La nostra gent - Entrevistes - Portada | Revista 102

Entrevistem a Raquel Virgili Mestre

La Raquel a casa seva el dia de entrevista
Feia molt de temps que no vèiem la Raquel. Quan va donar-nos el condol per la mort d’Albert, tot i la tristor, ens vam alegrar tant que vam quedar a Tarragona un matí assolellat de finals d’octubre. La veritat és que ha estat molt reconfortant retrobar-nos i posar-nos al dia. Arran d’aquesta primera trobada en van venir d’altres... i així va sorgir la idea de fer-li una entrevista, cosa que la redacció de Lo Pedrís va aplaudir de seguida.
Per molts anys, Raquel, que continuéssim xerrant com ho hem fet aquests dies.

Raquel, tu vas ser la impulsora de la secció “Vilaplanencs exteriors” de Lo Pedrís. Et consideres una vilaplanenca exterior?
Ja fa anys que visc a Tarragona i sí, tècnicament, soc una "vilaplanenca exterior". Però si em pregunten d'on soc sempre dic que de Vilaplana. La mare ens va transmetre, segurament sense proposar-s'ho, a ma germana Montse i a mi, l'amor pel poble.

Però has viscut a Vilaplana, Centelles, Madrid, Tarragona...
On he viscut més anys és a Tarragona però, com deia abans, em sento de Vilaplana. A Madrid només hi vaig viure uns quants mesos, per temes laborals. I de Centelles en tinc el bonics records de la meva infantesa, que ja queda una mica lluny.

Com va ser que vas anar a treballar a Madrid ?
Treballava des de feia anys en una empresa que venia vehicles industrials, principalment els camions Pegaso. Era una empresa important, on em pensava que m'hi jubilaria, però d'avui per a demà van anunciar que tancava i plegava l'activitat.

Després, em va semblar que el més fàcil per trobar nova feina era fer oposicions. Em vaig preparar i vaig optar a les primeres que van sortir. Era una oposició estatal, del Ministeri de l'Interior, que vaig aprovar amb destinació Madrid. Vaig anar a parar, com a administrativa, a Interpol, de la Direcció General de la Policia. Era l'any 1989. Allà hi vaig estar bé, però cada dia mirava el BOE, per intentar trobar anuncis de trasllats de llocs de treball. Hi vaig tenir sort i, el desembre del mateix any vaig poder tornar a Tarragona, per treballar al Govern Civil, on hi vaig estar fins que em vaig jubilar.

On has viscut de Vilaplana?
Vaig néixer el 1948 a Vilaplana, a la casa que la família tenia al final del carrer del Doctor Mallafré.

Al tornar de Centelles, el 1960, vam anar a viure a casa de la tia Pilar, la germana de la meva àvia. La tia havia enviudat feia poc i va venir a passar una temporada amb nosaltres a Centelles. Però ella no es volia quedar allà permanentment. Era la padrina de bateig de la meva mare i als pares els va saber greu que anés a viure sola, ja que començava a ser gran. S'ho van parlar, i els pares van decidir anar a viure amb ella a Vilaplana.

Com he dit abans, la mare portava Vilaplana al cor i va prioritzar poder tornar a viure al poble, encara que això signifiqués renunciar a alguna comoditat i a les feines estables que llavors tenien els meus pares.

En quin moment la teva família decideix marxar cap a Centelles?
L'avi tenia una pedrera i després de la guerra la va haver de deixar per motius de salut. Va haver de tancar, pagar indemnitzacions als treballadors, i això va acabar d'enfonsar l'economia familiar.

A Centelles hi vivia un germà del pare, que també tenia una pedrera, i la família va decidir que allà era on hi havia més possibilitats de millores econòmiques. Era l'any 1950.

De Centelles, què en recordes?
El primer record que em ve, era de com l'avi Francesc, essent jo molt petita, em portava a passejar fins a l'estació del tren. De jove l'avi havia estat músic, havia tocat en una banda que hi havia a Vilaplana, sabia música, i es va inventar per a mi una cançoneta per a quan venia el tren, i que encara la podria cantar ara.

Després recordo la neu de cada hivern i de com m'enfadava si per la nevada no podia anar a escola.

Recordo els carrers de Centelles, el seu mercat del diumenge, les botigues de llavors i les companyes de l'escola, amb alguna de les quals encara hi tinc relació.

I de la teva infantesa quan vas tornar al poble?
Vam tornar a Vilaplana el gener de 1960. Era un dia plujós. Vam arribar al vespre en el cotxe de línia. Els fanals dels carrers llavors eren sols una bombeta que feia una llumeta ataronjada. Ja venia trista, per deixar enrere les coses que estimava de Centelles i, al baixar de l'autobús i veure aquell panorama de pluja i foscor, recordo que vaig plorar com una magdalena fins arribar a casa.

