La nostra gent - Homenatges - Records | Revista 95

Homenatge a SALVADOR SABATER

Salvador Sabater: L’últim comunista

Qui va ser el Salvador?

Per a naltros, inefablement, és un Vilaplanenc de l’any! I aquest és un valor que ens agrada i que constitueix la base de les idees que volem que traspuïn de la nostra revista!

Lo Pedrís som naltros mateixos, tots alhora, junts i en harmoniosa sincronia. Som les campanes que ens avisen dels oficis o del foc. Som els que ens convoquen per entretenir-nos amb propostes culturals o de lleure. Som els que ens fan el pa, les llangonisses o el tallat de l’esmorzar. Som el forat de migdia, el riu de Les Tosques o el Pont Vell...

El Salvador va ser tantes coses, que ens representarien una mica a tots, que no ens en podíem oblidar de cap manera ara que ens ha deixat per sempre!
Tant se val si venim del sud o del nord o de quin color sigui cada bandera política que fem volar al vent: El lloc és la seva gent! I, si volem i ens ho creiem, estem segurs que els valors que pretenem transmetre amb el Vilaplanenc de l’Any acabaran per formar-ne part per sempre d’aquest Lloc que és Vilaplana. D’aquesta manera el Salvador i els que vinguin darrere seu passaran a ser part d’aquest solatge vilaplanenc, tan genuïnament nostre, que tant ens agrada, i que número rere número us intentem anar transmetent.

A SALVADOR SIMÓ GOMIS (1930-2023), IN MEMORIAM

Avui volem retre homenatge a Salvador Simó Gomis, que ja va ser escollit per Lo Pedrís com a Vilaplanenc de l’Any 2020. En aquest número 95, glossarem de nou la seva figura perquè, malauradament, a finals de desembre del 23 ens va deixar.

El Salvador, més conegut com el Sabater, geni i figura fins a la sepultura, als voltants del 2010, va demanar que volia un funeral laic i que la seva caixa de morts fos honorada a l’edifici de l’Ajuntament. El seu desig va ser aprovat en un dels plens municipals. Aquesta forma d’acomiadar-se a la seva manera va ser una de les seves últimes voluntats. I els seus fills, la Tuni i l’Alexis, van voler respectar-li. Potser va triar-ho així perquè, noranta-tres anys i quatre mesos abans, havia arribat al món a la mateixa casa de la Vila.

El dia del seu comiat la plaça Major estava plena d’amics i coneguts per acompanyar la seva família i per dir-li adeu. Això sí, acomboiats per la música i la veu del seu idolatrat Frank Sinatra cantant que havia viscut la vida a la seva manera: My Way. Damunt mateix d’on hi havia la seva caixa mortuòria, en un piset de l’Ajuntament que tenien llogat els seus pares, havia nascut el Salvador, un llunyà 6 d’agost de 1930, el mateix dia que se celebrava el Sant Patró de la Mussara.

El Salvador va ser el tercer fill del matrimoni entre Salvador Simó Agustench, natural d’Alforja i Maria Gomis Cabau. Pocs anys després naixeria al mateix piset el Miquel, el germà petit. Abans, a cal Pistol, havien nascut la Irene i la Mercè, les germanes grans. El seu pare, que va ser alcalde de Vilaplana, va haver de marxar a França perquè se li havia complicat la situació. Molts anys després, a finals dels 70, a principis de la democràcia espanyola, quan hi havia l’Agustí Ferré Obiols d’alcalde, el Salvador va entrar al consistori com a regidor i representant electe del PSUC, junt amb el seu amic i company de partit, Anton Sánchez.

El Sabater, des de molt jovenet, com molts nois d’aquella generació de guerra civil i postguerra, va haver de començar a treballar de valent. L’oncle Carles va apadrinar-lo i així va ser com va començar l’ofici de pastor quan era un nen. Solia dir que havia sigut un home de molts oficis i de pocs beneficis. Però una de les feines que més li agradava i on se sentia més lliure va ser la de pagès. Quan parlava de la terra, la pagesia, els arbres, els ratabocs, colitxos, sibocs, moixons, pedres, tolls i fonts, se li il·luminaven aquells ulls petitons de nen entremaliat que sempre li reien. Mai es cansava de parlar-ne amb estima i devoció.

Amb el seu bon amic Jordi, van començar a fer jornals per Cal Xacó i junts van comprar una mula per portar feixos de llenya a Reus. També va treballar de jornaler al mas de Vallverdú, amb una colla de pagesos d’aquí. Amb el Pitxi, d’adolescents, volien deixar aquella feina dura i mal pagada. Tots dos van decidir marxar de casa perquè tenien la fal·lera de muntar una carnisseria a Vilafranca. Però aquella quimera no va tirar endavant perquè el company de fatigues, només començar l’aventura, abans d’arribar a Reus, es va fer enrere perquè ja li roncaven els budells de gana.

Anys més tard va fer cambrer al Negresco de Reus i quan podia també anava a ajudar al cafè de Cal Ritu. De més gran, a principis dels 60, va aprendre l’ofici de pintor i es va establir pel seu compte. Alguns recordareu la gràcia que tenia per cantar i xiular mentre feia anar la brotxa de campir o empaperava amb flors o figures psicodèliques aquelles parets boterudes i esclofollades de calç que hi havia en moltes cases.

Quan va obrir la Bodega del Bon Vi, qui no recorda les bones estones que ens feia passar. Com rèiem amb qualsevol acudit o facècia que explicava! Era com agafar un glop d’aire fresc i d’alegria quan t’emboties entre aquelles quatre parets del reservat o t’asseies als tamborets que hi havia sota d’aquella barra de fusta gruixuda on podies demanar una tapa dels pops boníssims que feia la Margarida, la seva muller. Alguns potser no el vau veure jugar a futbol, però deien que era un dels extrems esquerres més ràpids i escorredissos del Vilaplana. Deia que quan agafava la pilota, tot el públic cridava: “Cuidado, l’extrem! Cuidado, l’extrem!“.

Explicava, a l’entrevista que li va fer el Jordi Mariné a Lo Pedrís núm. 6, del desembre de 2001, que com a viticultor se sentia orgullós d’haver conservat els ceps del seu sogre Sacaries. Va fer vi durant molts anys amb varietats de ceps tipus garnatxa negra, garnatxa blanca, carinyena, macabeu i picapoll. Cada any feia un centenar d’ampolles i li agradava regalar-les als amics. I la seva collita d’ampolles l’etiquetava amb el nom de Terra Santa.

El Salvador sempre tenia una salutació cordial per tothom, un comentari amable, alegre, divertit o de vegades també punyent i crític en contra de les injustícies del món. Qui no recorda el seu quadre de l’Última Cena, amb Jesús i els dotze apòstols. Qui pot oblidar quan sortia a ballar a la Festa Major a la sala de cal Ritu, on sempre era el primer a encetar el ball o la gresca que suscitava quan pujava a l’escenari cantant en aquell anglès tan peculiar que feia goig d’escoltar. Segurament perquè ballava i cantava tal com li sortia del cor i perquè tenia agilitat, bona oïda i un do per la música.

Moltes gràcies, Salvador, per les bones estones que ens vas fer passar i per aquella alegria de viure i el bon humor tan teu, que van fer de Vilaplana un lloc molt més alegre i acollidor. Et trobarem a faltar, benvolgut camarada Sabater.