Escola | Revista 3614/06/2009

Estimada escoleta

Alforja, dilluns 4 de maig de 2009

(0) En primer lloc, us deu haver estranyat la data que heu trobat a l’encapçalament… És la data en què he escrit aquesta carta, avui precisament és una d’aquelles festes de lliure disposició, en què els mestres escollim per quedar-nos a casa i que intentem fer coincidir amb ponts o vacances.

M’ha anat bé tenir festa avui, ja que he pogut descansar del pont de maig i com que aquesta tarda ja ho tenia tot pràcticament fet he començat a recordar aquests dos cursos a Vilaplana, m’he omplert de nostàlgia i he tingut la necessitat d’explicar el que us detallaré tot seguit…

Ho veus Pitxi, els escrits no poden ser una tasca encomanada per a demà mateix o la setmana vinent, penso que s’han de fer amb temps, sense presses i es gaudeixen més si es poden fer en un moment d’inspiració com avui…

Perdoneu, de ben segur que no enteneu res, aquest és un dels mals de la meva inspiració: m’enrotllo com una persiana i no hi ha manera d’anar al gra, bé hi aniré…
Fa uns quinze dies em vaig assabentar que el curs vinent no seria a Vilaplana perquè m’han donat la plaça definitiva a Riudecols. La notícia em va sobtar força perquè donava per fet que em quedava aquí, ja que l’escola de Vilaplana va ser el meu somni des que vaig acabar la carrera i ara que el somni era realitat no pensava que ningú em pogués despertar.

Potser també us deu haver estranyat que la carta vagi dirigida a “l’escoleta”, tinc encara prou seny per posar-me a parlar amb un edifici, penso que la paraula escola inclou tot allò que passa dins les seves parets i les interaccions amb les persones que la formen: alumnes, companys, famílies i gent que fa possible que això rutlli…

Abans d’anar-me’n ja em faig càrrec de tot allò que enyoraré, que no és poc… M’enyoraré de les meves companyes, dels meus nens i nenes, dels grans i els mitjans i fins i tot, enyoraré aquells pares, mares i/o àvies que sempre tenien alguna cosa a dir-me i en aquells dies en què més valia no haver-se aixecat potser no rebien la resposta més adequada, per damunt de mestra sóc persona i suposo que entendran que he passat per moments difícils com tothom.

Me’n vaig a Riudecols amb certa tristesa, però sé que hi estaré bé perquè fa tres cursos hi vaig ser i quan vaig marxar tot van ser llàgrimes. El que més em costa és acostumar-me a: la dinàmica d’una escola gran, relacionar-me amb més famílies, canviar de nens i arribar-me’ls a estimar… Malgrat que això sembli fàcil per a mi no ho és gaire, si més no en pic t’estimes la canalla no la deixes d’estimar, tot i que en tinguis d’altres en aquell moment. Deixeu-me que us expliqui una anècdota que em sembla que passà l’estiu passat. Vaig trobar l’Aitana, una nena de 1r que vaig tenir a Ulldemolins fa quatre cursos; quan ens vam veure se’m va tirar als braços com aquella nena de 1r que vaig tenir, tot i que estava a punt de fer 4t; jo també la vaig tractar com la meva “peque” de 1r i encara que s’havia fet gran semblava que el temps no hagués passat i que fos ahir que en sigués la seva tutora.

Permeteu-me oferir-vos els bons records que em passen pel cap en aquest moment, que potser no serien els mateixos si la carta l’escrivís demà o d’aquí un mes…

D’aquell 1r curs en recordo moltes coses…

Em va costar una mica fer-me meva la canalla, ells tot el dia parlaven del Josep M., mestre que havien tingut el curs anterior, i jo els explicava coses dels meus nens i nenes de Riudecols. Poc a poc les coses es van anar posant al seu lloc i alhora que me’ls anava estimant em sentia més estimada.

Vam celebrar la castanyada amb la Laura, una mestra d’Educació Especial que es va acomiadar de nosaltres al gener quan se li va acabar la substitució.

