La nostra gent - Homenatges - Records | Revista 91

IN MEMORIAM a Jordi Mariné Anguera: La grandesa de ser ningú (o elogi de la humilitat)

La grandesa de ser ningú (o elogi de la humilitat)

Per alguns, era només un senyor que els saludava pel carrer i els preguntava per mil coses diverses, per altres, era aquell home que veien al Casal cada matí, fent el cafè amb els seus amics.
Fa un temps, potser l'havíeu vist conduint el motocultor, “la màquina” (com li deia ell), anant al tros amb la seva dona acompanyats d’algun dels seus gossos o tornant-ne poc després de l'última claror del vespre.
Molts el coneixien com “l'home de ...”, els d'allí dalt, de la casa aquella que fa cantonada, “el veí de ...”, “el pare de ...”, “l'avi de ...”.
Alguns, ni tan sols el coneixíeu.
En realitat, ell no era ningú...
___
M'explicava sovint que no havia nascut en una casa bona.
Això, en l’època que ell va créixer era un llast vitalici que deixava a la persona que l'havia de carregar sempre al marge de les facilitats, no només materials, sinó també socials, que tenen assegurades els distingits que hereten un bon nom de casa: una càrrega feixuga i perpètua pel que fa a la consideració que la gent del poble tenia cap a aquesta persona i els seus actes.
No era ningú a ulls del poble.
Ell, sobri com era en la literatura innecessària i les retòriques supèrflues, ho descrivia així:
- Si ets de segons quina casa tot t'ho troben bé i, si ets de segons quina altra, no... –
Sempre em manifestava aquesta queixa amb un cert to molest i conscient de la injustícia que un fet així porta intrínseca; alhora, però, me la transmetia amb serenitat, amb la dignitat de qui assumeix humilment una condició imposada que en el fons no vol defugir, sinó tot el contrari: estant convençut de la respectabilitat de la posició en el que l'atzar de la vida l'ha col·locat, la reivindica i fins i tot se n’enorgulleix.
Tanmateix, a pesar d'aquest orgull, sí que hi havia un fet, conseqüència del seu escàs llinatge, que d'alguna manera, lamentava: la impossibilitat que l'havia acompanyat al llarg de la vida de formar-se i adquirir cultura.
És cert que no va poder esdevenir una persona il·lustrada en l'accepció acadèmica del terme, tanmateix, tot en ell era una lliçó (òbviament, no pretesa com a tal); un ensenyament, a través de l'exemple, sobre la senzillesa de viure (no necessitar més que allò que és realment necessari) i l'altruisme més genuí (l'acte de donar incondicional i d'agrair tot allò que es rep dels altres); una oportunitat d'aprenentatge única, pels que l'envoltàvem, de tots i cadascun dels secrets del seu (i el nostre) petit món: els misteris de la boira perduda i d'aquelles cortines tèrboles que apareixen quan plou a dalt al mas del Sumí, la llenya que crema bé i la que no, el canvi de temps indicat pel neguitós vol baix dels moixons, els antics noms, per ordre, de les cases del poble, el fred que s'anuncia amb denses nuvolades sobre els cingles, els racons on creix la farigola, els castells de núvols portant seques tronades les tardes d'agost que “encara que ho sembli, no deixaran anar ni una gota d'aigua...”, les classes d'ametller que floreixen primer, els crestalls, el vent, les quarteres...; una classe magistral continguda en cada paraula, exposada amb naturalitat i demostrada amb tanta evidència, que no crec que es pugui donar una explicació més senzilla i inqüestionable de la complexitat del món.
___
Un dia em va dir:
- Avui han passat uns turistes alemanys... I saps què m'han dit? Doncs que aquestes muntanyes són precioses! Han quedat meravellats! -
M'ho va dir content, alleujat com si acabés de confirmar una vella intuïció o, millor dit, satisfet com si hagués pogut demostrar, per fi, una teoria llargament reflexionada. Amb tot, ell ja feia temps que ho sabia...
Sovint deia (sense intencions hiperbòliques):
- Aquestes són les muntanyes més boniques del món! – I amb un ràpid gest circular resseguia amb la mà fins a l'últim racó de roca que envolta Vilaplana.-
I sentenciava:
- Ja pots tombar, que no en trobaràs gaires així! –
Així doncs, molt abans de la trobada amb els alemanys, ell ja era completament conscient de la bellesa del lloc on vivia. Sempre havia tingut una gran consideració per les “seves” muntanyes amb les quals mantenia, no obstant, una relació d'una certa ambivalència: era conscient de la perillositat que podien amagar i tenia encara presents els records dels durs treballs i dels difícils desplaçaments que hi va haver de fer a través d’aquella boira que algunes vegades havia temut, però, més enllà d'això, estimava aquells boscos silenciosos i els cingles alçats inalterables que formaven el teló de fons de la seva vida.
___
A vegades, amb un aire seriós (gairebé solemne) que anticipava la gravetat del que m'anava a explicar, em deia:
- Baixant pel carrer (...), m'he creuat amb (...) i li he dit “Bon dia!”... Doncs et pots creure que ni m'ha saludat? –
Cada cop que es trobava amb una situació així, m'ho feia saber i m'ho transmetia com si fos l'ofensa més gran que mai hagués rebut. Jo no entenia res i em preguntava com podia indignar-se tant per una aparent minúcia com aquella.
