Recerca - Natura - Casos i coses | Revista 67

La Font del Roure

ALBÚM FOTOGRÀFIC: LES NOSTRES FONTS
FOTO 5- LO PEDRÍS, núm. 59, abril 2015: La Font del Roure.

La Font del Roure no apareix documentada a l’estudi Toponímia de Vilaplana i del seu terme d’Albert Manent, publicat al Boletín de la Real Academia de Buenas Letras entre el 1969-1970. Probablement, perquè els topònims recopilats per Manent els va començar al 1959 i els va concloure al 1964. I, tot i que el poble de la Mussara va ser agregat a Vilaplana al 1961, és a dir, entremig d’aquestes dues dates del seu estudi, els seus principals informadors, fossin originaris del pla o autòctons de la muntanya, devien considerar-la que pertanyia al poble ja extint de la Mussara. De fet, crec que avui en dia, i després de més de mig segle, quan parlem d’aquesta font el nostre imaginari col·lectiu encara la concep com una font almussarenca.

Tanmateix, des de Lo Pedrís vam voler incloure la font del Roure en la contraportada de la revista número 59, en el recull de fonts que venim publicant com a pròpia en el sentit de pertinència i no pas de propietat. D’una banda, perquè tot i ser una font que històricament fou, és i serà de la Mussara, no deixa de ser un bé patrimonial que queda inserit dins del nostre terme municipal. I de l’altra, perquè tant a nivell de la població local, com per part dels excursionistes de la comarca o de fora d’aquesta, com per part de molts escaladors d’arreu del món... és una font coneguda i de prestigi. Per tant cal ressenyar-la i donar-ne el màxim d’informació possible. Segurament la seva popularitat li ve donada per la seva ubicació privilegiada a sota de les antenes de la Mussara ja que és un lloc de pas quasi bé obligat per arribar a les escarpades parets verticals de la Mussara on es practica assíduament l’escalada.

La importància pel món de l’escalada de les nostres cingleres i del seu entorn natural, on s’hi troba la Font del Roure, com un element de referència, i que també dóna nom a les parets que té enfront i per damunt seu, queda palès en el magnífic article El preu d’un somni de l’escalador Pep Farré Sanfeliu que vam publicar-li en l’anterior número 66 de Lo Pedrís, pg. 28:

“La Mussara és, doncs, el millor balcó del Baix Camp, i el mirador que dóna nom a les zones d’escalada que l’envolten; tant a les situades vora el poble, com a la majestuosa cinglera que s’estén des del barranc de les Tosques fins a la font del Roure. Aquesta darrera franja rocosa és coneguda entre els escaladors locals com els “cingles de les antenes” (en referència als repetidors de televisió que –què hi farem!- coronen barroerament la muntanya). També se’ls anomena els cingles de la font del Roure o, senzillament, “les parets”, en contraposició als petits i més modestos sectors que es reparteixen entre el poble i les proximitats del refugi.”

La Font del Roure limita a l’oest amb el terme municipal de l’Albiol. Està situada a 837 metres d’alçada del nivell del mar. Les seves coordenades són 41°14'32.7"N 1°03'36.5"E. Des de la plana, en direcció cap als cingles de la Mussara està a mà esquerra de la serpentejant carretera T-704, quasi bé a la mateixa alçada del pàrquing de la Via Ferrata, i a pocs metres del caminet de terra que ens queda a mà esquerra i que ens hi porta directament. Des de Vilaplana, podem arribar-hi pel senderó dels Paragons fins a la cruïlla del Mas de l'Anguera. Des d’allí, empalmem amb el GR-172, antic camí de Prades, que ve des de Reus. Anem enfilant cap amunt, mentre seguim les marques del GR que ens portaran fins al doll de la Font.

Una altra manera d'anar-hi seria pel camí de les Tosques amunt. Travessem el riu que ens quedarà a mà esquerra. Seguim pujant, mentre veiem el salt d’aigua que ens queda a l'esquerra, fins que arribem al pla de les Tosques. Llavors no hem de travessar altre cop el riu que ens queda a l’esquerra i que ens duria al poble de la Mussara, sinó que hem d’agafar la direcció de la sendera de mà dreta. Aquest és el camí dels Entrecingles, el qual ens portarà, després de passar pel Maset de les Tosques, fins la petita esplanada on es troba la Font.

Curiosament, el roure amb que es denomina la font no el veiem per enlloc. Suposo que en algun moment devia ser-hi. Segons el testimoni d’Albert Ferré de cal Virella, el nom de Roure li deu venir pel fet que hi havia una roureda. Recorda de molt jove, quan devia tenir 17 o 18 anys, cap a principis dels anys 50, haver vist els roures quan sovint anava per aquella zona a buscar carbó junt amb el Josep M. Anguera de cal Carxot. Segons ell, la font quasi mai ha estat gaire cabalosa, però sí que sempre ha tingut fama d’aigua força bona i fresca.

D’altra banda, el testimoni de Jordi Mariné ens recorda que hi havia un pi majestuós al costat de la pròpia font. Era tan gran que es veia fins i tot des d’aquí baix al pla. Un any, el Sebastià Masdéu, conegut pel Tianet Cama, va fer tallar-lo, junt amb altres pins del costat per fer-ne llenya, al Facundo Mendizabal. Aquest últim era un llenyataire que treballava per ell. Era originari del País Basc. Va fer arrels al poble i és recordat com un home extremadament forçut.

Finalment, i segons el testimoni de Salvador Simó de Cal Sabater, el roure que podria donar nom a la font no l’ha vist en vida. Però sí que recorda el tronc sec d’un roure mort que hi havia al mateix costat i damunt del doll de l’aigua que sortia a la mateixa alçada del toll. Explica que l’aigua era tan bona que et feia venir gana.

Una altra de les llegendes populars que corre pel poble és que el roure que hi havia al costat de la font va ser fulminat per un llamp.

Actualment, el raig d’aigua de la font del roure surt a través d’un tub de plàstic de color blau verdós desgastat. No he pogut esbrinar on té el seu naixement. El fet és que l’aigua queda estancada en una mena de petit bassot que queda enclotat entre dues parets de pedra seca. Al marge, s’hi enramen diverses plantes enfiladisses. Crec que majoritàriament d’heura. Les seves arrels entortolligades i les seves fulles d’un verd intens fan de ciment o de lligam entapissant natural ja que sinó el marge segurament cauria del tot. Dins del toll de l’aigua freda, en època de pluges, hi podem trobar herbes variades: llac que verdeja dins de l’aigua i, sobretot, matolls alts de jonc. Tot el conjunt vegetal li atorguen sensació de vida i de frescor. Últimament no hi acostuma a brollar gaire aigua, a causa de la continuada sequera que patim des de fa temps.