Història - Història local | Revista 87

Francesch Mariné Ayxalà... Qui era?

Recerca Són moltes les generacions d'infants vilaplanencs que han tingut el Pont Vell com a punt iniciàtic de la descoberta dels voltants del poble. El fet de ser un lloc abandonat i amb una antiguitat incerta ha encuriosit a petits i grans. Però si el sol fet de tenir un pont antic i mig enrunat no era prou atractiu per la fabulació dels infants, la presència d'una làpida en la seva gepa, amb una estranya inscripció i envoltada de malesa, feia volar la imaginació de la canalla cap a un tresor amagat o cap a la tomba d'un àrab que havia habitat aquestes terres abans de la conquesta cristiana, però lluny de les cavil·lacions de xiquets i xiquetes, la realitat és més crua i menys èpica: la làpida s’erigí en record de Francesch Mariné i Ayxalà, que hi morí ofegat el 19 de novembre de 1766.

El fet que la seva mort comportés l'aixecament d'aquesta làpida, ens fa pensar que el referit personatge tenia certa rellevància i que provenia d'una família amb suficients recursos per a fer front a l'obra. Segons fonts orals, fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936), la làpida estava coronada amb una creu de ferro, vestigis de la qual encara es poden observar a la part superior del monòlit. Si ens aferrem al primer cognom i ens posem a fabular, podem arribar a la conclusió que el finat podia provenir del mas de Mariné, que fou durant anys la hisenda més gran i més rica del terme de Vilaplana, però fora d'aquesta coincidència amb el cognom patern, tot són hipòtesis.

Ingenus de nosaltres, pensàvem que la consulta dels llibres sacramentals de la parròquia ens donaria pistes sobre el llinatge del nostre protagonista. Però lluny de posar llum a la foscor, com diria aquell, el que ha fet és crear-nos més dubtes sobre en Francesch, Cisco pels amics (ara ja el podem tutejar).

El primer pas fou el més obvi: si la inscripció ens diu que, el tal Francesch, va morir el 19 de novembre de 1766, el que ens calia era buscar el registre del seu enterrament als llibres d'òbits de la nostra església. Vam consultar el volum corresponent a les defuncions ocorregudes entre els anys 1727 i 1835, però en aquest, no hi apareix l'enterrament de cap persona amb aquest nom, ni al mateix dia ni en dies posteriors. El fet que a la làpida hi posés que "morí ofegat" ens va fer pensar que el cos se'l podria haver endut la força de l'aigua riera avall. Determinats els termes per on passa la denominada riera de Maspujols, un cop ha deixat enrere Vilaplana, es va procedir a consultar els llibres sacramentals de l'Aleixar, Maspujols, Riudoms i Cambrils, per si el cos hagués aparegut aigües avall i les seves despulles s'haguessin enterrat en alguna d'aquestes viles, però sols en els arxius de l'Aleixar tenen consultable un llibre de defuncions, compatible amb el nostre succés. La recerca en aquest també fou infructuosa, ja que als voltants de la data mencionada no hi apareix l'enterrament de cap Francesch Mariné, ni la de cap cos sense identificar.

Tancada la via de descobrir la procedència del nostre protagonista a través del llibre d’òbits, vam encetar la recerca en els llibres de baptisme, per mirar de localitzar el naixement del nostre amic Quico.

Les dades més antigues de baptismes que es conserven a l’Arxiu Parroquial de Vilaplana reculen fins a 1722. Entre aquesta data i la del fatídic succés, a Vilaplana, s'hi van batejar quatre persones amb el nom de Francesc Mariné, però cap dels quatre es deia de segon cognom Ayxalà, amb la qual cosa podríem deduir que en el moment de la seva mort tenia més de quaranta-quatre anys. Tancada aquesta línia d'investigació, vam encetar la del possible enllaç matrimonial del finat, però entre 1724, que és de quan data el primer registre, fins al 19 de novembre de 1766, tampoc hi consta el casament de cap Francesch Mariné Ayxalà.

Ja amb la mosca darrere l'orella, vam considerar la possibilitat que el nostre benvolgut Cisquet s'hagués casat abans de 1724, i que hagués tingut descendència abans de morir, i vam tornar a revisar el llibre de baptismes per si algun dels Mariné nascuts abans de 1766 podia ser fill seu. Com no podria ser d'altra forma, vam començar remirant les partides de naixement dels quatre Francesc Mariné esmentats anteriorment (per la tradició de posar el nom del pare al primogènit), però cap dels quatre tenia un pare de nom Francesc. Tancat aquest primer intent, vam ampliar el nostre camp de recerca a tots els nascuts a Vilaplana entre 1722 i 1766, amb el primer cognom Mariné, però altre cop decepció, cap criatura amb aquest primer cognom tenia de pare un Francesc. Paral·lelament, havíem ampliat la nostra línia de recerca a mirar de localitzar possibles germans, i en aquesta línia sí que sembla que hauríem trobat lligams parentals amb el nostre protagonista. Als llibres d'òbits ocorreguts a Vilaplana entre 1727 i 1835, hi consta l'enterrament de tres Mariné Ayxalà: Jaume (el 1773), Pere (el 1774) i Tecla (el 1788). Els tres eren fills de Pere Mariné i de Tecla Ayxalà. De cap dels tres trobem, tampoc, la partida de naixement, per la qual cosa els suposem tot nascuts abans de 1722. Sí que trobem el casament de Jaume Mariné Ayxalà amb Magdalena Ferré, ocorregut l'11 de novembre de 1731. També trobàrem al llibre de baptismes diversos bateigs de fills d'aquesta parella. D'aquests, ens cridà l’atenció el de Jaume Mariné Ferré, batejat el 25 d'octubre de 1736 a la parròquia de Vilaplana, que en la seva partida de bateig, hi consta que el seu padrí fou: “Francesch Mariné (fadrí)”. Biiiingoooo!

Tot això ens porta a plantejar la hipòtesi que el Francesch Maríné Ayxalà va néixer amb anterioritat a l'any 1722, que era fill de Pere Mariné i de Tecla Ayxalà, que almenys tingué tres germans; Jaume, Pere i Tecla; que no es casà, que no tingué descendència reconeguda i que morí tràgicament el 19 de novembre de 1766, ofegat a la zona del Pont Vell, segurament a causa d'una riuada, i que no se'n pogué recuperar el cos.

De la possible riuada que posà fi a la vida del nostre protagonista tampoc en tenim referències escrites. El llibre del Comú de Vilaplana no en fa esment ni tampoc n'hem trobat dades de la mateixa, fora de l'àmbit local. Tot i això, a Cambrils hi ha memòria escrita d'un aiguat ocorregut el 1766 i que desbordà la riera d'Alforja, però el situa al mes de desembre. La proximitat en el temps, ens porta a pensar que es pot tractar del mateix aiguat i que una de les dues fonts: la làpida o les notícies de Cambrils tinguin el mes equivocat.

Una curiositat per acabar, a la Font de la Vila hi ha gravada la data de 1766, el mateix any que apareix a la làpida del Pont Vell. Fet que ens porta a pensar que aquest possible aiguat i rierada malmetés l'esmentada font i s'hagués d'adobar, donant-li l'aspecte que ens ofereix avui en dia.

Joan Serra Ferré



+ Publicar el meu comentari