Entrevistes | Revista 1105/03/2003

Josep Maria Martí, lo Pep Vador

"Una barba ben remullada està mig afaitada"

Una de les marques d’identitat d’un poble són, sens dubte, els seus locals públics o privats on la gent es congrega, de forma voluntària o circumstancial, per celebrar una homilia religiosa, per saber la notícia més fresca, per fer petar la xerrada, per fer el vermut amb els amics o, senzillament, pel mer plaer de deixar-se afaitar per les mans expertes d’un bon barber. D’experts barbers, a Vilaplana, n’hem tingut uns quants, però avui sols volem repassar la trajectòria professional d’un dels homes que més temps atresora en aquest antic i pulcre ofici. Ens referim, és clar, a Josep Maria Martí (1940), més conegut pel renom de “Vador”. Ell ha estat, tisores i navalla en mà, un testimoni de la memòria històrica de Vilaplana. Una memòria que volem refrescar, com la loció d’un fresc i aromàtic massatge, a partir de la seves vivències, experiències i anècdotes que conformaran el text de la present entrevista.

Quan i com va ser que et vas dedicar a fer de barber?
Llavors s'anava a col·legi fins als 14 anys. Després havies d'anar a la terra, ja que aquí a Vilaplana, com a molts pobles, només estudiaven els de casa bona, perquè podien pagar-se els estudis. Nosaltres de terra no en teníem gaire i un dia la mama em va dir que el Meliton buscava un noi per anar a remullar. Jo m’hi vaig presentar i em va agafar com a ajudant . Tenia 15 anys quan vaig començar a treballar a la seva barberia. El Meliton ja era gran, però es considerava el barber més ràpid de la província.

Era de Vilaplana aquest Meliton?
Sí, era d’aquí. Era el pare de la Montserrat Meliton.

De quin any parlem?
De l'any 1955.

Te'n recordes del teu primer sou?
Sí, quan feia dues o tres setmanes que hi anava, el Meliton em va donar 6 pessetes. Ell, per donar-me-les, n'havia d'afaitar tres. A mi em semblava prou bé.

Per què li deien el "barber més ràpid " al Meliton?
Ell sempre em deia: “Noi, una barba ben remullada està mig afaitada.”
Jo remullava uns quatre o cinc minuts, i ell amb cinc minuts més ja afaitava.
En aquell temps s'afaitava molt. Quan jo vaig tenir la barberia s'afaitava potser un 70 o 80% dels homes.

Amb quina freqüència s’afaitaven els vostres clients?
La majoria cada vuit dies. N'hi havia uns quants, pocs, que s'afaitaven entre setmana. I n'hi havia alguns que s'afaitaven cada 15 dies.

Teníeu la barberia oberta cada dia?
Sí, llavors sí. Els divendres al vespre, quan la gent arribava del tros, passava per la barberia. I el diumenge fins a les 3 del migdia, perquè al matí quan sortien de missa primera en venien uns quants, abans de migdia uns altres i a quarts de 3 venien els caçadors i la gent que arribava del tros.

On era aquesta barberia?
Era on hi ha la Quimeta Aymamí, però s'hi entrava pel carrer del corraló.

Quant de temps vas estar treballant amb el Meliton?
Fins que en vaig aprendre. Penso que aquell home va tenir molta paciència perquè em deixava agafar la navalla i afaitar a alguns homes de confiança. Per exemple, el Pepet Terrona, el Carlets, etc., que ja em deixaven que els afaités jo.

Després de l'aprenentatge ja vas passar a tenir la teva barberia?
Sí, llavors li vam demanar al Xacó que em llogués els baixos. Vaig comprar unes butaques rotatòries a Barcelona i va quedar endreçat.

Quants anys tenies quan et vas posar pel teu compte?
Els anys exactes no us ho puc dir. També vaig anar un any a Reus, el dimecres i el dissabte, al raval de Robuster, amb un barber que descendia de Vilaplana, i en vaig acabar d'aprendre.

Ha canviat molt aquest ofici des dels teus començaments fins ara, tant amb innovació d’estris, com amb la manera de tallar els cabells o la forma d’afaitar?
Sí. D'estris mateix, per exemple, va sortir la màquina de tallar cabells elèctrica. Va arribar un moment que no podíem tallar els cabells el dissabte perquè hi havia massa gent. Afaitant estaves com a molt un quart, i en canvi tallant els cabells estaves entre mitja hora i tres quarts. Per tant, la introducció de la màquina elèctrica va servir per fer molta més via. I, sí, els tallats són molt diferents d’abans. Tot depèn de la moda.

Recordes quan a finals dels 60 o principis dels 70, als nens que veníem a la teva barberia era moda tallar-nos el serrell amb l’anomenada mitja ceba?
Sí, i tant! Me’n vaig fer un tip. També recordo, a més d’aquesta moda, que algun que altre personatge local feia tallar-se els cabells al zero. Tinc una anècdota que vull explicar. "El Ramon Càndido tenia el costum que a l'estiu s'afaitava dues o tres vegades el cap. Una vegada va entrar un client, que venia del Mas del Mallafrè, i s'assegué a esperar que li arribés el seu torn. Mentrestant, jo em poso a remullar el cap del Ramon i aquell home aguaitava i aguaitava, tot sorprès. I amb això, que el Pepet Còbit ,que també s'esperava, li diu a aquell senyor: - Què cony mireu tan fixat, mestre? I ell que contestà: - Oh! Què dimoni li fan al cap a aquest home? I el Pepet, que era molt de la broma, li respon: - En aquest poble, mestre, a tots els qui entren aquí dins els fan el mateix. I així que aquell home, tot espantat, s'aixecà i ja començava a baixar les escales per marxar, quan el Còbit li digué: - No marxeu home, no marxeu que ell us ho farà tal i com vós li direu". Però, per si o per no, aquell home va marxar esperitat.

