La Guerra Freda (II) - La Crisis de Suez i la revolta hongaresa.

Continuem endavant dins el període històric que coneixem com a Guerra Freda i com el cinema ens l’ha explicada. Ens vàrem aturar a Corea, el primer gran conflicte obert d’aquesta era. El resultat, unes costoses taules. La partida continuava i el següent moviment vindria el 1956, a la riba del Canal de Suez i a Hongria.

La Segona Guerra Mundial havia finalitzat amb la indiscutible i total derrota de les potències de l’eix. Els grans imperis colonials, és a dir Gran Bretanya i França, volien tornar a ocupar el seu lloc, però els principals jugadors havien canviat. Ara era el torn dels Estats Units i la Unió Soviètica. Però les antigues potències europees intentarien imposar la seva voluntat de nou. No ho aconseguirien.

Suez era un nus vital de comunicació, i més ara quan el petroli d’Orient Mitjà es necessitava a la indústria d’Occident. Així que ja us podeu imaginar que quan Nasser, un carismàtic dirigent d’Egipte, va nacionalitzar el canal no va fer massa gràcia a Londres. A més Nasser també ajudava als insurgents d’Algèria, aleshores colònia francesa, per la qual cosa París s’apuntava a escarmentar-lo. I per acabar-ho d’adobar, el recentment format estat d’Israel s’hi afegia, buscant espai i garanties de seguretat.

Quin poti-poti, oi? I direu... i les noves superpotències, on paren? Bé, per molt que us pugui sorprendre, els Estats Units no es van posar de part dels europeus. Mai havien pretès que la derrota d’Alemanya i el Japó signifiqués el retorn del colonialisme. No els ajudarien pas, més aviat el contrari. I els soviètics? Doncs encantats amb la situació que els europeus es posessin en evidència; sobretot quan això els deixava mans lliures per esclafar els hongaresos que intentaven suavitzar el règim comunista que se’ls havia imposat, com més endavant veurem.

El resultat? Victòria militar inapel·lable dels europeus, però derrota política total, i Nasser convertit en heroi del Tercer Món. Efectivament, el colonialisme agonitzava i el temps de britànics i francesos com a potències de primer ordre havia passat.

Podem trobar documentals, però escasses pel·lícules sobre aquest conflicte de 1956. Potser caldria restringir-ho a Suez 1956 (1959), pel·lícula britànica que es mira el melic amb poca autocrítica, però sí que reflecteix la tempesta política que va provocar la caiguda del Primer Ministre Anthony Eden.

A banda, si acceptem les aportacions de la televisió, tenim la sèrie The Hour (2011), minisèrie amb les habituals virtuts de les produccions britàniques, plena d’intrigues i amb la Crisi de Suez com a fons.

Així doncs, els Estats Units no ajudaven als seus aliats a recuperar el poder i, a la vegada, ignoraven als hongaresos. Aquests volien deslliurar-se del domini rus, instaurat al final de la Segona Guerra Mundial, i pensaven que podrien obtenir un cert suport internacional en les seves pretensions. S’equivocaven. Els tancs soviètics esclafaven la revolta hongaresa amb poca repercussió. El Teló d’Acer era una realitat i Europa estava dividida. Els principals dirigents hongaresos foren executats i molts altres es van haver d'exiliar. No només això; la dura repressió feia veure a l’oposició de la resta de països de l’est que no rebrien cap mena d’ajuda. Sobre aquests successos tenim la pel·lícula hongaresa Los Hijos de la Gloria (2006), rodada després de la caiguda del comunisme; una història convencional centrada en aquells fets que ens permet fer-nos-en una idea.

Però permeteu-me acabar amb una història curiosa, la de Los Desesperados (1965). Aquesta cinta rodada nou anys després de la revolta i sota l'estricte control soviètic, situa la seva trama en una fortalesa al segle XIX i és una denúncia dels règims opressius. La metàfora semblava evident, però als de la censura se’ls hi va passar i el Festival de Cannes no desaprofitava l’oportunitat de seleccionar ràpidament la pel·lícula pel certamen. Els soviètics havien rebut un gol i van intentar dissimular-ho obligant el director a desmentir qualsevol mena de relació entre la història i la revolta del cinquanta-sis, si volia exhibir la pel·lícula. Ho va fer, però el mal ja estava fet.

Ja veieu, un any entretingut el 1956. Si hi havia algun dubte, els Estats Units i la Unió Soviètica eren les dominadores del món; dos models contraposats, amb armes nuclears... I el món mai va estar tan a prop d’usar-les com en la següent gran crisi. En el proper article, la humanitat va fregar l’apocalipsi.