Contes | Revista 1030/12/2002

La mort del llop

Aquesta història real me la va contar la meva àvia quan jo tenia nou anys. Era la primera quinzena de gener. Ja feia uns dies que havia caigut una forta nevada per totes les muntanyes de Prades i la Mussara. El meu rebesavi Miquel (després de la guerra carlista), vivia a una masia separada del poblet de la Mussara.

Cansat de tants dies de trobar-se reclòs dins el mas, quan la neu començava ja a fondre’s pels solars, agafà el sarró amb quelcom per menjar, la carbasseta de vi, els arpiots, i juntament amb el gosset, partí cap als Mullats, on tenia unes voreres amb arços.

Caminava de pressa per fer-se passar el fred, no avançava gaire degut a la molta neu que hi havia encara i que li cruixia sota peus dificultant-li molta marxa. L’aire era fred però sobre tot molt humit. Ell creia molt convenient poder netejar aquella vorada. Feia anys que pensava fer-ho i mai havia tingut un dia tan a propòsit. Tan prompte arribà es posà a la feina amb molt delit, li passà el dia amb un tres i no res.

Ja quasi el dia moria, la boira cada vegada més espessa s’ajeia per tot arreu, de sobte sentí els lladrucs del seu gosset que jeia a uns passos d’on ell es trobava, damunt d’un sac que en Miquel havia portat per asseure’s i per evitar la gran humitat que per tot arreu hi havia. L’home es girà i veié que el seu gos estava tot ansiós, neguitós bordava cada vegada més fort i amb més por. Entreguardà vers on dirigia els seus lladrucs i veié llavors que la causa del seu neguit era un gos llop esparracat, sec i famolenc que s’apropava cautelós. En Miquel a les hores es convencé, com es deia per tot arreu, que els llops, arran de la prohibició de les armes de foc que els governants imposaren, havien augmentat considerablement.

L’home s’acostà de pressa cap on era el seu gosset per protegir-lo, el llop s’acostava també perillosament, ara però en veure que l’home s’interposava entre ell i el gos per defensar-lo o fugir. Mentrestant, en Miquel agafà el ganivet de fulla fixa, que portava dins del sarró, i tragué la beina que acostumava a dur-li sempre per no foradar-lo. Tot seguit va agafar el sac i se’l va enrotllar al voltant del braç esquerre perquè li servís d’escut fins als dits, amb els quals se’l subjectava, i es plantà junt al ca fent front a la fera. Es veu que la fam era tanta, des de la gran nevada poca cosa hauria pogut menjar, es mirà fit a fit l’home, i després el ca, degué semblar-li més assequible el ca perquè, fent un bot, es llançà sobre el gosset, que es trobava gairebé junt amb el seu protector. Va caure sobre el gos però l’home li clavà el ganivet per sota el ventrell; la fera udolà amb ràbia reculant per prendre més impuls i atacar l’home que era el que més perillós li resultava. En Miquel veié com de la boca del llop s’hi veia pèls del gosset i a l’esquena del fidel animaló vermellejava un xic de sang.

En saltar de nou la fera sobre l’home, aquest ja l’esperava amb el braç esquerre protegit pel sac. Aguantà l’embranzida de l’animal reculant un peu, mentre amb la mà dreta enfonsava tota la fulla del ganivet per sota la costellada del llop. Aquest féu un rogall més que un udol: llavors l’home l’abraçà fortament amb el braç esquerre a l’entorn del coll, procurant que no el mossegués, el féu caure a terra, als seus peus, i li posà un genoll a sobre el costellam ensagnat. Mentrestant, amb la mà dreta li clavà el ganivet a la gorja i li foradà la jugular, llavors sentí com les urpes li esquinçaven els pantalons i li esgarrinxaven la cama.

A poc a poc el llop anà perdent les forces. Es quedà quiet i pocs moments després moria. En Miquel es guarí les ferides de la cama amb el vi que li quedava encara a la carbasseta, el mateix féu amb el gosset i els dos partiren cap al mas, on ja els esperaven ansiosos.



En aquesta època en algunes terres de la muntanya cantaven aquesta cançó referent a la mort del llop:

Sortiu gent a la finestra
si voleu veure el traïdor,
i veureu la mala bèstia
que us feia tanta por.
Ja podeu sortir defora
sense pena ni recel
i voltar per la muntanya
com si voltéssiu pel cel.
Baltasar Juanpere Estivill



+ Publicar el meu comentari