Però aviat, ma germana i jo vam poder anar a l'escola, vam fer amigues, vam conèixer els parents i la gent del poble, i vàrem ser felices.

Em resultava estrany que, quan es moria algú, la canalla anàvem a veure el difunt. Era com un joc. Un joc respectuós, però un joc.

També recordo molt el cine de Cal Ritu. Tota la jovenalla, quan anàvem al cine, entre pel·lícula i pel·lícula, anàvem a buscar un “Plim” a dalt el bar. Alguns nois demanaven un entrepà de berberetxos, que jo suposava que devia ser boníssim, fins el dia que en vaig tastar un. No n'he tastat mai més cap.

Com era l’escola de llavors?
Quan vam arribar a Vilaplana jo tenia 11 anys. Primer vaig anar a l'escola que, aleshores, era a les golfes de ca la Pepita Júlia. Després es va inaugurar l'escola nova, amb la mestra Antònia Palmer. Una bona dona. Recordo que ella, els dissabtes abans de plegar, i per implicar-nos en l'escola, ens feia portar galledes d'aigua per fregar el terra, perquè quedés ben brillant.

Una mestra diguem que una mica avançada a la seva època. Perquè he llegit recentment que ara, a les escoles del Japó, als infants els ensenyen a netejar les classes, i a parar les taules dels menjadors escolars, com una assignatura més.

Els estius eren llargs i la mare no volia que perdés el temps. Així que em va portar a aprendre a cosir a casa de les modistes del poble. Un any amb la Josefina Abelló, quan encara vivia a la part alta de Vilaplana. Un altre any amb la Margarida, del carrer de l'Era. I l'últim any una altra vegada amb la Josefina Abelló, quan ja vivia al xalet de l'entrada del poble. Allà vaig coincidir amb la Maria García, la seva cunyada, que l'ajudava.

Gràcies a elles, puc dir que em defenso prou bé amb el fil i l'agulla.

Qui eren les teves amigues?
La primera amiga que recordo que vaig fer va ser la Montserrat Aymamí, de ca l'Olla. Després vaig anar coneixent la Ma. Dolors Mestre, l'Hermínia Aymamí, la Josefina Magrané, la Maria Bigorra... i tantes altres. En realitat, tots els joves érem una gran colla i tots érem amics de tots.

Actualment, amb qui tinc més contacte, a banda dels parents, és amb la Ma. Dolors.

Quan vas anar a Tarragona?
Els pares van pensar que ma germana i jo tindríem més opcions laborals si vivíem en una ciutat i van decidir que visquéssim a Tarragona, on hi tenim família.
Allà vam trobar feines d'administratives. En el meu cas, tal i com he explicat abans.

Com vas conèixer l’Antonio, el teu marit?
Vaig fer amistat amb una companya de la feina, que coneixia el grup d'amics de l'Antonio. Anàvem a passejar, Rambla amunt i Rambla avall. Tothom feia el mateix, i allà ens vam trobar i començar a parlar amb la colla. Poc a poc ens vam conèixer millor i fins avui.

Fa uns anys vas fer el pregó de la Festa Major. Com va anar tot plegat?
L'alcalde m'ho va proposar. No sé per què, ja que jo no he estat mai una persona rellevant. No sé si el fet d'haver treballat a la secretaria del governador civil o després a Protecció Civil, era prou motiu.

Em va costar molt acceptar i allà vaig explicar una mica com m'havia anat tot.

El que més recordo és el meu nerviosisme a l'hora de llegir-lo, a la Sala Parroquial, plena de gent.

Com et vas implicar en la secció de “Vilaplanencs exteriors” amb Lo Pedrís?
Quan es va crear la pàgina web de Lo Pedrís, vaig rebre la notícia amb molt d'entusiasme. La web significava un lligam més estret amb el poble. Allà hi anava publicant coses, fins que vaig pensar a posar-hi, també, les notícies que els mitjans de comunicació publicaven sobre Vilaplana. No sé com va ser que es va batejar aquesta secció com a "Premsa on-line".

Després se'm va proposar fer una col·laboració amb l'edició impresa de Lo Pedrís. Llavors es feien entrevistes bàsicament a la gent del poble, i vaig pensar que per què no fer-les als vilaplanencs absents, als "vilaplanencs exteriors". I així vaig anar publicant-n’hi unes quantes.

Fa molt temps que no vas al poble. Com ho portes això?
Ho porto amb paciència, confiant que la salut ens permeti venir-hi aviat. Encara vaig en cadira de rodes i no és fàcil pujar a un cotxe si no està adaptat.
Però quan m'agafa una mica d’enyorança del poble, sempre puc mirar, des d’una finestra de casa, la serra de la Mussara, que es veu allà lluny.