Entrevistes | Revista 801/06/2002

Josepa Aixalà «Pepita Júlia o la memòria»

“A la Guerra se’n van perdre moltes, de coses, perquè la guerra no la guanya ningú, tothom hi perd”

De vegades, ... “és difícil traçar una línia divisòria entre el que es recorda i el que s’imagina”, entre el que és real o irreal, entre el que és història o mite... Tanmateix escoltant la portentosa i lúcida memòria de la «Pepita Júlia» (Josepa Aixalà, Vilaplana, 1927) t’adones que no és tan sols important poder recordar i arxivar uns costums passats per rescatar-ne de l’oblit, sinó que també és rellevant el fet de com cada individu els rememora i modela des del seu interior perquè siguin copsats i valorats per les futures generacions . I molt més més encar, si tenim en compte que la societat actual sembla viure capbussada en l’oblit sistemàtic del seu passat historiogràfic, cultural i patrimonial. Per això, pensem que avui és una gran sort poder comptar encara amb persones dipositàries de la nostra memòria col·- lectiva, que com la «Pepita Júlia» puguin guiar-nos a través de les arrels del folklore i la tradició de Vilaplana, i així entendre millor els trets que ens identifiquen com a poble.

De tots els costums de Vilaplana, que ara i aquí vulguis evocar, quin situaries cronològicament com a més antic en el teu record ?

Per començar voldria parlar d’una tradició popular i musical antigament arrelada al poble i que ja fa molt de temps que s’ha perdut. A Vilaplana hi havia el costum de llogar una persona perquè improvisés cançons quan es feia un bateig. Aquesta persona crec que era una dona anomenada Robustiana que, a més de cantar, tocava el pandero (pandereta). Per llogar-la, s’havia d’avisar la «Confraria del Roser», que era la propietària del pandero i l’hi cedien per l’ocasió. La Confraria també anava als batejos, portaven unes bacines en què hi havia la Mare de Déu del Roser i demanaven la voluntat .

De quins anys, més o menys, estaries parlant?

L’última vegada que recordo que va sortir el pandero va ser quan van batejar l’Anselmo, més o menys per allà l’any 1923. Aquest costum de tocar el pandero pels batejos tenia una llarga i antiga tradició, potser des del mateix moment de la fundació de la Confraria del Roser, que vés a saber quan era.

I avui, encara existeix la Confraria del Roser?

Sí, però ara no hi ha confrares. Ara se n´ocupen la Núria Bidó i la Montserrat Joaquim, que són les encarregades d’arreglar l’altar.

Quin tipus de cançons es cantaven pels batejos i a qui anaven dirigides?

Als batejos que hi anava molta gent, li deien: “- Canti una cançó per mi -”, sobretot la gent jove. Les lletres se les inventava ràpid, ja que tenia el costum de fer-ho i a més amb molta imaginació. No feien mal a ningú i més aviat alabaven la persona. Per exemple, al Jaume Bruno li van cantar:

“Sou hereu de casa bona
i teniu grossa hisenda
cada dia al sortir el sol
teniu un duro de renda”.

Al bateig de l’Anselmo va baixar una gent de Prades i la senyora anava tota vestida de negre i van demanar que li cantés una cançó, i aquesta fou:

“Qui és aquesta senyora
que tan endolada va
porta dol de pare o mare,
de germana o de germà”.

Havien de pagar alguna cosa perquè cantés?

Jo no sé si a ella la convidaven a refrescar o li donaven algun cèntim per cantar i tocar el pandero, però sí que es pagaven 5 o 10 cèntims que anaven a parar a les arques de la Confraria.

Pels enterraments també hi havia aquest costum de cantar i tocar amb el pandero?

No, no. Només als batejos i potser també a les bodes.

Quantes confraries hi ha avui en dia a Vilaplana?

