La nostra gent - Homenatges - Records | Revista 91

IN MEMORIAM a Jordi Mariné Anguera: Bons moments amb el Jordi

Bons moments amb el Jordi

És mig matí d’un diumenge assolellat de març i bufa una brisa agradable. Ens hem reunit a la terrassa del Casal per recordar Jordi Mariné Anguera que, malauradament, ens deixava a finals de desembre. Ens trobem aquí perquè, al marge del pedrís de la Riba, on li agradava seure per fer-la petar i contemplar els cingles i el terme que tant admirava, era un dels seus racons preferits de reunió i tertúlia de Vilaplana.
Per retre-li homenatge, hem pensat que el millor seria dedicar-li una entrevista coral i diversa. Per això hem convocat un grupet de vuit persones del poble, de diferents generacions, amb un nexe comú: tots l’apreciaven i havien estat propers a ell.
Amics, amigues i companys de vida i aventures del Jordi, com el Salvador Sabater, el Jaume Queralt, el Pere Elias, el Pep Savall, l’Humbert Virella, el Pedro Porcà, la Piedad Ayora i l’Ernest Ramiro. Tots ells, com si fossin un grup de músics d’una orquestra ben avinguda, ens han anat evocant, un a un i tots a una, alguns dels records més vius i sentits del seu amic Jordi.

Salvador Sabater
Vam agafar una època molt dolenta, i tots dos vam començar anant al bosc a tallar pins, devíem tenir 19 o 20 anys, era una mena d’empresa. Vam comprar un carro i una mula i anàvem a fer feixos de llenya per als pastissers. Al jornal guanyàvem 15 o 16 pessetes i vam pensar que així guanyaríem una mica més. Fèiem els feixos i els portàvem a vendre a Reus, a Alforja, a Castellvell... Vam comprar dues mules, una ens la van donar més barata, però anava coixa! Vam treballar 7 o 8 anys així. No guanyàvem bo i res, però no ens vam barallar mai.
De petit recordo que sa mare del Jordi el va enviar a buscar oli perquè no en quedava gens al setrill. I ell va anar tirant amunt des de Cal Ganxins a veure si en alguna casa n’hi donaven una mica. Ningú no n’hi va donar gens, fins que no va arribar a casa de la Sebastiana Perepó, que l’hi va omplir.
A l’escola anàvem a la casa de la Vila, darrere de l’Ajuntament, però el Jordi i jo ens posàvem darrere del pilar perquè no ens preguntessin. Per això vam sortir tan rucs!
Amb el Jordi sempre anàvem junts de petits, i una vegada a ca l’Estevet Xacono vam veure un quadre de bicicleta, on hi tenien ajocades les gallines, i li vam comprar. Després vam trobar unes rodes, les vam posar al quadre i ja teníem bicicleta. Vam anar a Riudoms per la riera de Maspujols, al Jordi el portava al darrere, havia plogut i vam caure tots dos dins d’un toll!
Anant junts, normalment no callava, era molt xerraire, però el dia que li venia de no parlar, en tot el dia no deia res!

Jaume Queralt
Quan vaig conèixer més bé el Jordi va ser quan vaig pujar de Reus a viure a Vilaplana. Ens trobàvem cada dia al Casal i la fèiem petar amb tota la colla d’amics, el Sebastià Betes, el Salvador Sabater i més gent. Després anàvem moltes vegades amb cotxe a l’Aleixar o a Alforja, a prendre alguna cosa. Li agradava molt i m’explicava moltes coses de quan era petit. Encara que ens portàvem molts anys, s’adaptava molt i se sentia jove. Vam agafar molta confiança.
Recordo que al Jordi li agradava molt dir: “Això és així i no pot ser de cap més manera”, que es veu que era una cosa que deia sempre l’Agustina Mosca. Quan li preguntaven com et trobes, ell contestava: “Txau, txau”. Li vaig preguntar un dia per què contestava “Txau, txau” i em va dir: “Perquè si dius que et trobes bé, la gent et té enveja i si dius que estàs fotut, encara més. Dient “Txau, txau” quedes una mica més dissimulat”. En el fons, era molt filòsof.
Li agradava molt dir que era de Mascabrers. Un dia, que vam anar a l’arxiu de l’Aleixar, va descobrir que venia de Mascabrers i va quedar parat. Deia que era descendent de cal Biló de l’Aleixar.

Pere Elias
Quan baixàvem a fer un cafè a l’Aleixar se sentia com a casa, sempre saludava a tothom. Li agradava molt anar d’excursió pels pobles, amb el Pedro, la Piedad i el Salvador. Tot i el seu esperit crític, si discrepaves de les seves idees, era tolerant i deixava fer. Li agradava molt gesticular amb les mans per reforçar el que deia. El va afectar molt quan van tancar el Casal, sobretot aquesta última vegada. Baixar aquí li donava molta vida. Tot i així, alguna vegada ens trobàvem i anàvem a esmorzar fora, amb la colla d’amics.
Als darrers temps, una de les coses que el tenia bastant capficat era el tema de la COVID. L’últim dia que el vam anar a veure, 15 dies abans que es morís, el Jaume i jo vam estar més d’una hora a casa seva fent petar la xerrada amb la Maria i ell. Era molt hospitalari. Ens va oferir galetes, vam riure una estona i se’l veia bé. Ningú no hauria dit que al cap de poc temps estaria tan fotut. Recordo que li agradava molt parlar amb devoció i estima del seus nets.

