Vilaplanencs exteriors | Revista 3918/02/2010

Josep Ma Fernando Villasevil Escofet, hoteler

Sovint, aquí diem que Vilaplanencs Exteriors són els que viuen més enllà dels turons que envolten el poble. El nostre convidat d'avui no tan sols acompleix aquest requisit, sinó que encara viu molt més lluny, cap al nord, a les illes britàniques. Descendent de cal Jaumet del Cafè, de bon grat ha accedit a explicar-nos els seus records.

"A Vilaplana s'hi viu com un anglès. Cadescú viu a la seva caseta, amb el seu jardí, i no en pisos, com a la ciutat"

Com va ser que, sent un tarragoní descendent de Vilaplana, va fixar el seu lloc de residència a Londres?
Simplement vaig decidir canviar d'aires i venir a Anglaterra. De fet, hi vaig venir perquè m'agradava molt estudiar i practicar l'idioma anglès, que ja havia estudiat al British Institute de Barcelona, durant 5 anys, i on em van donar el títol per la Universitat de Cambridge. Emigrar a Anglaterra era com un impuls de fugir, per independitzar-me o potser tambe per deixar endarrera l'angoixa per la injusta mort de la meva mare, encara jove per deixar-nos.

Així, com aquell que diu, de la nit al dia es va veure en un altre lloc, amb uns altres costums i un idioma diferent. Li va ser molt difícil adaptar-s'hi?
Gens, en absolut. Ja dominava l'idioma i, seguint la tradició familiar, de seguida vaig treballar de segon maître d'hotel. Però al cap d'un any d'estar aquí i tornar a Tarragona per unes vecances, me'n vaig adonar que el que m'agradava era viure a Anglaterra. A principis dels anys 70 es notava una diferència considerable entre els dos països, democràtica, estructural i econòmicament parlant. Espanya encara no havia entrat al Mercat Comú i molts espanyols anavem a treballar a Londres per guanyar-nos la vida. En aquella època, la contractació laboral era molt diferent de la d'ara. Vaig veure joves espanyols, qualificats de metges o d'arquitectes, que emigraven a Anglaterra amb contractes laborals com a tals i que, en el seu lloc, els posaven a fregar plats als restaurants de Londres. Actualment, els professionals espanyols estan ben valorats i respectats com cal, especialment després de la incorporació espanyola a la UE.

Així que fa prop de 40 anys que viu a Anglaterra. Sempre ha treballat al sector hoteler?
Sí, aviat farà 40 anys que visc a Anglaterra. Des de llavors segueixo vivint a la mateixa casa, a la part NW de Londres, una bona zona prop de Hampstead. Gairebé sempre he treballat al sector hoteler però, com que sóc una persona inquieta, al cap de poc vaig voler canviar de professió i vaig treballar un temps en una companyia de golf, on també canalitzaven turistes anglesos cap al sud d'Espanya, cap a Estepona i Marbella, quan aquestes ciutats van començar a créixer en popularitat. Però, més tard, vaig retornar a les meves arrels, el que era el meu, a l'hosteleria: A mi sempre m'ha agradat comunicar-me amb el públic i, a més a més, hi guanyava més diners. Vaig estar també en restaurants italians, on vaig aprendre bastant l'idioma i, últimament, també vaig treballar com a principal majordom a la Societat de Notaris i Jutges, els que es vesteixen, per exercir davant les Corts, com els que surten a les pel·lícules angleses, amb el perruquí.

Londres és una ciutat molt gran, populosa i glamurosa. Dedicant-se a aquesta professió potser va conèixer personatges coneguts.
Sí, sempre es pot veure gent popular per Londres. Degut al meu ofici he tingut l'oportunitat de servir gent famosa com Sofia Loren i la majoria d' actors anglesos coneguts, també polítics i algun membre de la família reial, tot i que amb aquests últims no vaig tindre ocasió de parlar-hi, és clar. Però de qui tinc millor record és de Harrison Ford, amb qui fins i tot vaig fer una bona amistat mentre ell estava rodant la pel·lícula Star Wars. A més a més vaig fer amistat amb jugadors de la selecció anglesa de futbol dels anys 60, que eran campions mundials, principalment amb Geoff Hurst, Bobby Moore i Martin Peters, que venien al meu restaurant molt sovint. Sí, he tingut sort de conèixer molta gent interessant que ara, de fet, trobo a faltar moltíssim, perquè estic prejubilat.

