Història | Revista 1921/02/2005

La resistència

La història de totes les formes resistencials de lluita és encara prou embrionària. La idea que després de 1714 -amb l'abolició del Consell de Cent, imposició de la Capitania general i la Reial audiència, extinció de la Constitució i, doncs, de l'Estat Català, arran del Decret de Nova Planta (15-I-1716)-, la societat del país recupera una hipotètica normalitat -obviant la ruptura antinacional a mans de la Corona de Castella i suportada pels interessos geopolítics de França, Anglaterra, Àustria, Holanda, arran del Tractat d'Utrech l'11 d'abril de 1713- no correspon a la realitat dels fets. Existia lluita armada contra Felip V (1683-1746) per part de partides pregonament coneixedores del territori, originàries de les classes subalternes camperoles i urbanes, amb total sentit de la justícia social.

Pere-Joan Barceló, Carrasclet (Capçanes, 1682, Breisach, 1743), exemplifica, des d'una lúcida estratègia militar, aquesta oposició oberta a l'ocupació borbònica de Catalunya. Després d'haver obtingut una amnistia el 1714, les extralimitacions militars castellanoespanyoles (que recordaven les tàctiques de terra cremada i d'explotació fiscal de les tropes de Felip IV de Castella, i que donà lloc a l'alçament dels miquelets i dels segadors el 1640), feren que el fill de Francesc Barceló, també aliat de les tropes austracistes, s'incorporés activament al combat contra l'ocupació dels capitans filipistes a les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Però aquesta resposta militar es veié condicionada, de nou, pels interessos de l'exèrcit francès del duc de Berwick (1670-1734), sota el regnat de Felip d'Orleans, que, comandant des del nord de Catalunya una incipient campanya militar que se suposava que havia d'alliberar el Principat, amb el general Fimerçon al capdavant de la demarcació septentrional, atragué cap aquest objectiu, la primavera de 1718, les partides de l'heroi de Capçanes, a través d'una crida del coronel Torres de Torà. Aquesta situació venia motivada per la voluntat annexionista -sota el primer ministre d'Alberoni (1664-1752)- de la corona espanyola envers Sicilia (agost-novembre de 1717) i Sardenya (juny de 1718), alterant l'equilibri estratègic de la Quàdruple Aliança. Pere-Joan Barceló, doncs, contactà amb el comandament francès a la Catalunya Nord a fi d'aconduir campanyes antifelipistes al sud del país.

Josep Iglésies, a la seva biografia sobre Carrasclet (1961) documenta fins a tres campanyes contra els capitans a les ordres de Felip V en les contrades emmarcades a Falset, on féu presoner el jurat Lambert Olivares, la serra de Llaveria, Alforja, on fugí -cap al Rosselló- de l'escomesa del coronel Josep Antoni Martí, Montblanc, Reus, Coll de Balaguer, Valls i les Terres de l'Ebre fins a Calaceit, Tivissa i Ginestar, en lluita contra el brigadier Isidre Pou de Jofre. La darrera empresa militar, ordenada directament pel mariscal Berwick, entre la tardor de 1719 i l'hivern de 1720, fou orientada a alliberar, Prades, Falset, Tarragona, per a alliberar, de pas, la seva mare empresonada, fins a la Segarra, l'Urgell i Montserrat, per a entrar fallidament, de nou, a Valls, amb cinc-cents homes. Aquestes empreses militars, endegades a partir de 1718 s'allargaren fins el 20 de gener de 1720, quan Felip V, després que Alberoni dimitís el càrrec el 5 de desembre de 1719, signà la pau amb els països de la Quàdruple Aliança (França, regne Unit, Països Baixos i la Casa d'Àustria) i retirà les tropes de Sardenya i Sicília. Aquest nou escenari, amb el consentiment positiu de França a la tàctica felipista, comportà l'exili de Carrasclet al Regne d'Àustria-Hongria al servei de l'arxiduc Carles, amb Bac de Roda, el coronel Ferrer, Tomeu de Pollina, lo Coco de Rodonyà. Així, el guerriller després de rebutjar una pensió de 2500 francs oferta pel comandament francès, es desplaçà a Menorca el 29 de juny de 1720, aleshores pertanyent a Anglaterra; féu una marrada a Cambrils, reprengué ruta cap a Gènova i arribà a Viena el 2 de febrer de 1721 on s'incorporà als 30.000 austricistes catalans exiliats.

El 1734 el capçanenc, amb una companyia de voluntaris, anà a combatre contra l'ocupació de Felip V -aleshores en lluita amb Carles d'Àustria per la successió a Polònia- a Nàpols, on, a la batalla de Bitonto, les tropes austracistes foren derrotades. Arran d'aquesta escomesa, Carrasclet hi fou fet presoner i va ser traslladat a Cadis, d'on en fou alliberat el 14 de febrer de 1740. De nou, es desplaçà a Viena. Però en aquest interval, els prussians envaïren Silèsia, i enclavaments francesos i bavaresos penetraren als arxiducats austríacs. En aquesta avinentesa, Pere-Joan Barceló comandà a Buda una partida de seixanta-quatre voluntaris, que eixí de Viena el 7-X-1740 i es dissolgué l'11 de juny de 1742. Amb tot, el cabdill català continuà la resistència contra l'exèrcit borbònic i, en aquest cas, el 1743 dirigí una companyia al front del riu Rin i a les envistes de Breisach el Vell, on fou mort la nit del 3 al 4 de setembre de 1743.

Aquests fets però, donen lloc a un sentit de la lluita de Carrasclet. Com ha subratllat Iglésies, aquest militar s'aixecà contra les imposicions econòmiques i polítiques dels felipistes. Carrasclet, doncs, representa la resistència dels maulets, dels camperols empobrits, juntament amb les campanyes del riudomenc Josep Nebot i el valencià Joan-Baptista Basset (1664-1721) contra els botiflers, contra l'oligarquia ciutadana -els botiflers- que pactà privilegis amb el règim borbònic. Però alhora, la biografia del camperol capçanenc revoltat, avaluat pel biògraf Iglésies com a "heroi", "franctirador" denota que Catalunya després de 1714 continuà essent moneda de canvi a favor de les monarquies europees integrants de la Quàdruple Aliança, i, sobretot, amb l'interès polític calculat de França. En aquest context, la figura de Pere-Joan Barceló recobra tota la seva significació patriòtica: "Als ulls del poble -escriu Josep Igésies-, atuït per vexacions socials i esquilmacions fiscals de tota mena, la figura del guerriller aviat s'erigeix enfront dels acomodaticis o aprofitaries, com una mena de seny justicier, venjador d'ultratges i injustícies i benefactor dels humils".
Xavier Ferré



+ Publicar el meu comentari