Història local | Revista 4929/09/2012

La Festa Major als vuitantes. El jovent fa el pas endavant

A mitjans de la dècada de 1980 vaig formar part, amb una colla d’amics de la meva colla i edat, de la comissió de festes que s’encarregava d’organitzar els actes de les festes majors. Ara, amb la perspectiva dels anys, m’adono del sorprenent que podia ser que una colla de joves que amb prou feines arribàvem als 20 anys i acabàvem de sortir de l’adolescència tinguéssim la responsabilitat de tirar endavant tot un programa de festes i que, de fet, ens en sortíssim prou bé.

El cas és que ens vam trobar immersos en aquesta responsabilitat degut a una mena de relleu generacional. Ja feia uns quants anys que un altre grup de joves (sobretot noies), uns quants anys més grans que nosaltres, s’encarregava d’aquesta tasca. I en un moment determinat, no recordo exactament quin any, ens va tocar a nosaltres, d’una forma bastant natural.

El fet és, però, que aquest model organitzatiu no tenia pas gaire anys, ni tan sols una dècada, potser mitja. El canvi en les festes majors va anar paral•lel al procés històric que estava vivint el país.

El període de la transició a la democràcia i els canvis socials que es van produir a la Catalunya dels darrers setantes i primers vuitantes van tenir una incidència més que notable en la manera d’organitzar les festes populars a pobles i ciutats. Vilaplana no va ser un cas aliè a aquest procés, però aquí es van afegir elements particulars a la dinàmica general.

Durant el període franquista les institucions públiques havien deixat la responsabilitat de l’organització de la major part dels actes de les festes majors en mans privades (les de la família Salvat). En època de postguerra la desaparició de l’associacionisme local no havia deixat altra opció. El cas és que des de Cal Ritu es va donar aquest servei al poble i amb un èxit prou significatiu. Les celebracions duraven diversos dies i tenien una participació popular més que notable. El cas és que el model s’esgota en un moment complex, el de la transició. El negoci privat al voltant del lleure al món rural entra completament en crisi. És, per exemple, l’època del tancament dels cinemes de poble, aquí i a tot arreu.

A Vilaplana bufen aires de canvi, ressorgeix amb força la voluntat d’associacionisme i el jovent té unes ganes enormes de participar i organitzar (és l’època per exemple del Col•lectiu Llibertari). I sorgeix un gran projecte: la construcció del Casal. No ens entretindrem aquí a parlar sobre aquest particular, ja ha estat a bastament tractat en altres números de Lo pedrís. El cas és que aquest fet tindrà una forta incidència en el model d’organització de les festes majors. En un primer moment el Casal s’instal•la a Cal Ritu mentre no s’acaba l’edifici nou. És en aquest moment, un cop la família Salvat s’ha desvinculat del negoci del lleure, que el jovent es fa càrrec d’aquesta tasca. És encara a la sala de ball de Cal Ritu que, ja amb la nova comissió de festes, té lloc un ball quasi mític amb La Salseta del Poble Sec, una orquestra moderna i trencadora que aleshores movia masses i que va deixar petites les instal•lacions del ball i el cafè. Aquest bon inici segurament va engrescar els ànims del jovent organitzador, que en els anys successius i ja amb el nou edifici del Casal acabat, va continuar portant orquestres ben de moda com ara l’Orquestrina Galana i atrevint-se a fer diverses sessions de ball, sardanes, concert,... així com muntar actes per a la mainada o fer les matinades per despertar el poble el dia de la festa.

Així doncs, quan li toca a la meva colla acceptar la responsabilitat, podem dir que el camí ja el teníem prou marcat. Durant els anys que vaig prendre part en aquesta tasca recordo que vam poder actuar amb total llibertat per muntar la festa com volguéssim. Teníem el recolzament de l’Ajuntament que subvencionava els actes amb una quantitat modesta, que en diverses ocasions no va fer ni falta perquè la festa major s’autofinançava amb la venda d’entrades de ball. El cas és que ens deixaven fer i nosaltres actuàvem en conseqüència.