Si laboralment ja no està en actiu, en què ocupa el seu temps, quines són les seves aficions?
M'agrada molt llegir, tinc una gran quantitat de llibres a casa, a cada habitació. M'interessen els temes d'història, de literatura i d'art. Tinc amics, amb qui puc parlar en cinc idiomes diferents. Ara visc sol, però durant 20 anys vaig viure amb una noia anglesa, que, desgraciadament, va morir d'una malaltia incurable fa uns anys. No tinc fills. Des que em va faltar la companya no m'he preocupat gaire de trobar una altra parella, tot i que sí que tinc amics, com és natural. Actualment jugo molt als escacs i, de fet, entro en competicions. Com a anècdota, recordo que aquest estiu passat, al centre de Trafalgar Square, de Londres, van muntar un escacs gegant i hi vaig competir i, davant de molts espectadors vaig guanyar la partida; va ser emocionant sentir els crits de molts turistes espanyols donant-me ànims. Com a premi em van regalar un cupó per adquirir unes sabates de pell, a una botiga d' Oxford Street, per un valor de 95 lliures (uns 110 euros), uf...! No m'ho esperava això. Però a la tenda em van dir que eren unes bones sabates, garantides per a dos anys. Londres és una ciutat encantadora, romàntica i amb molta història i, a mesura que em faig més gran, encara m' agrada més tot el d'aquí i el caràcter anglès.

Estem parlant molt de com viu a Anglaterra, però les seves arrels són a Catalunya...
Sí, de fet porto més anys vivint a Anglaterra que anys he viscut a Catalunya, però el catalanisme el porto sempre molt a dins meu i no l'oblidaré mai. Sovint escolto Catalunya Ràdio i, fins i tot, de vegades hi he parlat en viu, normalment per temes d'interès del país britànic. Me'n recordo que en una ocasió una persona reclamava per què a Anglaterra es condueix per l'esquerra i per què volen ser diferents de la resta del món. Els vaig contestar que hi ha, de fet, uns 74 països al món que condueixen per l'esquerra, com a Anglaterra. I que cada país és diferent i ens hem de respectar els costums i no criticar-los. Jo he defensat moltes vegades les tradicions i maneres de fer angleses en debats fora del país. No és bonic davaluar un país i la seva gent per culpa de una minoria que vénen una setmana de vacances a Salou, a desfogar-se de la vida laboral rutinària. Gran Bretanya és una gran nació i la seva gent molt intel·ligent i educada. Això sí, enyoro molt el menjar mediterrani, però també vull fer un incís: en els últims vint anys els anglesos han après de la cuina europea i, a través de la Unió Europea i de les facilitats existents entre els països integrants, ja es poden comprar productes espanyols o italians als supermercats, cosa impensable quan vaig arribar el 1972.

Vostè va néixer a Tarragona, però la seva mare era de Vilaplana. Quins són els seus primers records del poble?
Els meus avis materns van decidir adquirir un negoci a Tarragona, el maig de 1923, a la plaça dels Carros de Tarragona. Abans es deia Cafe del Puerto i els meus avis li van canviar el nom i va passar a ser l'Hotel Restaurant Miramar. Allí és on vaig néixer jo i on la història comença. Durant les vacances d'estiu tenien tanta feina mirant de fer diners amb els primer estrangers que venien a Espanya de vacances, que amb el meu germà Jaume i una senyora que ens cuidava, que estimàvem molt, la Fania, ens traslladàvem a una casa de Maspujols durant l'estiu, per a no fer nosa a l'hotel. Més endavant, més grandets, vam anar a Vilaplana a casa de la tia Palmira, que vivia allà on havia estat l'antic cafè dels meus besavis. Al principi vam enyorar molt la riera de Maspujols, la seva extensió, el camp obert i els seus pins, on jugàvem moltíssim. Vilaplana al principi la vam trobar una mica tancada i fosca i, poc habituats, ens semblava que les muntayes ens havien de caure al damunt. Però, de mica en mica, ens hi vam acostumar i vam fer molts amics; també hi jugàvem amb els cosins del poble i amb els que pujaven durant l'estiu. La meva família va treballar molt, però també vam viure molt bé, considerant el franquisme, la pobresa i la manca de recursos d'aquells anys.

