Literatura - Ressenyes literèries | Revista 71

La Mussara del poeta Ramon Muntanyola

L'any passat ens va passar per alt la celebració de l'aniversari del naixement del poeta i sacerdot Ramon Muntanyola (l'Espluga de Francolí 1917 - Salou 1973).

Els primers temps de capellà va assumir tota una sèrie de destinacions: vicari a Montbrió del Camp, encarregat de Forès, vicari a Sant Joan de Reus, a l'Espluga de Francolí, el seu poble natal, i a Guimerà, i encarregat de Ciutadilla. Més tard, vicari a Montblanc i encarregat de Prenafeta i ja, amb l'arquebisbe Arce, coadjutor d'Alcover i encarregat de Farena, Mont-ral i Rojals. La tardor del 1946 va rebre el nomenament d'ecònom de Santa Maria dels Omells de na Gaia i encarregat de Senan.

Fou un dels pocs sacerdots que mantingué a la primera postguerra una actitud crítica i de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Publicà La Veu de la Parròquia (1948-50), estès per tota la diòcesi, fins que el juliol del 1949 entrava a Tarragona el nou arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro, conegut pels seus prejudicis contra la cultura i la llengua catalanes, que una de les primeres coses que va fer fou suprimir el full parroquial (12 de març de 1950) i a continuació la revista catalanista Ressò (1950-52), suprimida governativament. de la qual només van sortir onze números per pressions de la jerarquia eclesiàstica. En represàlia la tardor del 1951 va ser destinat com a capellà adjunt a la Casa d'Exercicis de la Selva del Camp, càrrec buit que amagava una sanció jeràrquica. Allí va romandre vint anys on va escriure dotzenes de poesies en català i va predicar per tots els pobles de les comarques tarragonines i fins i tot de fora. Va morir a Salou el 10 de setembre del 1973, on havia exercit els últims tretze anys.

Publicà els llibres de poemes Ànima endins (1946), Infants, ocells i nadales (1948), Romiatge per la terra (1959) i Eixàrcia (1963), i també la biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau (1970). Un dels llibres seus més coneguts, si bé és pòstum, es titula Llocs i focs i conté gairebé tres-centes poemes breus dedicades a una gran varietat d'indrets de la geografia dels Països Catalans, amb especial interès per les comarques de la Conca de Barberà, Baix Camp i Priorat. El Baix Camp hi és gairebé complet: hi falta Vinyols i els Arcs, Pratdip i Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, al sud; Arbolí, Vilaplana i l'Albiol, al nord. És estrany, no? Vint anys destinat a la Selva, aquí mateix, i cap dedicat a Vilaplana, encara que sí que és veritat que l'anomena, concretament, a la primera estrofa del poema «Maspujols».

MASPUJOLS

Campanar de Maspujols
meitat barroc meitat gòtic,
tu t'enfiles tant com vols
i entens el parlar estrambòtic
del ventet i els rierols
del Salt i de Vilaplana.

Sí que n'hi dedica un a la Mussara.


LA MUSSARA

No és que sigui massa avara
ni el boscatge poc espès.
Ai, vila de la Mussara,
t’esbaldregues sota el pes
d’un malastre que et despara
per deixar-te sense res.(1)

El poema comença amb dues negacions desconcertants. A mi em fa l'efecte que són dos desmentiments o refutacions que donen a entendre que algú ha dit això, precisament. Per què "avara"? Perquè rima amb "la Mussara" no em convenç. Deixeu-me aventurar que Muntanyola replica un bon amic seu, Josep Iglésies, que diu això al seu llibre Les ciutats del món, en el preciós capítol dedicat a la Mussara:

“Terra avara, pedregosa, prima capa de descalcificació que filtra les pluges com una porguera. Dura, aspra, no els ofereix la més petita manyagueria. Solament té pell i os. Permet de conrear només que músculs tiraganyosos, carnacions sarmentoses i insignificants, entre abonyegaments”.(2)

La segona part de la poesia la formen quatre versos, centrats ara sí en el poble, que comencen amb una lamentació, (“Ai, vila de la Mussara”), continuen amb la constatació de la ruïna present (“t’esbaldregues sota el pes / d’un malastre que et despara”) i acaben amb l'anunci de la seva desaparició total (“per deixar-te sense res”).

Com deia el mateix Iglésies, a continuació del text seu que hem citat, “Déu vulgui que no desaparegui l’arrelament dels mussarencs a les seves pedres”.


(1) Muntanyola, Ramon. Llocs i focs. A cura de Joan M. Pujals. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1982, p. 81. Publicada abans al número 87 (desembre 1957), p. 99, de la revista Urbs, una iniciativa editorial de l'advocat reusenc Josep Maria Guix Sugranyes.
(2) Iglésies, Josep. Les ciutats del món. Barcelona: Arca, 1946, p. 13-20. Il·lustracions de Joan Dolçafel, pseudònim del mateix Iglésies. Vegeu-ne una reproducció en aquest article.

Albert Aragonès Salvat



+ Publicar el meu comentari