Entrevistes | Revista 5005/11/2012

Francesc Josep Robert, professor de tecnologia electrònica

Francesc Josep Robert (Vilaplana 1965). Casat i amb dos fills viu a VILANOVA i LA GELTRÚ i actualment treballa de professor de tecnologia electrònica a l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicacions i Aeronàutica de Castelldefels (EETAC) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
És un apassionat de la lectura, participa en entitats que defensen la cultura i la llengua catalana i ultimament participa en curses de córrer, tant de muntanya com de carretera.

Com va ser que vas deixar de viure a Vilaplana?
Doncs que en estudiar, ja de ben jove vaig anar a Eibar al País Basc, dels 16 als 18 anys. No us podeu imaginar l’impacte que va tenir aquella experiència d’anar de tan jovenet a una Universitat Laboral a fer formació professional amb gent de tot Espanya, precisament a un lloc tant conflictiu políticament al començament dels vuitanta. Encara sóc amic d’alguns professors que vaig tenir en aquella època. Més tard vaig fer els estudis universitaris a Vilanova i la Geltrú, em van sortir força bé gràcies als molts coneixements que vaig aprendre a Eibar. Vas i véns tot sol, tens amics més enllà del poble, vius en pisos d’estudiants i t’organitzes tu mateix el temps d’estudi i els pocs recursos de que disposes. Tot plegat gràcies a les beques que m’atorgaven cada any i al treball que feia al tros per les vacances.

Com t’han anat les coses?
Bé, la veritat és que vaig trobar de seguida feina a Vilanova i la Geltrú mateix, a la mateixa escola d’enginyeria on havia estudiat. Uns anys després em vaig casar amb la Maria, una vilanovina, tenim l’Helena de 13 anys, i l’Albert, el xiquet petit de 7 anys. Quan al 2002 van obrir el Parc Mediterrani de la Tecnologia a Castelldefels, vaig demanar anar-hi a donar classes, la UPC volia impulsar un campus innovador en docència, que és el que més m’agrada fer: usem metodologies actives (aprenentatge cooperatiu, aprenentatge basat en problemes, integració de continguts i d’anglès, etc.) per mantenir motivats als estudiants i ensenyar-los tan coneixements com les competències que hauran de practicar quan treballin.
No ens podem queixar pas, al Garraf i Penedès hi ha una mica de tot, un bon balanç entre muntanya, agricultura, indústria i mar.

Com es veu Vilaplana de fora estant?
Doncs que la tinc sempre present, tothom que ha passat a Vilaplana la seva infantesa i primera joventut, et dirà el mateix, és impossible de treure-te-la del cap. Et continues interessant per la seva gent, per com els van les collites, per si tenen riuades com aquella que es va endur un tros de l’antic escorxador o sequeres prolongades de les que deixen els avellanes sense rames. Una altra cosa és que hagis de venir sovint al poble, aquest no ha estat el meu cas, ja que sols vinc unes poques vegades a l’any.

Tens algun record, anècdota o moment de la vida que et faci una il•lusió especial recordar o explicar?
El que recordo sempre, és l'època de les vacances d’estiu, Setmana Santa i Nadal d’una pila d’anys, en què treballava al jornal amb el meu oncle Anton la terra d’en Povill. L’oncle, una persona estimable, em va ensenyar a anar per la vida, em va educar i em va deixar una petjada inesborrable.
També podria explicar com em va influir, de més petit encara, en Francesc Mariné, que duia la petita biblioteca al cau o la sala parroquial, en sembla que li dèiem; cada setmana ens deixava llibres, còmics, i nosaltres apreníem el joc de les lletres.
Recordo amb entusiasme l’època del Col•lectiu Llibertari, a nosaltres ens va coincidir el començament de la democràcia amb l’adolescència, la iniciació a la lectura, la música i la cultura en general. Ara, ves per on, també tenim molts de nosaltres força neguit i alegria per assolir tant aviat com sigui la independència de Catalunya!

Quin indret del poble o el terme és el més entranyable per tu?
La plaça Pau Casals, on encara hi viu mon germà, i la Mussara i la seva serralada.

Què destacaries de Vilaplana i la seva gent?
Que són entranyables, la diferència més gran de quan vius fora en una ciutat, és que a Vilaplana estàs acostumat a saludar ben bé cinc-centes persones, el que vol dir que també saps coses de les seves vides i d’alguna manera formen part de tu.

Què trobes a faltar més de Vilaplana?
L’insuperable oli de la cooperativa. Per això cada any baixem a comprar-lo. Ah, i les avellanes, és clar, tot i que aquestes, encara que posi “Avellana de Reus”, les compro aquí a Vilanova.

Què et sembla que té Vilaplana que no pugui tenir cap altre lloc més?
Cada poble té alguna cosa de particular, tot i que penso que el que diferència Vilaplana és precisament el terme de la Mussara. Potser no està prou explotat turísticament.

Què trobes que li fa falta a Vilaplana?
Trobo que els pisos de nova construcció o les cases velles són massa cares, tot i que a Vilaplana no us va agafar la febrada de la construcció. Crec que no només jo, sinó altra gent que viu fora del pobre vindria més sovint si hi hagués pisos més a l’abast.

Tens contacte amb la gent de Vilaplana i estàs al dia del que passa al nostre poble?
Sí, encara que sigui per e-mail, ens escrivim ben sovint amb els amics de la colla, en Sebastià Anguera, en Jordi Serra, en Josep Besora, en Joan Eloi Joanpere i els altres, a més de que fa força anys que fem la calçotada plegats. De tant en tant encara vinc a veure mon germà Meli i als tiets. Com que rebo la vostra revista des del començament, sí que més o menys vaig seguint el que feu pel poble.

Jordi Mariné