em cal esmentar dues frases seves que apareixen en els articles referenciats. Ens diu primer en l’Agenda Llatinoamericana, que les causes pendents restaran mentre les tinguem a la memòria. Per descomptat és feina nostra, i en la seva absència, assumir totes aquelles en les que ben justament es va implicar. I al llegir Lo Pedrís, em trenca el cor veure-li dir que “Només li interessa, quan es mira al mirall cada matí, no sentir-se avergonyit de la imatge que hi veu reflectida, per no haver fet prou”. Has fet ben bé prou Xavier, molt més del que et pertocava. Moltes i moltes gràcies.

Arcadi Oliveres
Sant Cugat del Vallès, 12 de novembre de 2019. Arcadi Oliveres



+ Publicar el meu comentari