La nostra gent - Entrevistes | Revista 96

Entrevistem a Josep Serres i Josep Cabré

Josep Cabré Fa pocs mesos es va consumar la desaparició de la Cooperativa Agrícola de Vilaplana com a entitat autònoma i la seva fusió amb la potent Cooperativa de la Selva del Camp (Coselva). Tindrem temps per parlar i reflexionar sobre les circumstàncies que han portat a aquest final. Però hem cregut que era un bon moment per parlar amb dos veterans membres d'aquesta Cooperativa, que són testimonis vius del seu naixement i de les més de sis dècades d'història. Tenim una conversa amb el Josep Serres, soci i membre de la junta en diverses etapes, i el Josep Cabré, soci, però també treballador de l'entitat durant molts anys. Tots dos superen la norantena i les seves paraules ens evoquen unes èpoques que molts no hem conegut.

– Us ha sabut greu el final de la Cooperativa, tot i que no és un final absolut?
Josep S. Sí, clar, però s'havia d'acabar. Les coses velles s'acaben. No hi havia relleu, no es podia ni renovar la Junta. Qui havia de passar al davant?
Josep C. Massa coses alhora, la sequera, els “jabalins”, i cada vegada menys producte i menys preu. Com s'ha d'arreglar una cosa així?
Josep S. Cada any hi ha menys collita. Si allà baix hi ha poc “gènero” i cada cop menys gent per portar-n'hi, ja em diràs!

– Però anem als inicis. Com recordeu els inicis de la Cooperativa?
Josep S. La idea va sortir en una reunió que es va fer amb la proposta de crear una Cooperativa. Qui més hi va insistir va ser el senyor Galofre, que va ser el primer president.

– Al mig del franquisme, com es va decidir crear una Cooperativa a Vilaplana? A molts pobles ja n'hi havia d'abans de la guerra.
Josep S. La cosa anava molt malament. Els compradors t'agafaven el producte i només era pel seu interès. Un mestre que va venir al poble va fer veure que això no podia ser i va donar idees per crear una entitat com la que ja hi havia en altres pobles. Però hi havia el problema dels diners. No se sabia quant costaria una cosa així.
Josep C. També hi va tenir molt a veure el Paco Segal, que en aquella època s'encarregava de la Germandat1. Ell va aconseguir un préstec públic que va posar els diners per la creació de la Cooperativa. Es va fer una valoració de la producció que podia fer cada soci. Aleshores es va fer un préstec a cada soci, i una part anava a la Cooperativa. I així es va anar tornant a terminis, de manera que el soci no va haver de fer gairebé cap aportació. Fins i tot es van poder endur uns quants diners cap a casa. Així, tot va ser molt fàcil.

– Quan es va fer la Cooperativa, què va passar amb el comerç privat?
Josep S. Abans de la Cooperativa compraven avellanes uns quants comerciants: a cal Carxot, a cal Marcelo, el Màrio Cisteller i el Jaume Ritu.
Però quan vam obrir la Cooperativa, només va quedar el Ritu.

– I les olives?
Josep S. Feien oli a cal Bruno i a cal Manan. El primer, era al magatzem on ara hi tenen el material de cal Genís, a la placeta. L'altra, era a cal Jaume Manco. Van tancar totes dues.

– Quan es va crear, hi va haver oposició?
Josep S. No gaire. Hi havia molta il·lusió i la majoria del poble s'hi va afegir. En aquella època ja existia la Unió2 i a tot arreu hi havia cooperatives. Era una cosa ben normal.
Josep C. Uns quants es van quedar fora, però no van ser gaires.

