La nostra gent - Entrevistes | Revista 95

Entrevistem a: Marta Rodon, en versió viatgera

La visito a casa seva. Ha encès el foc i ens acompanya el Cian, relaxat a la catifa. Li he demanat de fer aquesta entrevista perquè penso que es una persona feta d’una pasta especial i volia saber què la porta a viatjar. Anem conversant mentre prepara un te i explica que a l’Àfrica si et diuen anem a fer un te, no saps mai el temps que pot durar.


- Quin és el primer viatge que recordes?
Des que era petita, sempre m’ha agradat molt anar a tot arreu, dormir a casa dels altres… Sense que em mal interpreti ningú perquè jo a casa hi estava i hi estic molt bé, només volia ser fora de casa. Amb sis i set anys, ja anava de colònies vint-i-un dies per tot Espanya amb la “Sección Femenina”, i en tinc molt bons records. Recordo el viatge de final de curs de 8è d’EGB. Vam anar tota la classe a Roma vuit dies. Ens portava un mestre, que en aquell temps encara era capellà, i que es coneixia la ciutat molt bé. Ens va fer de cicerone i ho vam visitar tot: el Vaticà, el Coliseu… I des de llavors podria dir que em va començar el “cuquet” de viatjar. Per a mi viatjar és una necessitat. Sovint penso on puc anar, ja sigui lluny o a prop, tot m’agrada i no em fa res repetir, doncs sempre es veuen coses noves.

- A l'Àfrica hi has anat moltes vegades? Què hi trobes?
Tantes com he pogut i sobretot el que hi trobo és la seva gent... El que m’agrada més d’allà és l’hospitalitat dels africans. Són oberts, festius, d’estar al carrer sense cap pressa per res. Viuen el moment present. No pensen “d’aquí a dues hores, què faré?”. Més aviat és “vivim ara perquè d’aquí a dues hores no ho ha vist ningú.”
Els països africans on he estat són molt semblants quant al paisatge i la gent, però cadascun té alguna cosa en particular que t’atrapa i que te’l fa diferent dels altres. Sempre m’ha fascinat el paisatge d’aquests països, tot i haver-hi anat en època seca, perquè és quan tinc les vacances de Nadal. De fet, el paisatge és la seva gent.

- I tu ara també vius així una mica?
No! És impossible. Potser quan tornes d’allà estàs una temporada tocat per aquella forma de viure i pensar tan diferent de la nostra. Però el ritme de vida estressant que portem aquí no et permet viure com ho fan ells i ràpid has de tornar al món on vius.

Tot i que d’un dels primers viatges que vam fer, sí que vam estar temps a refer-nos. Érem molt joves. Viure dos mesos al Senegal ens va marcar molt i molt. Vam conviure a la Medina de Dakar amb gent autòctona d’allà i ens passàvem el dia i la nit junts. Va ser una gran experiència, molt diferent del nostre dia a dia. Recordo aquells carrers de la Medina de nit passejant sense fanals ni cap il·luminació i només veiem si s’acostava alguna persona pel blanc de les dents o per la brasa encesa del pitillo. Eren tan foscos que es confonien amb la nit.

El que costa al principi a l’Àfrica, és això, baixar el ritme i si això no ho aconsegueixes, t’ho pots passar realment malament. Per exemple, si vols agafar un autobús, has d’anar a la parada de bon matí i allí hi trobes un munt de gent disposada a agafar un transport. La furgoneta que va a la teva destinació no sortirà fins a estar plena, llavors pots marxar. Pot ser que estiguis de sort i sigui de seguida, com que t’hagis d’esperar tot el matí. Si això et posa frenètic, no vagis a l’Àfrica.

Molta gent em pregunta què hi vaig a veure a l’Àfrica. I jo els dic que a veure-les passar.

- Com és el paisatge?
La part oest, que és la que jo he visitat més, no és gaire espectacular. Hi domina el desert i la sabana. El desert és al·lucinant. No és només la imatge que tenim de les dunes, les pedres i la minsa vegetació. Hi ha molts tipus d’arena i el color que agafa amb els rajos del sol l’està fent canviar contínuament. Pots veure l’arena del desert taronja, quan surt el sol; durant el dia és d’un color tan clar que t’enlluerna i al capvespre tornes a veure moltes tonalitats de vermells, taronges... El paisatge sempre és el mateix, però al llarg del dia va canviant. I a la nit les estrelles, que no només les tens allà dalt, sinó que t’envolten formant una cúpula, i, al teu voltant, el desert s’omple de fogueres rodejades de beduïns, que s’asseuen a xerrar i contemplar les estrelles.