D’aquell període recordo que vam intentar mantenir el llistó de les actuacions musicals en un punt ben alt, però era molt difícil portar grans orquestres d’àmbit català perquè s'iniciava un procés de professionalització que havia elevat molt el seu preu. Encara vam poder portar l’Orquestrina Galana però no podíem ni somiar amb “la salseta” o “la plateria”. Els grans ajuntaments amb la seva política de contractació i concerts gratuïts havien començat a rebentar el mercat. Per sort teníem altres opcions que sempre resultaven prou bé. Molt sovint vam treballar amb dues orquestres del Camp que ens asseguraven la sala plena i una bona taquilla: la Banda Sonora Villamaria de Reus i La Gramola de la Iaia de Tarragona. També vam contractar altres grups, entre els quals destacaré els inoblidables Ridels de Riudecols. Va ser en aquesta època que vam contactar amb en Sebastià Falguera, agent artístic de La Canonja, que ens proporcionava grups quan no podíem portar els que coneixíem personalment.

En alguna ocasió també vam provar d’introduir altres gèneres musicals en el programa de festes i per exemple en una ocasió vam aconseguir portar els Duble Buble, un grup de pop-rock osonec que va tenir un èxit efímer a mitjans dels 80.

He dit que les sala s’omplia, però ja només era a la nit. Els balls de tarda van començar a anar de baixa i es feia difícil fer altres actes com concerts i sardanes. De fet la majoria d’orquestres ja no oferien aquests serveis. La festa doncs anava perdent alguns aspectes tradicionals però en guanyava d’altres. Va ser en l’època que vaig estar a la comissió de festes que vam fer els primers correfocs amb diables pels carrers del poble. Habitualment portàvem els Diables de Les Borges del Camp que, a canvi de ben poc, omplien la vila de foc i de festa. També vam iniciar la tradició d’organitzar una jornada castellera per la festa major d’octubre. Feia pocs anys que existien els Xiquets de Reus i alguns vilaplanencs s'hi havien apuntat. Això va facilitar que comencessin a venir cada any a Vilaplana a fer castells, tot i que un any vam fer venir la Colla Jove de Tarragona gràcies a la vinculació del cap de colla d’aleshores, Jordi Oliván, amb el poble.

També vam continuar organitzant activitats per a la canalla, les matinades i algunes altres que entraven i sortien dels programes. Per exemple vam poder portar l'alpinista Òscar Cadiach a fer una xerrada al Casal poc després d'haver assolit el cim de l'Everest. Evidentment tampoc no faltaven activiatats esportives, en una època en què encara teníem l'equip de futbol en competició oficial. Entre les iniciatives més curioses que vam tirar endavant hi va haver la de la pujada nocturna a La Mussara que es feia després del ball de nit de sant Sebastià. Mai no va tenir una participació gaire nombrosa, per raons òbvies, però es va mantenir una bona colla d’anys en el programa.

I després de tot això, i amb la mateixa naturalitat amb què havíem assumit aquesta tasca, vam passar el relleu a una nova generació de joves. No ho van tenir tan fàcil, perquè allò que nosaltres començàvem a intuir es va acabar confirmant. Les dificultats d’autofinançament de la festa es van fer evidents i cada cop va ser més imprescindible el suport econòmic de l’Ajuntament. Però bé, segurament no és a mi a qui li toca explicar aquesta part de la història...

NOTA: com podeu veure no he citat cap membre de les comissions de festes de què he parlat. No ho he fet perquè no vull deixar-me ningú ni que cap persona se senti ofesa per no haver estat mencionada. Eren grups “líquids” en què la gent entrava i sortia amb total naturalitat i en què els graus d’implicació personal eren ben diversos, possiblement en això rau la gràcia d’aquest model, que, en el seu moment, crec que va ser d’èxit. A tots ells el meu reconeixement.