Ell creia en la relació entre els éssers humans i especialment en una de les seves formes d'expressió més plenes: la conversa. Confiava en l’acte de parlar com a eina fonamental per assolir, tant el benestar individual, com la convivència col·lectiva. Era un militant del “Bon dia!” compromès amb la conversa (encara que aquesta fos espontània i efímera); un xerraire convençut que creia en la importància de l'intercanvi de mots; un ferm defensor de l'acte de “fer-la petar”, del diàleg, de compartir amb algú un temps i un lloc, un aquí i ara, coneixements, idees, inquietuds i emocions a través de les paraules; sabia que és d'aquí d’on sorgeix la felicitat i tenia la rara consciència de com n'és de senzill assolir-la per aquesta via i de com erròniament, en va, la cerquem sovint en altres llocs.
Sent coneixedor de la transcendència d'aquesta activitat primària i de com de lligada està a la nostra condició humana, no és estrany, doncs, que fos al mateix temps un magnífic narrador d'històries i un oient atent, curiós i entusiasta, que tingués en tot moment alguna història viscuda per contar o algun record per compartir, ni que anés sempre a tot arreu amb l'orella disposada i una paraula preparada per a qualsevol que li sortís al pas...
És lògic, doncs, que per ell l'acció de saludar fos essencial, en tant que primer pas necessari per crear aquest esdeveniment que ell considerava indispensable, font de felicitat i solució última dels problemes de la humanitat.
___
Li agradava explicar la seva vida. Tenia, sempre disponibles, un reguitzell de memòries; mil vivències que treia a la llum, una a una, sempre que podia i que hàbilment relacionava amb cada situació que es donava, com si posseís una anècdota adient per cada moment que permetés reflexionar sobre algun fet o, simplement, riure una estona.
Tot i així, no es pot dir que visqués una vida extraordinària, plena de fets excepcionals; això, sempre i quan no considerem com excepcional sobreviure, mantenir-se íntegre i conservar fins a l'últim moment la vitalitat havent hagut de recórrer una època de repressió, misèria econòmica, decrepitud moral i treball perenne. No va fer grans actes polítics; sempre que no considerem un gran acte mantenir-se ferm i defensar fins al final, dins el seu àmbit d'influència, les causes que considerava justes; imaginar i advocar per una alternativa millor a la injusta realitat imposada i esforçar-se tots aquests anys per deixar aquesta lluita en herència als qui l'hem de continuar. Pot haver-hi una trajectòria política més magnífica? No va escriure cap llibre, tot i que al seu cap tenia material per escriure'n varis. No pintava preciosos quadres a l'oli, malgrat que al llarg de la seva vida havia observat la natura més que molts grans mestres de la pintura. No va fer cap gest heroic, però molt possiblement l'hagués fet en cas d’haver-se trobat en una situació que ho requerís. No va fer res del que es considera habitualment com una gran obra, res del que ens serveix d'habitud per definir els grans personatges, res que mereixi l'aplaudiment d'un públic, res del que normalment serveix per justificar una placa en un carrer o ser nomenat “Vilaplanenc de l’any”. No va fer cap d'aquestes “grans coses” perquè ell, des de la seva modèstia característica, es va dedicar a les coses petites, és a dir, les realment importants.
___
Si entenem la mort d'una persona com la pèrdua d'una part del món; una part formada per obres i accions, coneixements i memòries, possibilitats, vincles humans... que, a l'esvair-se la persona, desapareix de manera irrevocable, deixant al seu lloc un buit irreemplaçable; llavors, podem considerar que, molt probablement, la magnitud d'aquesta buidor és la mesura més fiable de la grandesa de la persona.
En un món on la humilitat i la senzillesa d'esperit són béns cada cop més escassos; on trobar individus veritablement íntegres és, dia rere dia, més i més difícil; on l'altruisme va quedant relegat a pas de gegant a la condició de simple record de temps passats; on el contacte humà, la confiança en els altres, l'escolta i la voluntat d'entesa desapareixen inexorablement del curs de la història; on la consciència del que és realment important se'ns amaga enterrada sota mil falses promeses i on s'escolen cap a l’oblit l'esperit crític, el sentiment de col·lectivitat i la voluntat de contesta de l'injust status quo; la mort del Jordi Mariné Anguera, és, per tot el que, amb el seu pensament i la seva acció, contrarestava d'aquest estat de coses, una pèrdua incommensurable.
Amb tot això, i contràriament al que els costums determinaven pels que no havien nascut en una casa bona, es pot assegurar, sense la més mínima por a l'error, que el Jordi sí que era algú; i no un algú qualsevol, sinó tot el contrari: una persona extraordinària que no sabent res, sabia moltíssim; no fent res, va fer-ho tot i no sent ningú, va ser algú excepcional.

Arnau Huguet Mariné