La nostra gent - Homenatges | Revista 73

Francesc Pàmies Revascall (1870-1949), el pintor de la llum

Qui hagi estat a la Sala Parroquial de Vilaplana, possiblement, haurà vist dalt de l’escenari un mural d’un paisatge fascinant pintat a l’oli sobre una tela gegantina que ens atrapa i enlluerna de forma encisadora.

A la pintura, en primer pla, al centre, hi ha una terrassa luxosa amb mirador, on hi destaquen cinc columnes esveltes de marbre blanquinós i grisenc. Per una d’aquestes, s’hi enfilen serpentejant delicades fulles d’heura. A la dreta, s’hi troba un centre replet de flors de mil i una forma i colors. Per sota, s’hi insinuen unes escales, protegides per balustrades massisses d’un blanc amb transparències marmòries, que des de la terrassa baixen fins un jardí amb una font d’on brolla amunt un rajolí d’aigua. És una escena idíl·lica que sembla formar part d’un palau lluminós, fresc i exuberant. I al fons, a la llunyania, com a contraposició, hi reposa, sota un paisatge muntanyós d’escarpades cingleres blanques i rogenques, un poble petit de secà, de senzills teulats vermells, on s’alça, just al mig, un campanar espigat de rajola ocre, que podria ser Vilaplana. Una i altre part, d’ambos paisatges contraposats, s’emmarquen dins el propi teló amb la pintura sòbria d’unes cortines vellutades d’un antic vermellós Damasc, de les quals pengen cordons, borles i serrells daurats.

Les proporcions, la perspectiva i la llum del paisatge estan molt ben aconseguides. Les cases humils, el campanar de rajola, els cingles, la vegetació... encara que estiguin allunyades de l’observador s’intueixen força bé. Aquest efecte artístic sorprenent i captivador potser es dona gràcies a la precisió del traç, a la focalització ajustada dels punts de fuga, a la gràcia de les pinzellades delicades, a saber combinar bé els colors, a l’harmonia subtil entre llums i ombres... Però, entre aquest conjunt paisatgístic de contrastos, el que més atrapa és una mena de lluminositat radiant, que sembla que baixi del cel, i que li atorga vida i singular bellesa al llenç. El mural era el teló de l’antic teatre de la sala i va ser obra del pintor vilaplanenc, Francesc Pàmies Revascall [1], conegut popularment per Sisquet Xacó.

La pintura del teló, d’influències neoclàssiques, que amb el pas del temps ha esdevingut quelcom icònic, m’ha servit per introduir l’art pictòric de Francesc Pàmies. Una figura que caldria donar a conèixer més profundament per poder valorar l'abast i importància de la seva obra. Maria Anna Vernet i Ferré, la historiadora local, l’inclou com a vilaplanenc distingit en el seu llibre Vilaplana: aproximació a la seva història, costums i tradicions. Sobre la pintura de Sr Xacó, M. Vernet en destaca l’expressivitat i lluminositat que tenia en el tractament de la llum. Oleguer Huguet i Ferrer (1914-1996), el poeta, en el seu llibre Anecdotari de Vilaplana també alaba l’obra i la figura del Sr. Xacó en l’apartat que dedica a la pintura local. La forma que ens ho explica és exquisida, senzillament perquè sap condensar en cada paraula la idea precisa, no hi sobra ni hi falta res [2].

El tema del teló del teatre, obra seva, explica d’una manera ben entenedora la significació del seu retorn al poble. Venia de la ciutat una mica enlluernat pel jaspi dels pilars i el luxe d’aquell palau, tan irreal ací, des d’on s’encara, de bell nou, amb el paisatge nadiu. La rustiquesa del campanar de rajola i les cases humils, i el cingle roig... tot ho veu per contrast més bonic. I posa l’art al servei dels seus coterranis.