A la teva barberia, tenies algun ajudant o algun altre barber?
Al començament no, però més endavant sí. Venia el Paco, el germà de la Dolores, el Paco Bernal. Vam començar a remullar tots dos a Cal Meliton.

O sigui, que abans de muntar la teva barberia, ja hi havia hagut dues barberies més a Vilaplana?
Sí, la del Meliton i la del Josep Maria Sibines.

Coincidia amb l'època dels picapedrers aquesta bonança de barberies?
Quan vam començar, sí. I sobretot venia molta gent de fora a cavar. Eren els anys 60.

En aquell temps la gent no s'afaitava a casa?
Quan van venir les màquines sí, però abans molta gent s'afaitava a la barberia. La gent gran o de mitjana edat acostumava a venir un dia a la setmana.

Quant valia afaitar-se?
Quan vaig començar a remullar feien pagar 6 rals. Tinc una altra anècdota: El Melitón ho va posar a 2 pessetes i un home que es deia Cisquet em va dir: - Josep Maria ja no vindré més a afaitar-me. Jo li vaig dir si s'havia enfadat, i ell em va dir: - Home, no, però a cal Josep Maria ho fan més barat. I, amb això, que al cap d'un mes o dos va tornar a baixar. I jo que li dic: - Coi, Cisquet ja torneu a baixar? I ell em contestà: - Oh! Ara, també ho ha apujat ell!

A la barberia, la gent, a més d’afaitar-se o tallar-se els cabells, també hi anava a fer petar la xerrada, llegir el diari, o escoltar les retransmissions de futbol?
A passar l’estona, per fer-la petar, es pot dir que no, que no hi venien. Però sí que hi havia tertúlies mentre esperaven el seu torn. També aprofitaven per mirar revistes o diaris. Primer, teníem una revista que es deia Garbo i després vam tenir, un cop a la setmana, el diari esportiu.

Així, no era com al cafè, o com a Cal Rosendo, el ferrer del poble, que s'hi anava a fer-la petar i saber la notícia més fresca?
No, no. Però de tertúlia sí que n'hi havia, i alguns s'engrescaven força. Recordo un diumenge que n'arriba un i diu: “Quina gentada! I tinc tard, eh! Si pogués passar?” I l'Adolfo molt amablement el va deixar passar. L'afaito, i quan havia acabat va arribar el Pep Domingo, que era caçador, i es van posar a parlar de cacera. Doncs resulta que vaig afaitar tota la gent que tenia i ells encara parlaven engrescats. I amb això que l'Adolfo salta i li diu: “Un altre dia, company, tingueu tard o no, a mi no m'ho demaneu que us deixi passar.”

Quants anys vas estar a la barberia?
Aproximadament, uns 35.

Trenta-cinc anys treballant de barber són molts anys. Tens alguna altra anècdota que vulguis evocar ?

En voldria esmentar una en particular, encara que diré el pecat però, per prudència, no diré el pecador.. Fa molts anys, un dia va venir un senyor, amb carrera, d'un altre poble, perquè li tallés els cabells. Em va demanar que li fes la coroneta. I quan vam acabar va marxar tot decidit dient: “Bona tarda!” I jo li contesto : “Bona tarda!”
Amb això, que al cap d'uns quants dies va tornar. Abans als 15 dies es feia el clatell i el cabells es tallaven cada mes. Així doncs, va tornar i em va dir: “Que em tallaria els cabells?” Vaig tallar-los-els, i quan es va aixecar me'l vaig mirar ben mirat i em digué: “Que passa alguna cosa. Que li dec res?” I jo li dic: “Sí, senyor. I tant que sí. D'avui em deu tant i a més em deu tant de l'altre dia”. I ell em contesta: “Sap què, que el barber del poble d'on vinc no em feia pagar res.” Amb tot això va passar una bona temporada. I un dia trobo al Llorens, amb qui sempre he mantingut una bona amistat, encara ara ens tallem els cabells. Llavors, el Llorens començava a remullar amb el Josep Maria Sibines. M’atura i em diu: “Josep Maria, noi, has perdut un client”. Aquella persona va anar a l'altra barberia que li resultava de franc.

Així, doncs, pel que es veu, hi ha hagut alguns personatges locals o forasters que tenien certes prerrogatives a l’hora de pagar els seus deutes. Recordem que no fa pas gaire, la Guàrdia Civil consumia al cafè o al casal del poble de franc.
Sí, i tant. A Cal Ritu mai pagaven. Venien a la Festa Major, passaven tota la festa aquí i no pagaven res. Segurament que els ho pagava l'Ajuntament.

Una curiositat: té alguna relació amb el teu ofici de barber el renom de “Vador”?
No, no, que va. El meu renom prové del meu avi Salvador de Vilaverd que va venir a treballar la pedra a Vilaplana fa molt anys i es va instal·lar aquí. A ell, per abreujar, li deien el “Vador de Vilaverd”. Així va ser com per tradició familiar vaig heretar el seu renom.

Per acabar, Josep Maria, digues quin és el teu petit secret per afaitar bé la barba?
Doncs, com ja deia el meu mestre Meliton, “Una barba ben remullada està mig afaitada”. Jo sempre he tingut en compte el seu savi consell.

Dolors Joanpere i Pitxi