Opinió - Articles | Revista 84

Eutanàsia, ben morir

El passat 18 de març s’ha aprovat la llei espanyola de la regulació de l’eutanàsia. Un tràmit que ha estat massa ràpid, una llei no demandada per la societat, obviant el debat parlamentari i social. Assenyalo algunes de les seves llacunes del text: no parla de les cures pal·liatives, tot el tràmit està excessivament sotmès a la subjectivitat i no queda clar quin és el metge responsable. De totes maneres la meva reflexió personal no anirà per aquí, ja que els meus coneixements legals, com és obvi, són insuficients.

La paraula “eutanàsia” s’entén diversament. El seu significat etimològic vol dir “bona mort”, una mort digna i humana. No ens hem donat la vida nosaltres mateixos. Ens l’han regalada. No en podem disposar com ens sembli, perquè no és nostra; només en tenim cura durant uns anys, molts o pocs, que tampoc decidim. La tendència subjectivista que domina, cada vegada més, en la nostra societat occidental ens porta a pensar que podem disposar de la vida com ens plagui, com si fos un dret absolut. Viure com ens roti i morir quan ens abelleixi. Jo crec que estem fets per a viure feliços i fent feliços els altres per l’estimació que rebem i donem, amb una vida que tindrà una durada que desconeixem, que, però, desitgem que el seu final sigui pacífic, humà i digne. La persona té una dignitat que no perd mai, tampoc en situacions terminals, quan la mort sembla imminent. També en aquesta darrera etapa s’ha de respectar la dignitat del malalt o de l’ancià. Cap llei pot permetre que no es respecti la seva dignitat: aquesta és inviolable.

Penso que una mort natural i digna demana unes condicions. Són les que detallo.

Morir sense patir. Avui dia, gràcies a la ciència mèdica, hi ha moltes i diverses cures pal·liatives, potents fàrmacs, que eviten el sofriment. Aquest aspecte està assegurat. És el que preocupa a tothom. Moltes persones entenen per eutanàsia morir sense patir. No és més humana, ni més cristiana una mort si es pateix. El que redimeix la nostra vida no és el patiment sinó l’amor.

Morir podent-nos acomiadar de les persones estimades, sentint la seva presència i les seves paraules tendres, sentint el seu contacte físic i les seves abraçades amoroses. Les persones de la família i dels amics, que ens han acompanyat durant la vida, ens han de poder dir adéu i el que marxa també a elles. Que inhumana i dura és la mort en la soledat i l’aïllament!

Cal morir al moment adequat, quan el nostre cos està rendit i ja no pot més; quan el procés darrer porta a la fi; quan els òrgans vitals, que ens han donat forces durant la vida, ja es desconnecten. Els sanitaris, metges i infermers, coneixen aquesta darrera etapa i prestaran els seus coneixements i experiència perquè sigui suau.

Cal morir serenament. Això vol dir que alguns molt íntims ens ajudin a mirar la vida passada destacant el que ha estat, com hem anat responent a la pròpia vocació, que hem anat fent el que calia, amb errades potser però també amb fidelitat i generositat. És reconfortant fer memòria del que s’ha intentat de donar d’un mateix.

Durant la darrera etapa de la vida, sobretot quan se sent pròxima la mort (no amagada ni dissimulada ni enganyada) és molt pacificador que t’ajudin a curar les ferides que potser encara estan obertes, que t’ajudin a demanar perdó per les ofenses rebudes i causades i a morir reconciliat amb un mateix i amb elsaltres.

I encara, és molt gratificant que abans de partir, algú t’expressi reconeixement i gratitud per tot el que hom ha fet per la família, per les persones estimades, per les entitats i serveis on s’ha participat, per la societat, pel país. Que hom senti unes paraules d’agraïment sincer que expressin el valor i l'autèntica utilitat de la vida que fineix.

La fe cristiana en Déu Pare Bo i en Jesucrist Salvador són el gran confort en aquesta situació terminal i en el traspàs cap a la vida eterna. Ens ho assegura l’esperança certa en el compliment de les promeses que hem acollit en l’Evangeli del Senyor, escoltat i cregut. La seva misericòrdia i el seu perdó són el gran consol que anticipa el goig definitiu que ens espera. Josep Bofarull Veciana



+ Publicar el meu comentari