Pep Savall
Li agradava molt sortir. Per ell era com anar de vacances. Anàvem una colla a dinar pels pobles, sobretot a Ulldemolins, perquè a ell li agradava molt anar a la fonda Toldrà, i abans ens aturàvem a la cooperativa de Cornudella a fer el vermut. Ell no feia excessos, sempre es cuidava molt. Per dinar, la seva amanideta i una cosa suau al darrere. I al matí, cada dia deia que es prenia farigola i un grapat d’avellanes crues.
Tenia molta cultura de la terra i ell i el Salvador s’ho coneixien tot d’aquestes muntanyes.
El que li feia més por era el futur dels seus nets. I em deia Pep: “Això pinta malament”.

Humbert Virella
Sempre el vaig veure com una persona que, amb l’edat que tenia, sabia molt bé què passava, tant al poble com a Catalunya o al món. Vivia molt intensament les coses, la guerra d’Ucraïna, per exemple, i em deia: ”Humbert, com pot ser que, a l’època que som, que hi ha tanta tecnologia, passi això”. A vegades era una mica catastrofista.
Una vegada quan era petit jo era a la placeta i ell pujava amb el cavall i el carro pel carrer del pont de Mallafrè i li vaig passar pel davant i el cavall es va parar, tot sol. I sempre m’ho deia: “Collons, potser sí que existeix Déu, que t’hauria pogut atropellar!”
Quan vam anar a la manifestació per la independència a la carretera de Riudoms em va dir: ”Que maco que és, això. Amb tots els joves que venen aquí i s’ho passen bé. Tot perfecte, i ni un paper a terra!”. I quan després en parlàvem, sempre m’ho repetia.
Era molt obert amb la joventut. I una persona que mai t’hauria traït.

Pedro Porcà
Era com un pare per a mi i jo l’apreciava molt, molt! Sempre vam lligar molt, encara que a vegades ens discutíem. Em va caure el món al damunt quan va morir. No me’l puc treure del cap. Al Jordi, li agradava molt remenar-ho, estar al corrent de tot el que passava aquí i allí. Era curiós en tot, ja fos per la política del món o del que passava al poble.
Recordo que el vaig conèixer quan vam vindre a treballar aquí. Jo vaig vindre a tallar pins, i ell tenia la mula i arrossegava la fusta, la baixava cap a les Tosques. Després entre tots dos vam tallar des dels Tres Pins, fins a Arbolí i baixàvem els pins a les Fustes Rodon de Reus. Tenia una mula que es deia Petita, ell hi parlava i la feia creure. Se l’estimava molt, però a vegades s’hi enfadava de valent.
Un dia, al bosc del Ramiro, es va posar a ploure i ens vam refugiar a una cova, la cova dels Cabrits, i com que no va parar de ploure el Jordi volia deixar la mula tota la nit allà. Però jo el vaig convèncer que prengués la mula cap a casa. Vam estar de sort, perquè quan vam tornar l’endemà, havia caigut un llamp i havia desaparegut la cova, la pedra i tot. De la mula no n’hauria quedat res!

Piedad Ayora
Ell ho sabia tot perquè, ara, que ja no anava al tros. Tot lo dia tombava. Li agradava saber-ho i remenar-ho tot. Lo xafardeig i la política. I ho criticava tot. Era rebel i tenia un gran cor perquè, les coses com siguin, era molt bona persona.
Li agradava molt anar amb cotxe. Li encantava i deia: “Anem a dinar ben lluny, com més lluny millor”. El que més li agradava per menjar era costelles de xai a la planxa i un bon plat de patates fregides. Sempre que anàvem a dinar junts demanava el mateix. Els quatre ens aveníem molt. La relació d’amistat entre nosaltres ja venia de lluny, de quan vam arribar al poble. Jo vaig començar amb la Maria anant a treballar a la granja de pollastres del Santiago Bruno i el Pedro anava al bosc a tallar pins amb el Jordi que feia de traginer.

Ernest Ramiro
Jo treballava pel Sebastià Viudo i el Jordi, que era oncle meu, venia a traginar amb un cavall roig, més tard va tenir un matxo. Va arribar a tenir 14 gossos i recordo que un dia va pujar a l’Ajuntament, a veure el secretari, amb 4 o 5 gossos que el seguien darrere seu. Abans de viure a la placeta amb la Maria, de jovenet vivia amb la seva mare a cal Mallol, davant de cal Bodro. De la seva colla d’amics, em ve present que anava, sobretot, amb el Salvador Sabater i també amb el Fèlix de cal Gori, l’Agustí Mallol, el Pitxi, el Siscu Sánchez... Tots ja anaven amb les seves parelles, que després es van casar. Però una vegada van agafar una bona “masurca” i les seves novies es van enfadar una bona temporada. La seva colla d’amics, junt amb el Josep Maria Carxot, que anava al capdavant, van organitzar aquell envelat famós de la Festa Major, a mitjans dels anys 50.
Era desconfiat i quan no es creia una cosa deia sempre, amb ironia: “Ja ho crec!, ja ho crec!”, i ho criticava tot.
No fa pas gaire temps, que el recordo als vespres regant les plantes del dipòsit vell d’aquí a la placeta. Mentre ho feia, se’l veia content i li agradava xiular alguna cançó. Sempre cantava les cançons xiulant.
De més jove s’assemblava molt al Jesús Hermida. Quan el vèiem sortir per la tele amb els cabells ben clenxinats dèiem: “Mira, ja surt lo Jordi”.