Per Nadal no vam parar, vam fer una pila de coses: entre la decoració, l’àlbum, el tió, la ràdio a l’escola, el pessebre de la sala parroquial, el dinar a Ca la Peirona… Després de vacances anem tornant a la normalitat encara que costi, no sé què fan la canalla durant aquests dies perquè, perdoneu l’expressió, vénen un pèl consentits per tants regals!

Per Carnaval, tal com cal, vam fer l’animal i els grans ens van fer un Carnestoltes ben eixerit. En pic arriba la Quaresma, les set setmanes passen volant i només et queda un trimestre per fer tot allò que tenies previst...

(2) Suposo que el que més recordaran els nens i nenes de la classe de les Foques és aquella activitat en què cadascú va tenir l’oportunitat de ser protagonista durant una setmana i la participació de les famílies va ser clau perquè cadascú es sentís molt especial.

Vam acabar el curs amb rialles i llàgrimes. Rialles en l’excursió que vam fer tota l’escola a la Selva del Camp, ens ho vam passar pipa! (3) Llàgrimes perquè tocava acomiadar l’Anna Llauradó, la mestra dels mitjans, bona companya i alhora amiga.

Tot i ser el 2n no hi ha menys il•lusió

Enguany, la Conxi i jo continuàvem treballant plegades i s’incorporava amb nosaltres la Lourdes, la mestra dels mitjans. No li vaig posar fàcil, ella substituïa la meva amiga del curs passat i em va costar agafar-li confiança. Diuen que les coses no passen endebades, i el fet que la Conxi estés de baixa va fer que la Lourdes i jo ens uníssim i que trobés una magnífica persona sempre disposada a escoltar-te i ajudar-te.

Aquest 2n curs el vaig començar amb molta il•lusió, entre d’altres coses, perquè m’havien proposat formar part de l’equip directiu de la ZER sent la secretària. Les ganes hi eren, però també la dedicació, la qual cosa implicava passar dues tardes a la setmana a l’Aleixar.

A més, també tenia nous projectes per engegar. D’una banda, la filosofia amb els grans i els mitjans, tinc una bona pila de records d’aquestes classes tan especials, en què expressem allò que sentim, pensem i reflexionem al voltant de temes que no estem acostumats i compartim una novel•la que és el fil conductor de totes les classes (Pèbili pels mitjans i Kio i Gus pels grans). D’altra banda, el fet de treballar sense llibres també em resultava del tot engrescador. Tot i tenir molta més feina considero de vital importància aprofitar aquells moments que sorgeixen espontàniament per aprendre. (4) Una de les activitats que penso que n’hem tret més suc és la que realitzo setmanalment amb els alumnes de P5, 1r i 2n; on treballem la consciència fonòlogica, a través de contes i jocs els nens i nenes se n’adonen de les claus del llenguatge escrit a través de l’oral.

De les festes d’aquest curs en destacaria la castanyada, en què els alumnes de Riudecols i l’Aleixar envaïren el nostre poble i en van fer la pertinent descoberta compartint, amb nosaltres, les danses típiques. (5) Del Nadal en remarcaria el Festival, els mestres de música (el Xavi i la Judit) es van inventar un conte divertit i entranyable per anar introduint les diverses cançons que havien preparat. No podem oblidar que els grans van representar el conte la mar de bé, encara que només vam tenir quatre dies comptats per assajar. (6) El Carnaval també el vam celebrar, però enguany va ser el primer any que no fèiem rua i que no tots anàvem iguals, ja que cada classe representava el seu nom (indis, dofins i pirates).

Falta un mes i mig de classe i de ben segur no seran poques les experiències que viurem a l’escola, però això ja ho deixo perquè us ho expliqui algú altre el curs vinent…

Per acabar, vull agrair a totes les persones que m’han acollit tan bé i vull que sàpiguen que si continuo amb el grup de teatre és per no deslligar-me del tot del poble. Un agraïment especial a la gent de lo Pedrís perquè durant aquests dos anys m’han permès comunicar i compartir amb vosaltres una punteta de l’iceberg d’allò que passa a les nostres aules…

Qui sap? Potser de la mateixa manera que vaig marxar de Riudecols i ara hi tornaré, d’aquí a un temps puc tornar a formar part de la vida d’aquesta escoleta, petita de mida, però gran alhora. Fins sempre!

Dulce Vendrell