La del «Roser», la de les «Ànimes», la dels «Dolors» (és la Mare de Déu que va a la processó del Divendres Sant amb el Sant Crist), la del «Carme», la del Sant Crist, la de la «Puríssima» (dita també la Confraria de les Filles de Maria).

Hi ha alguna tradició o anècdota que volguessis destacar sobre aquestes confraries o sobre alguns dels seus símbols religiosos?

Sí, per exemple exposar el perquè del nom de la creu tan grossa que presideix la processó del Divendres Sant i que coneixem amb el nom de <>. Abans la gent que portava la Figuetera també era gent llogada i se li pagava una rova de figues seques. Que això, si era una família que tingués bastants fills, que eren moltes, representava les postres per una temporada. També hi havia gent voluntària que s’oferia per fer de Natzarè i portar <>. El Sant Crist el portava un majoral i un ajudant. Era tradició fer un refresc per als familiars i amics. Hi havia cases que no podien econòmicament fer el convit per raons d’economia i per tant no portaven el Sant Crist. Primer el convit es feia a casa i després ja es passà al cafè de Cal Ritu. Aquest costum ha arribat als nostres dies i avui és tradició que els qui per quinta portin la creu convidin tot el poble.

A més d’aquest costum en què música i folklore van lligats a la tradició espiritual o religiosa, pots anomenar altres activitats populars i festives que tinguessin cabuda al nostre poble?

Sí, recordo, per exemple, que venia una gent de fora vila que portaven un ós que el feien ballar per entretenir la gent. Era gent pobra que es guanyava la vida de forma molt precària. Anaven 3 o 4 persones. També hi venia un altre que li deien <> que el que feia era menjar-se ciment ràpid, després van dir que s’havia mort. Llavors passava molta gent pobra i també improvisaven cançons. Passada la Guerra Civil les cançons només parlaven de menjar:

“Si no plou com ho farem?
Si no plou com menjarem?”

Abans has anomenat Cal Ritu, un local que va esdevenir durant molt de temps un lloc d’entreteniment per a molts de nosaltres. Recordes si va ser allí on hi va haver el primer cine del poble?

No, a Ca la Narra ja hi havia abans un cine. I la primera pel·lícula sonora que es va fer em penso que es deia “El negro que tenia el alma blanca”, de la qual van fer molta propaganda.

A més del cines, quines altres activitats destacaries?

Sobretot la música, el cant i el ball. Abans tot es feia cantant. Si una noia havia renyit amb el nuvi, a la nit li passaven els cantaires.

La música era tipus jota?

Sí. Per exemple:
“En esta calle que entramos
parece que haya llovido
son lágrimas de una dama
que el galán la ha aborrecido”.

Això ho cantava gent d’aquí?

Sí, i imagineu-vos aquesta noia que havia tingut aquesta pena, que després a la nit hagués de sentir-se això! També hi havia una senyora que vivia a Cal Rabassa (fa 6 o 10 generacions) que es deia Marieta. Aquesta, a la nit sempre escoltava darrere la finestra els que anaven a rondar i un dia li cantaren:

“Retírate de la ventana
no seas tan ventanera
que la mujer que va de noche
no puede hacer cosa buena"

I llavors, ella, aprofitant que a un dels cantors li deien “lo Joan de la lleganya” perquè anava ple de lleganyes per la malaltia del glaucoma que patia, i que abans no es tractava ni res, va contestar:

“La madre que te parió
no tenia mucha maña
perquè et va deixar criar
lo Joan de la Llaganya”

Pel que dius, sembla que hi havia molta activitat i no feia falta tanta televisió ni ràdio perquè la gent es distragués. Recordes alguna altra història per explicar?

