Homenatges | Revista 5217/06/2013

GRÀCIES, MOUSTAKI !!!

L’última nit d’estiu de 1980 a Vilaplana, el cantautor Georges Moustaki va fer un dels recitals més multitudinaris i emotius que molts recorden. Quan es va complir el 30è aniversari, Lo Pedrís, en el seu número 41, d’octubre de 2010, se’n va fer ressò amb dos articles per commemorar l’efemèride. El primer aprofundia més en la vessant generalista i autobiogràfica del cantant francès, així com en la trajectòria cultural i l’activisme polític del Col•lectiu Llibertari que va organitzar el concert. El segon ho feia des d'una mirada més personal i narrativa dels fets que van esdevenir aquell 20 de setembre del 80, i que el narrador tractava d’evocar a través d’un exercici memorialista de sensacions i emocions reviscudes durant aquella última nit d’estiu.

Avui, tres anys després, també volem dedicar a aquell esdeveniment cultural dos articles nous per retre homenatge al cantant i per agrair-li sincerament que ens visités i que cantés per a tots nosaltres. I tornem a fer-ho perquè aquell reconegut compositor de sons tan càlidament mediterranis i escriptor de lletres tan emotives i humanes, conegut universalment com Georges Moustaki, no podrà tornar a visitar-nos més, ni a cantar-nos altra vegada, ni a rebre’ns hospitalàriament a casa seva, situada a la rue de St. Louis de Paris, per convidar-nos a dinar, ni a escoltar-nos solidàriament quan li explicàvem els motius pels quals l’havíem anat a visitar tan lluny de casa nostra... ja que, malauradament, ens ha deixat aquesta darrera primavera.

I avui, trenta tres anys després d’aquell mític concert que vam tenir el privilegi d’escoltar a “l’Hort del Sevall”, em torno a preguntar per què un cantant tan famós, resident a París, de prestigi internacional com ell, que de ben segur, havia estat en els millors escenaris del món... va tenir la bona predisposició d’obrir les portes de casa seva, sense cap mena de por, a dos jovenets desconeguts, com nosaltres, amb cara de preocupació i son, ja que no havien dormit aquella nit ; d’oferir-nos generosament les seves apetitoses viandes i les seves millors taules de variats formatges; d’escoltar-nos molt atentament al recordar-li que l’havíem vist cantar l’any anterior al Palau d’Esports de Barcelona per proposar-li que participés del nostre projecte; de narrar-li les vicissituds i l’ingent feinada que havíem realitzat des d’aquell nostre primer encontre; de mostrar-li les firmes de la gent del poble que li demanava que vingués; i, finalment d’escoltar amb incredulitat i estupefacció la vil putada que ens havia oficiat, amb menyspreu i desconsideració, el seu agent comercial resident a Espanya.

Tanmateix, i malgrat la negativa inicial del seu mànager basc, d’infausta memòria i que duia per cognom Ibarrondo, i dels seus lligams comercials que mantenien, aquest segon li devia aconsellar que aquella descabellada idea nostra de fer un recital a un poblet com Vilaplana seria un mal negoci o, fins i tot, penso que possiblement ni li devia haver parlat mai. Per contra, el cantautor va fer cas omís als consells especulatius del seu assessor musical i, sortosament, no va voler donar-nos carbasses, ni que marxéssim amb les mans buides d’aquella casa seva, de parets blanques i acollidores al bell mig de Paris i que es brindava a fer realitat el nostre somni de venir a cantar per a nosaltres, els organitzadors, un reduït grup de joves càndids, idealistes, de pensament llibertari i de més que dubtós nivell adquisitiu.

I llavors, ell, en Georges Moustaki, el gran cantant, que havia composat cançons tan universals i inoblidables com “Le Métèque” en la qual se’ns retratava amb: "cara d’estranger, de jueu errant , de pastor grec i de cabells als quatre vents " a poc a poc, es va aixecar de la seva taula, i amb aquella calma melodiosa que palesen les seves cançons i amb aquella dolça veu francesa amb que les declama, va començar a trucar a tots i cadascun dels seus excel•lents músics que sempre l’acompanyaven en els seus recitals per explicar-los els motius d’aquella sorprenent i inesperada visita nostra. I així, un a un, li van anar confirmant que ells també s’oferien a tocar a Vilaplana per ell i amb ell. I així, entre tots podríem tirar endavant aquella agosarada i il•lusionant utopia que un grup de joves teníem entre mans. I que, a partir d’aquell memorable dia a Paris, el nostre somni es convertiria en ferma realitat.

Penso que potser una de las possibles respostes al perquè va acceptar la nostra proposta el podem trobar en què Georges Moustaki, amb les seves cançons, o nosaltres, el Col•lectiu Llibertari, amb el nostre activisme associatiu, encara que amb formes distintes i per camins diferents, teníem en comú que lluitàvem conjuntament amb totes les nostres forces per transformar aquell món tancat i immobilista en el qual vivíem immersos llavors. O, potser, va dir-nos que sí que vindria perquè li vam caure bé i va entendre els motius pels quals volíem tirar endavant aquell anhelat recital que feia més d'un any que teníem entre les mans. O, potser, senzillament, el perquè el podem trobar en què a més de ser un gran cantant també era una bona persona, un etern estranger a casa seva, França, que es solidaritzava i que empatitzava amb les causes i els anhels dels altres, encara que vinguessin d’un país llunyà i petit com el nostre. O, potser, no va saber dir-nos que no al descobrir aquell dia la persistència infinita del meu amic i company Xavier i la força de l’amistat d’un grup de joves somiadors que lluitaven per edificar un món millor. O, potser, amics meus, la resposta sigui tan etèria i intangible que només podem trobar-la en el vent, com cantava Dylan.

Siguin quin siguin els perquès o els motius i les possibles respostes que van determinar que Georges Moustaki vingués l’última nit d’estiu de 1980 a Vilaplana, el fet és que aquell concert i les seves cançons restaran per sempre més en l’imaginari col•lectiu de tot un poble, ja sigui Vilaplana o qualsevol indret del món sencer, el qual des de la seva sentida pèrdua la darrera primavera, s’ha quedat trist i orfe de la seva meravellosa veu. Per això, Moustaki, he volgut recordar-te i donar-te les més sinceres gràcies per venir des de París i cantar-nos de forma tan emotiva i màgica aquella última nit d’estiu a Vilaplana i que, ara i aquí, he volgut evocar i que sempre tindrem present.

Pitxi,
A Vilaplana, juny de 2013

Pitxi