No sabria dir ni quan ni a on va pintar l’artista aquest mural noucentista que senyoreja dalt del escenari [3]. Devia fer-ho possiblement a finals del S.XIX o principis del XX. Una etapa, on el Neoclassicisme i el Modernisme convivien en el món de les arts a Catalunya, i on Francesc Pàmies podia haver rebut influències d’aquest l’estil en la seva forma de dibuixar i pintar.

Sabem que Francesc Pàmies va exercir el seu mestratge al també vilaplanenc Josep Ferré Revascall, de Cal Pubill (1907-2001), conegut artísticament com el Príncep de les Roses, pel seu particular art en representar-les. Ell mateix ens ho va explicar al desembre del 2000, quan de forma altruista va dibuixar a carbó la portada valuosa número 2 de Lo Pedrís, on hi apareix magníficament representat el campanar.  

Segons Josep Pàmies Tost (de cal Xacó), el seu avi patern Francesc va estudiar pintura a Lleida. Però les obligacions relacionades amb el conreu de les terres de la família va determinar que hagués d’abandonar aviat els seus estudis. No obstant, ell no va deixar la passió per la pintura artística que havia arrelat dins seu.

Ramon Besora Besora explicava que a Barcelona, a la casa Jorba del portal de l’Àngel, hi havia una pintura al fresc del Sr. Xacó. Desconeixem si n’hi havia més en altres indrets. Potser a Lleida, on va formar-se. Però sabem que la major part de la seva obra va plasmar-la al seu poble natal. Per exemple, les pintures modernistes amb decoracions florals acolorides i sanefes geomètriques, alguna de les quals encara es conserven als interiors de cal Paraire [4]. Així com els magnífics frescos sobre calç que va fer a cal Xacó, la seva casa pairal, on hi havia el retrat d’un infant mort pintat d’una blancor lluminosa diuen que per consolar la pena d’una mare que no en tenia d’altre. També va realitzar els esgrafiats exteriors de les façanes de cal Paraire, al carrer major, i de cal Cònsol, al carrer Doctor Mallafré, que amb els anys es va anar deteriorant i que, no fa gaire temps, els actuals propietaris els van fer restaurar.

A l’església de Vilaplana, la petjada artística del Sr. Xacó encara es pot veure a la part alta de les columnes de la capella del Santíssim [5]. Concretament, hi ha la representació de les figures simbòliques dels quatre evangelistes i els medallons daurats que hi ha pintats sota d’aquestes. Encara que bona part d’altres obres de F. Pàmies ja no es conserven com, per exemple, la pintura de les ànimes del purgatori, les flames del qual contrastaven amb l’or madur de l’altar major [6], o una sèrie de murals al fresc sobre les parets de calç del menjador del cal Miets, actual casa d’Augusto Sanz i Anita Gòmez, al carrer sant Sebastià, o les pintures dels miracles de les noces de Canà a la vella pastisseria de cal Olla com bé detalla Oleguer Huguet [7]:

A ca l’Olla, que feien de pastissers, hi havia entre la fruita i dalt de casa seva, com a testimoni del seu refinament espiritual, el miracle de les noces de Canà. Al sostre de la cambra hi havia pintat, amb estels “trets” del natural, el bocí de cel vers al qual floria, tan ben arrelada en la pròpia terra, la seva pròpia immortalitat.

Qui vagi altre vegada a la Sala Parroquial li demano que miri dalt de l’escenari i contempli de nou el mural envellit d’un paisatge fascinant pintat a l’oli sobre una tela gegantina que, malgrat hagi perdut llum, color, vida... pel desgast inexorable dels anys, encara ens atrapa i il·lumina. Li prego que de tant en tant recordi, si pot ser amb afecte, que aquesta valuosa obra simbòlica, de memòria entranyable, la tenim gràcies a l’art i a l'estimació pel seu poble d’en Francesc Pàmies Revascall, el Sr. Xacó, l’encisador pintor de la Llum.

Infinites gràcies, Sr. Xacó.    
 
Pitxi, setembre 2018
 

Josep M Garcia Abelló



+ Publicar el meu comentari