Ja fa molts anys, hi va haver un senyor de cal Savall que tenia un tros que anomenaven la Vinya del molí. N’hi havia que pensaven que tenia blat o diners amagats al tros (això abans molta gent ho feia). Un dia uns bandolers hi van anar i el van malferir. El va anar a socórrer un pastor que va sentir els crits. Un cop allà ,el ferit li va dir que anés a buscar gent perquè volia arribar al poble viu per dir als seus fills on tenia els diners amagats, i també volia posar-se en pau amb Déu, per tant calia que hi anés un sacerdot. Els qui el van anar a buscar digueren que va arribar al poble viu. Però a mi la mare em deia que van portar-li el Santíssim Viàtic (la comunió) per amunt, perquè no fos cas que arribés mort al poble. També es deia que tenia molta por de morir-se allà dalt per arreglar el tema dels diners, però, a més, perquè allò és terme de l’Aleixar i llavors estaves obligat a ésser enterrat al terme on et mories. Tota aquesta història, doncs, la mare me l’explicava perquè es va donar el cas que dos veïns es barallaven perquè un li deia a l’altre que en aquell tros no hi havia camí, però l’altre ho va recórrer dient que com que el Viàtic (és rebre l’eucaristia quan estàs molt malalt) havia passat per aquell lloc, el camí ja quedava veïnal per a tothom. Aquest tros és cap dalt a la cova dels Matxos. Aquest home va prometre que si arribava viu al poble faria fer un altar a Sant Sebastià. La Maria Josepa Mariné, filla del «Peret del Mas» i com a descendent de cal Savall, encara avui en dia té cura de l’altar dedicat al Sant i patró de la nostra vila.

Totes aquestes tradicions, costums, històries, llegendes... que has explicat són anteriors a la Guerra Civil del 36. Però, podries dir-nos si des de llavors han canviat les nostres tradicions i explicar-nos algun exemple en concret?

Evidentment que sí, tot canvia. Un exemple seria el costum de fer sonar «Els Carraus»per Setmana Santa per anar a matar jueus. Concretament es feien sonar el Dijous Sant a la tarda. Eren unes matraques manuals. Es considerava que els jueus havien mort Jesucrist i se’ls anava a matar. Això ho feien els nens. Dins l’Església a la fi de l’acte del Dijous es feien fasos: apagaven els llums i es feia soroll. Durant la Setmana Santa no es podien tocar les campanes, sí unes matraques. I les campanes no tornaven a tocar fins al Dissabte de Glòria a les 10 del matí.També hi havia el costum, mentre tocaven a Glòria, de plegar unes pedretes (5) i la fe deia que si en un dia de tempesta molt forta es tiraven, la tempesta parava.

Pel que vas dient fins ara, podem veure que a Vilaplana ha existit des de fa molt de temps un estret i fort lligam entre religió i tradició?

Sí, sí, els actes socials i culturals del poble sempre han estat en comunió amb l’església i els seus representants.

Parlant d’un altre tema ... sempre hem sentit a dir que ha existit una forta rivalitat amb el poble veí de l’Aleixar, fins al punt de fer batalles campals amb pedres, canyes o el que fos. Això és veritat o és un mite que corre de boca en boca?

Sí que és cert i no fa pas tants anys. La rivalitat sempre hi ha sigut. Ara bé, ja no ha passat més d’ençà que els de l’Aleixar van prendre les tres pubilles més bones de Vilaplana.

A més d’anar avall en direcció a l’Aleixar a barallar-se, ballar, anar a veure la núvia... També hi havia tradició de tirar amunt a la Mussara?

Sí, sobretot per la festa major de la Mussara. El patró era Sant Salvador, el 6 d’agost. I el que s’hi feia era missa i ball a una era que arreglaven una mica per poder-hi ballar, però només se’n sortien els més destres.

Per acabar l’entrevista, voldries dir alguna cosa més ?

Bé, encara em queden moltes coses al tinter de la memòria per evocar, però no vull estendre’m excessivament. Per acabar, m’agradaria fer una reflexió: amb la Guerra Civil i la postguerra que vam patir durant tant de temps se’n van perdre moltes, de coses, perquè la guerra, en definitiva, no la guanya ningú, tothom hi perd.

Dolors JoanPere i Pitxi