Literatura - Lingüística | Revista 98

La mort secreta de les paraules: Alonso

La paraula d’aquest número està plena de sorpreses, ja que s’acostuma a veure com un castellanisme i podria ser que no ho fos. A més, tothom creu saber-ne l’etimologia, tant a Vilaplana com a les xarxes socials, però potser van errats. La paraula en qüestió és alonso [?lónsu].

Sebastià Mariner parla d’aquesta paraula quan explica el castellanisme ósso. Diu que la paraula normativa (ós) era desconeguda i que, per denominar l’animal, al poble s’utilitzaven tant ósso com alonso. Considera alonso un vulgarisme, «probable cruce de l'onça (=el onza)1 con la terminación de oso (ambos animales pudieron ser exhibidos por sus trashumantes domadores)». També diu que alonso s’utilitzava com a insult.2

Possiblement, a Vilaplana ara només es conegui alonso com a adjectiu, amb dues accepcions: (1) Ser alt i gros, un home. (2) Ser destraler, animalot. Aquesta segona accepció insultant és molt comú a tot el Camp de Tarragona.3 Segons Emili Llamas, al Priorat «la variant alonso, ha quedat fosilitzada, com a insult, en tots els parlars de la comarca i designa una persona que és molt lenta en els moviments o que té molt poca espenta».4 Hem trobat que a l'Espluga de Francolí «fer l’alonso» voldria dir anar amb romanços («fer el ruc, fer l'orni, fer el borinot, fer-se pregar»).5 També es diu a la Ribera d’Ebre i en algunes localitats de les Garrigues.4

Curiosament, buscant als diccionaris només hem trobat la paraula alonso al DCVB: onso (ós), tot assenyalant que s’utilitza al Camp de Tarragona i que, etimològicament, provindria «de onso, amb contaminació del nom propi Alonso», que és tant un nom com un cognom castellà.6 En parlar de l’etimologia, el DCVB cita Coromines, que considera 'onso' un préstec mossàrab o aragonès; una variant derivada del llatí ursus, trobat en texts molt antics (a partir del 1274). Podria ser una construcció amb la r convertida en n tal vegada per influència de la n de l'article indeterminat (un oso: un o[n]so).7

Aquesta teoria faria de alonso un castellanisme “postís”, ja que la seva arrel (onso) no ho és. Tot i que en temps de Sebastià Mariner onso era considerat, potser erròniament, un castellanisme.8 Ja sabem que l’etimologia no és una ciència exacta.

En molts textos es parla del record antic que Sebastià Mariner posa en l’origen de la paraula: els domadors que anaven pels pobles fent ballar pobres ossos. Joan Cuscó9 ho explica amb més detall:

«A principis del segle XX, a la ciutat de Tarragona hi havia ben vives les expressions: “ets més pesat que el timbal de l’alonso” i “ets un alonso”, les quals estaven vinculades a un home d’ètnia gitana que per les festes de Sant Magí i de Santa Tecla desfilava pels carrers de la ciutat acompanyat d’un ós i tocant un timbal amb una cadència de vals per tal que l’ós ballés.»

En resum, no està clar que alonso sigui un castellanisme (1), el seu ús com a insult és molt comú (2) tot i que no estigui recollit als diccionaris (3). Sembla provindre de la potentíssima imatge de l’os ballant, exhibit pels pobles i les ciutats molts anys enrere (4).

Exemple d’ús:

No siguis alonso!

En agraïment a l’Albert Aragonès que m’ha ajudat a escriure aquest article (i l’anterior). I a les persones que han fet canviar la nostra relació amb els animals, per tal que ja no es puguin donar situacions com la que recorda la paraula alonso.

Onça (escrit també onsa) està recollit al DCVB. És un terme que ve a designar diferents fèlids com el linx, el jaguar i, sobretot, el guepard. Etimològicament, provindria de l’italià (lonza: espècie de pantera); en castellà existeix el mot onza que designa un jaguar o pantera americana. Curiosament, onsa també designa a l’ós femella, a l’óssa. Us podeu imaginar animals d’aquest tipus pels carrers del poble?
Mariner Bigorra S. Castellanismos léxicos en un habla local del campo de Tarragona. BRABLB, XXV. 1953.
A tota l’àrea del Camp, ‘alonso’ és un terme despectiu que significa ser un talòs, un babau, un maldestre, algú mancat de reflexos. Elparlardereus. Instagram. Recuperat el 24 de noviembre de 2024, de https://www.instagram.com/p/CCLUWccBr7/
Llamas Puig E. Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic. Tesi dirigida per Pere Navarro i Olga Cubells. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili; 2018. http://hdl.handle.net/10803/664698.
Crespo J. El penyic al perxe. El parlar de l'Espluga de Francolí «Frases fetes i expressions». La Musca. 2021.
Alcover A, Moll F. DCVB. Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll. 1930-1962
Coromines J. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. 1990.
Va deixar de ser castellanisme l’any 1995, amb la publicació del Diccionari de la Llengua Catalana (IEC) de l’Institut d’Estudis Catalans.
Cuscó Clarasó J. De l’ofici de músic popular. Noms i malnoms dels instruments de la música tradicional. Revista Catalana de Musicologia, núm. VIII 2015, p. 15-21. En aquesta cita no sabem si l’alonso és l’home o l’animal.

Isabel Salvat Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

16/02/2026Passatemps, Portada

La mort secreta de les paraules: Alonso

Nou usuari

Usuari registrat