Articles | Revista 515/06/2005

L'altra realitat: la que no interessa

Per motius laborals, sovint he de desplaçar-me per I'Estat espanyol. No fa massa dies vaig visitar una de les Comunitats Autònomes que any rere any em provoca més admiració pel desenvolupament que s'observa, en tots els sentits, especialment en el creixement frenètic dels pobles, en la construcció de nous habitatges i la rehabilitació d'antics. La comarca de la Comunitat que faig esment és eminentment agrícola, poc o molt ramadera i la indústria existent és majoritariament derivada de la transformació dels productes agrícoles {conserveres, bodegues de vi, elaboració de congelats, activitat d'emmagatzematge i distribució dels productes, etc.). No hi ha grans indústries i estan disperses d'acord a les necessitats, ubicades estratègicament per optimitzar costos.

Les poblacions rurals no són grans, tenen de dos a cinc mil habitants, i les cases són baixes, de dues o tres plantes. Els carrers estan nets i endreçats. La gent de vida tranquil·la i assossegada, sense presses. Això ho notes especialment quan arribes i circules per les carreteres i carrers d'aquests pobles, de seguida t'adones que portes el cotxe amb una marxa més llarga repecte als habitants del lloc, i no considero que jo tingui una conducció agressiva. També ho perceps a I'empresa que visites a l'inici i al final de la jornada, no hi ha corredisses ni per entrar a fitxar, ni per sortir, i menys encara per dinar, que s'esmeren amb hospitalitat a oferir-te degustar la cuina local.

En canvi, quan estic per la zona metropolitana de Barcelona i especialment a la capital, la gent necessita una hora per anar a la feina més l'hora de tornar, i potser més. Tot combinant diferents modalitats de transport (cotxe, tren-metro, tren-taxi, bus-metro,etc.) i al migdia el temps just per dinar. Aquest pelegrinatge diari es fa més feixuc si hi afegim un accident, unes obres, unes obres de traçat del cable de fibra òptica, una vaga de ferroviaris a les andanes, els taxis, etc.; al final notes com el rellotge ens empeny, abocant-nos a un estat frenètic i d'estrès que tant afecta la societat actual.

El paisatge de la comarca de referència és suau, té una orografia bastant plana, amb pujols que no s'alcen més de cent metres i normalment estan rematats de bosc, principalment pi. Les planes es troben netes i conreades, plantades de verdures de tota mena, poc o molt de vinya, tanmateix com un jardi.

A les crestes dels pujols hi ha centrals d'energia eòlica, que produeixen ener-gia elèctrica utilitzant la força del vent; però, en cap cas, s'alcen centrals en muntanyes de valor natural i paisatgístic. Mentre que la col·locacio en muntanyes emblemàtiques i de certa alçada provoca un impacte sobre el territori nefast, de conseqüències importants sobre la vegetació i la fauna, de vegades causant danys irreparables. Al meu entendre, la implantació de centrals eòliques en els pujols redueix considerablement I'impacte ambiental i compatible amb I'entorn.

Arribat aquest punt us preguntareu a què ve tota aquesta explicació i a què treu cap. Doncs bé, he tocat diferents elements d'un mateix territori: la gent del medi rural, la manera de treballar i viure, de com entenen i utilitzen els recursos vist per un espectador casual que ha quedat bocabadat de la forma correcta i coherent que tenen per la gestió acurada del seu territori. A la vegada, decebut del que ens venen des de la nostra administració que Catalunya és el "summum" de la prosperitat i del nivell de vida més alt de l'Estat. Cada vegada trobo que ens tenen més enganyats, en la veritat interessada de les lectures que es poden fer de les dades estadístiques, només fixeu-vos amb les dades de l'lPC, sondejos electorals, etc.

Cal no esmerçar recursos per conèixer el nostre patrimoni i poder traçar les línies que permetin gestionar-lo de manera eficient i correcta; no deixar-nos portar per l'emmirallament d'alguns que procuren pels seus interessos i d'altres que actuen per desconeixement o per excés de confiança. S'ha de trobar l'equilibri que faci compatibles els avencos tecnològics de la nostra societat amb les experiènces de generacions anteriors, tot preservant les maneres de fer pròpies del territori i rabiosos amb el manteniment de la nostra identitat i dels nostres costums. 0 bé, amb el temps, passarem a ser un poble pedani del Camp de Tarragona, de l'àrea metropolitana o ves a saber què!

I finalment, no pas per oblit, queda per desvetllar que la Comunitat a la qual m'he referit és la Comunitat Foral de Navarra i la comarca de la Ribera amb un present i un futur envejables.

Tomàs Bigorra i Munté