- Et decantes alguna vegada pel viatge organitzat?
Només si tinc 10 o 15 dies agafo un viatge organitzat i acostuma a ser al tercer món, ja que en aquests països tot acostuma a ser lent i de vegades et trobes amb dificultats si no coneixes el funcionament del país. D’altra banda, no es perd temps buscant allotjament i sempre tens el transport a la porta esperant-te per poder veure més coses. Si vas pel teu compte, necessites molt més temps.

- Quines preferències de destinacions tens?
Quan vaig sola acostumo a anar a l’Àfrica. Amb el Pitxi, fem un altre tipus de viatge. Acostumem a anar per Europa. M’agrada veure les ciutats, però són llocs molt globalitzats. També ens atrauen els paisatges, la natura amb boscos i llocs plens d’aigua per on caminar que és una altra cosa que ens ve molt de gust fer.

- Alguns viatges que recordis especialment?
Amb el Joan, vam estar tot un mes recorrent l’illa d’Sri Lanka amb Tuk-tuk. Són uns vehicles petits amb una coberta de plàstic per no mullar-te que tenen una roda davant i dues al darrere, amb una velocitat màxima d’uns 40 quilòmetres per hora. Com a màxim, dalt d’aquests vehicles poden anar-hi tres persones, tot i que ells poden omplir-los amb cinc o més.

Recordo molts llocs impressionants: el glaciar de l’Argentina, l’Himàlaia o l’Erta Ale, un volcà que hi ha actiu a Etiòpia. Les piràmides Meroe que són un grup d’unes 200 piràmides al Sudan. La cultura maia a Mèxic. Al Brasil, les cascades d’Iguaçú. Sense deixar-me els guèisers d’Islàndia i les ciutats de la ruta de la seda, plenes de madrasses i mesquites recobertes de mosaics blaus i verds...

- Alguna anècdota que es pugui explicar?
En un viatge que vam fer a Egipte volíem canviar diners i ens van estafar. Volíem canviar-los al mercat negre perquè era molt més beneficiós. Quan ens van oferir aquell canvi vam pensar que era un txollo. Són convincents i persuasius. Primer ens van portar cap a un carreró apartat de la gent i davant nostre ens van ensenyar els bitllets i vam veure que eren bons. Al banc només et donaven vint lliures egípcies i ells te n’oferien trenta. Per què rebutjar-ho,vam pensar.

La clau és que quan ells et donen el feix a les mans i te’ls fan comptar davant seu, t’adones que hi ha només vint-i-nou lliures i no trenta, com t’havien promès. Saben que el turista li reclamarà el bitllet que fa falta. Quan tu els dones el feix amb vint-i-nou lliures, et fan un joc de mans i et donen un altre feix que és impossible veure d’on ha sortit. Mira que anàvem tres persones i cap de nosaltres va veure com ens canviaven el feix. Els estafadors juguen amb l’avantatge que et fan anar molt ràpid i que estàs en un carreró estret sense gent. Quan t’han fet l’estafa et diuen que marxis corrents perquè ve la policia. I sense saber com, ja te l’han fotut. Mentre marxàvem, el Pitxi de seguida va dir que allí no hi eren els diners que ens havien promès. I, efectivament, quan vam fer el recompte ens en faltaven més de la meitat. Llavors ell va decidir que hi tornaríem l’endemà i els fotríem nosaltres. És a dir que en el moment que tinguéssim les 29 lliures a les mans, les comptaríem i els diríem que n’hi havia 30 i fotríem el cap corrents. Així ho vam fer a l’endemà i vam poder recuperar el que havíem perdut.

- La cosa es va acabar bé, però us la vau jugar molt. No teníeu por que acabés malament sense ser coneixedors del lloc?
No, el turista està molt protegit, no et roben, però si poden, t’enreden. Ni que no t’ho sembli, portes un cartell al front que diu: soc turista, em podeu fotre. Un exemple és que les coses no tenen el mateix preu per a un americà que per a un anglès o un espanyol o per a una persona del mateix país. Et cobren en funció de l’estatus que creuen que tens depenent del país d’origen. La feina del turista és intuir quan et poden enredar i poder-ho evitar a temps. No és fàcil, ja que no estàs en el teu terreny, però com més viatges fas, més n’aprens i més ensurts t’estalvies.

