Entitats - Mussagats | Revista 84

Històries de Mussagats

Floki En aquest número, Mussagats no vol parlar de l’associació ni de les tasques que fa; ja ens haureu vist venent números per la mona de setmana santa, a la paradeta de sant Isidre i fins i tot, potser heu vist el menjador pels gats a la vora del pont de Mallafré. En aquest número us volem explicar dues de les moltes històries que et vénen a trobar quan et preocupes pels gats, aquests germans petits nostres tan desprotegits.

Floki, el supervivent

No sabem si recordareu que en el darrer número de Lo Pedrís parlàvem d’un gat atropellat, que no vam poder salvar. Pensàvem que passaria el mateix amb el Floki, un gatet blanc amb taques negres, que el Tomàs va trobar a la carretera, el dia 2 de març, entre l’Aleixar i Maspujols, després que un cotxe l’envestís i el deixés molt ferit a la cuneta. De fet, quan el va recollir, el Tomàs es pensava que ja estava mort. Amb molt poques esperances, el va portar al veterinari i va resultar que tenia la mandíbula inferior fracturada i una contusió a les costelles que li havia provocat un pneumotòrax.

Mentre els veterinaris lluitaven per salvar-lo, Mussagats va mobilitzar les xarxes per trobar-ne l’amo. L’endemà mateix ens van dir que respirava molt millor i que aviat li podrien estabilitzar la mandíbula. Per altra banda, la notícia es va escampar per les xarxes i una noia de l’Aleixar el va reconèixer com a membre d’una colònia de gats ferals prop de casa seva.

Ella mateixa es va oferir per acollir-lo mentre es recuperés, així que pel Floki les coses pintaven bé, tot el bé que pot pintar la vida per un gat que ha patit un atropellament i que porta ferros a la boca. Val a dir que va passar tres dies sense poder menjar. Però la recuperació va ser ràpida i, després de treure-li els ferros, el dia de Sant Jordi ja pensàvem reintegrar-lo a la colònia, el seu hàbitat natural.

Ara bé, qui pot saber què passa pel cap d’un gat? Quan l’Anabel i l’Eva estaven retornant el Floki a la seva colònia de l’Aleixar, aquest, en comptes d'anar a veure els col·legues, es va amagar dins del motor del cotxe de l’Anabel. Potser feia fred o potser volia anar a retaló de les persones que l’havien ajudat. Qui pot saber-ho? La qüestió és que va ser tota una aventura treure’l de l’amagatall. Amb ajuda d’un mecànic i després de moltes esgarrapades i mossegades el van poder treure. Ara tomba per la seva colònia, esterilitzat i més content que un gínjol.

Odín, el viatger

Un dia, va arribar al poble un gatet negre que no es deixava tocar. Coixejava una mica i es va quedar pel passeig de la Mussara, passant sovint per davant de la botiga del Jordi. A poc a poc es va anar fent més mansoi, i llavors vam veure que tenia l’ull esquerre molt malament, com si li hagués sortit de lloc i el pogués perdre.

Era urgent capturar-lo i portar-lo al veterinari, però no és gens fàcil agafar un gat feral.

Per sort, amb molta paciència i llaunetes, la Joana el va poder fer entrar al transportin. Eren les deu de la nit del dia 14 d’abril. La primera part estava feta, però faltava la resta. S’havia de portar a urgències immediatament? Era millor esperar l'endemà i invertir els diners a salvar-li l’ull? Es va decidir que passés la nit a ca l’Anabel, dins el transportin i que, al matí, el Joan de Mussagats el portés al veterinari. Aquella nit vam tenir la primera sorpresa; el gatet es va portar molt bé, com si estés acostumat a estar dins d’una casa. D’on havia sortit el gatet negre? Podia ser que tingués amo i no fos un gat feral? De fet, ja tenia nom. Li havíem posat Odín, el nom del déu nòrdic que va sacrificar l’ull esquerre per aconseguir la sapiència.

El gat Odín també va perdre l’ull; l’Antonio de Reus Vet, el veterinari, no li va poder salvar. Ens va dir que hi devia tenir una infecció antiga, potser de naixement. També ens va dir que no portava xip, així que no podíem saber si havia tingut mai amo. A banda de netejar-li la conca orbitaria el va esterilitzar i desparasitar. A dos quarts de nou del dia 15 d’abril l’Eva el recollia del veterinari i explicava al grup que el gatet ja es començava a despertar i que s’havia portat molt bé.

Què s’havia de fer amb l’Odín? Deixar-lo anar de seguida? O seria millor que estigués unes hores a sopluig?

El gatet va passar el postoperatori a ca l’Anabel, primer una mica marejat, però després ja va dormir al seu jaç, i al matí va voler menjar. Així que el capvespre del dia 16 vàrem deixar-lo lliure al passeig de la Mussara, a fer la seva vida de gat.

I aquí podria haver acabat la història del gat Odín, una història de col·laboració (Joana, Anabel, Joan, Antonio, Eva) amb un final feliç, perquè un gat sense ull i sense amo, pot fer una vida normal. I de fet, se’l veia passejant pel poble, ben alegre.

Però no va acabar aquí la història, deu dies després l’Odín va desaparèixer. I aquest no és el comportament normal d’un gat feral, i menys de l’Odín, perquè ja s’havia fet un territori, tenia l’alimentació assegurada i es deixava tocar. Fent honor al seu nom, l’Odín era un gat viatger? Perquè un dels noms del déu Odín és “caminant”, o “el que coneix el camí” i es diu que es passeja pel món, agafant diverses formes però sempre borni, mancat de l’ull esquerre.

El misteri es va resoldre de la manera més feliç i inesperada possible. L’Odín no havia marxat, sinó que els seus amos l’havien trobat a la rotonda d’entrada al poble. Ens ho va explicar l’Eva emocionada, perquè els amos s’havien posat en contacte amb ella mitjançant el Facebook. Com si fos un conte de fades, ens deia que el gatet negre al qual havíem anomenat Odín es deia en realitat Vakira i que havia nascut a Torreforta. La seva família té una finca a Alforja i quan l’hi van portar, es va escapar al cap de quinze dies. Ells no l’havien deixat de buscar des de llavors. Un any i mig buscant-lo fins que el van veure a la rotonda de Vilaplana.

I com van contactar amb l’Eva? El seu veterinari els va dir que l’operació de l’ull i la castració havia de ser cosa d’una associació animalista, van buscar i van trobar Mussagats al Facebook. Com us podeu imaginar ens estan infinitament agraïts i nosaltres estem molt contents que el Vakira hagi pogut tornar a casa. Ara sabem que la malaltia de l’ull no era de naixença, perquè hem vist les fotos de cadell, i també entenem que fos tan mansoi. L’Odín-Vakira no havia estat mai un gat feral, només era un gat que buscava tornar a casa.