Un dels records que tinc d'aquells temps és haver tingut la sort de jugar a futbol amb els germans Mora. El Pere Valentí feia cada parada, d'un costat a l'altre del pal, increïble! Com a anècdota, recordo que, de més gran, vaig portar a Vilaplana un equip de futbol de Tarragona. El Vilaplana estava més que ben reforçat, amb jugadors del Reus, i ens van donar una pallissa tal, que al cap de mitja hora de partit nosaltres ja estàvem per a l'arrastre.

Així que, tot i ser tan anglès com català, té un munt de records a Vilaplana...
És clar! Per part de la mare tota la família és d'allà. Els meus besavis eren Pantaleó Martí Bidó i Josepa Roig Aixalà, i on ara hi ha les oficines de la Caixa Rural, al primer pis, els meus besavis hi tenian el cafè del poble. L'àvia m'explicava que el seu padrí, l'avi Salvador Roig, era de la Mussara.

Els besavis van tindre diversos fills, sis dels quals van sobreviure: l'oncle Jaume, el barber, (grosset, baixet, amb un bigoti enorme, que tenia la barberia als baixos de la casa dels besavis). Es va casar d'una manera curiosa: va posar un anunci al Diari de Catalunya (no hi havia Internet aleshores, he,he...) i va trobar una núvia, la Palmira, de Puigcerdà. Me'n recordo d'ella amb el seu accent gironí, tan bonic. No van tenir fills. Després hi havia la tia Tuies, del cal Punissó, que va tenir sis fills; l'oncle Sebastià, que va anar a treballar a Sabadell i tampoc va tenir fills; la tia Maria, de cal Vermell, que en va tenir dos: l'oncle Sebastià i la tieta Pepita; l'oncle Ramon, que també va anar a Sabadell, com el seu germà, on van obrir un restaurant anomenat L'Arrahona, i tampoc va tenir descendència i, finalment, la meva àvia Mercè, que va conèixer el meu avi al restaurant de Sabadell, i que van tenir quatre fills: la meva mare Mercè, el tiet Santiago, el tiet Antonio i l'Angelina, que va morir amb tres anys, a causa de les cremades que es va produir quan va caure d'esquena a una paella amb oli roent on es fregien patates, al foc de terra.

De tant en tant, fa alguna escapada fins a Vilaplana?
Sempre que puc vaig a Vilaplana, pero ja ha canviat l'ambient que trobava abans. Ja no hi ha els típics pregons pel carrer, els pagesos ja no van amb els carros carregats tornant del tros, amb el soroll i la pols que aixecaven els cavalls, rebufant pel nas de cansats, etc. No hi havia quasi cotxes i quan un entrava al poble, les dones sortien al balcó a veure qui era. Me agradava fer petar la xerrada amb el Pep Bidó, el fuster, i el seu fill. Aquesta gent no haurien de morir-se mai, eren entranyables i bona gent, i els trobo a faltar moltíssim. La vida s'ha modernitzat, però jo enyoro molt el passat.

Què li ve al pensament quan recorda Vilaplana?
M'encantaria viure a Vilaplana. A Vilaplana s'hi viu com un anglès. Cadascú viu a la seva caseta, amb el seu jardí, i no en pisos, com a la ciutat; l'hivern és de clima fred i sec com el de Londres, amb muntanyes retallades que em recorden les d'Escòcia. Aviat serà el moment de decidir-me, de si retornar a les meves arrels o continuar com estic.

Així, hi ha la possibilitat que algun dia s'instal·li al poble?
Hi havia un polític espanyol, intel·lectual del segle disset, Diego Saavedra Fajardo, que deia: "La renovació dóna perpetuïtat a les coses que, per natura, són per si mateixes passatgeres; un jove mai demostra la seva millor capacitat si sempre es queda immòbil al seu país. A fora, ell perdrà aquella actitud aspra i intolerant que li era natural”.

Com els anys passen tan ràpid, mai se sap què serà del meu destí, però a vegades, a la nit, tinc un somni difús que em parla amb il·lusió d'obrir una petita escola d'anglès a Vilaplana. De tenir un cotxe a la porta de casa i, amb ell, baixar fins al mar. No ho sé, és molt complicat, tot i que penso que els del poble som catalans amb ganes de triomfar. Espero tenir el més important, salut per portar-ho a terme.

********

L'entrevista, degut a la distància, s'ha fet per Internet. Tot i així, el Josep Maria ho ha fet tan fàcil, i és una persona tan càlida, que no em costa gaire imaginar-me fent les preguntes com si haguéssim estat asseguts a la sala de casa seva, envoltats d'un confortable aire anglès i prenent una tassa de te.