Ara em ve una altra anècdota que va ser potser en el mateix viatge a Egipte de l’any 89, viatjant pel riu Nil en falua, que és una barqueta de vela que remunta una part del Nil en tres o quatre dies. Durant la travessia, menges i dorms allí mateix a la barca o a la vora del riu. Durant aquell recorregut pel riu vam fer molta amistat amb una parella d’holandesos encantadors. Passat un temps, aquesta parella van venir a Reus i van pensar a venir-nos a veure, però no tenien la nostra adreça. La casualitat va ser que van anar a l’IMAC i just van preguntar a un amic nostre que treballava allí si coneixia el Pitxi i la Marta. Quan al vespre vam tornar de treballar, els vam trobar asseguts a un banc davant de la casa de la Plaça del Castell, on vivíem llavors.

- M’ha dit la Brigit que us pregunti per l’atemptat que va succeir en un dels vostres viatges. Es veu que va passar quasi bé al costat d’on estàveu allotjats i que quasi bé ni us en vau adonar?
Sí, sí... Així va ser. Estàvem al mar Roig concretament a Xarm el-Xeikh- diu rient. Ens vam adonar que no hi havia ningú pel carrer, ni a la platja, ni enlloc. Pensàvem que era estrany que no hi hagués ningú. Vam pensar que era el dia que arribaven uns turistes i en marxen uns altres. Fins i tot vam veure avions militars i pensàvem que feien pràctiques. Vam estar així una bona estona. A tot li donàvem una explicació, fins que ens vam creuar amb un home valencià. Ell ens va dir que la nit abans hi havia hagut un atemptat molt fort al costat mateix d’on teníem l’hotel, ens va dir que havia anat a fer fotos dels cadàvers ensangonats. Després vam saber que l’explosió havia tingut lloc just al mateix restaurant on vam dinar a l’arribar. Potser sí que havíem sentit molt d’enrenou la nit de l’explosió, però vam pensar que devien fer una festa amb la música a tot drap. Després, vam adonar-nos de la magnitud de l’atemptat on havia mort molta gent. Recordo que ens van trucar de casa i els vam poder dir que sortosament tant nosaltres com els nens estàvem bé.

- Als teus fills els agrada viatjar?
Sí, molt. Quan el Joan i el Marc eren petits adaptàvem els viatges a les seves preferències i necessitats (càmping, riu... en general molta natura). De mica en mica es van anar fent grans i les seves preferències i les nostres ja no eren tan diferents. Vam fer viatges molt bonics, primer per Europa i després, al ser més grans, ja vam anar viatjant pel Senegal, Marroc, Península del Sinaí, Tunísia... Recordo que un dels viatges que van xalar més va ser quan van veure per primera vegada el fons de coralls i els peixos de colors del Mar Roig. Poder-se submergir en aquelles aigües cristal·lines i veure aquella meravella de vida, llum i colors va ser una experiència inoblidable.

- El fet d’haver patit un càncer, t’ha fet canviar a l’hora de viatjar?
Durant el tractament vaig viatjar molt. Entre quimio i quimio, vaig estar dues setmanes a Londres i entre la quimio i quimio següent a Estocolm i Vietnam. És un canvi radical, però t’hi adaptes. No ho vaig trobar traumàtic. Tenia un càncer, però no em considerava malalta. Quan s’acabés el tractament ja estaria i com que no em trobava molt malament vaig aprofitar per viatjar tant com vaig poder. Sempre he volgut aprofitar-ho molt tot, viatjo tant com puc, viatjar per a mi és del tot prioritari: dos viatges maquets a l’any, els faig segur. Soc conscient del privilegi de tenir temps i diners per fer-ho.

- I per acabar, algun viatge que et faci molta il·lusió?
Em fa molta il·lusió conèixer Amèrica del Sud, amb temps, quan em jubili, per poder anar-hi tranquil·lament. Remuntar un tram d’Amazones amb una barca tradicional i anar parant i conèixer la selva, Xile i Perú. Tot això em crida més que EUA o Japó, que també hi aniria, eh?, però en aquest moment m’atrau més això.


En aquest moment arriba el Pitxi i ens explica que quan van a buscar la Marta a l’aeroport amb els fills, noten que quan els veu se li escapa una llagrimeta, però se la conté. I li pregunto: - I quan marxa? - Quan marxa no. Ens diu ell rient amb cert orgull.

Que se li escapi una llagrimeta em fa pensar que té els ulls sobreeixits de les imatges que mai retrata. La Marta no és de fer fotos ni de comprar-se coses.

Mei Salvat Salvat



+ Publicar el meu comentari