– Com van anar els primers anys de funcionament?
Josep S. Al començament tot anava una mica així. Pensa que als primers anys les avellanes les anàvem a pagar al sortir de missa, els diumenges. Tothom feia festa i naltros havíem de fer de comptables i d'oficinistes. I no teníem ni una màquina de sumar. Tot s'havia de comptar amb llapis. Sort que després van comprar una màquina que feia les operacions principals, va ser una
gran cosa. El problema venia quan no quadraven els números, ens havíem de quedar refent tots els números fins que sortia!
Josep C. Tot va ser una cosa de molt de sacrifici personal. Però en aquell temps tothom ho veia molt clar. Ens pensàvem que tot aniria molt bé. I deien que a Europa d'avellanes quasi que només en teníem naltros i que anirien molt cares. I ja veus com s'ha acabat.

– I les instal·lacions? Com va anar la seva construcció?
Josep S. De primer, no n'hi havia de pròpies. Es van fer servir com a magatzem uns baixos del Corraló, on ara viu l'Ernest (Aymamí). També vam estar una temporada a Cal Viudo (ara cal Còbit), allà al carrer Major. I les oficines les teníem aquí a la plaça, on després hi va haver el Banc de Bilbao.
En acabat, es va decidir fer el magatzem de la carretera. Abans allà hi havia uns horts (de cal Cama). Hi vam treballar molts socis per fer les obres, però hi va haver problemes amb els fonaments perquè hi havia molta arena. Sort que l'Antonet, el paleta, va decidir que hi poséssim ferro.
El magatzem va ser un gran avenç, perquè fins llavors havíem d’anar a repartir les coses per les cases: palla, pinso, adob... I tot s'havia de dur al coll.
Però en la construcció hi va haver alguns defectes. El pis de dalt, allà on s'havia de guardar la palla tenia les bigues una mica així i es va haver de reforçar. Sort que se'n van adonar a temps. Anys després, allà dalt fins i tot s'hi van instal·lar màquines de triar avellanes i un munt de dones hi anaven a treballar.

– I com es va equipar? Per exemple, la premsa de l'oli, com es va posar?
Josep S. Bé, es va posar una premsa vella. Primer es va dir de comprar la premsa de cal Bruno, però em sembla que hi va haver raons i no ho van fer. Al final la van anar a buscar en algun poble de per aquí en avall. Era petita, però ja fèiem.
Hi va haver un munt de premsers. Els primers crec que van ser el Sisco Ramones i l'Albert Morenet, però hi ha passat un munt de gent, el Manyo, l'Eduard... Una vegada fins i tot hi vaig haver d'anar jo, que no n'havia fet mai.
I després, ja molt cap aquí, vam comprar la premsa nova, la moderna. Jo no ho veia clar, perquè ja em començava a témer com s'acabaria tot això. Però encara va funcionar prou anys.

– I l'edifici de les oficines i la Caixa?
Josep S. Hi va haver algunes dificultats. De primer es volia comprar una casa veïna, però els propietaris la van voler per a ells. Al final es va comprar l'edifici del costat.
Josep C. Hi havia gent que no ho veia gaire clar, perquè pensaven que costaria massa diners. Però en aquells moments la cooperativa ja tenia bastants recursos i, amb un crèdit, ja no va caldre demanar diners als socis. Si s'haguessin hagut de posar diners de la butxaca, ja ho hauríem vist!

– Qui hi va treballar a la Cooperativa?
Josep C. Primer hi va haver el Roberto. Després hi vam estar el Josep Maria Còbit i jo. El Josep M. s'encarregava més de la Caixa Rural i jo de les coses de la Cooperativa. Quan va faltar el Josep M. ho vaig haver de fer tot. Més tard, s'hi va posar el meu fill.

– Quin ha estat el paper de la Junta i la gent que n'ha format part?
Josep S. Les juntes sempre les han format els socis, i hi ha passat tothom. Jo mateix he estat un munt d'anys de la Junta. Els membres de la junta feien de tot, sobretot despatxar els productes del magatzem, tant la palla pels animals, quan se'n portava, com després el vi, amb unes tines molt grans que es van comprar, com qualsevol altra cosa. També érem dels encarregats de fer les lliures.
El cas és que allà baix s'hi feia molta vida. Tothom baixava a fer petar la xerrada i es parlava de cacera, de futbol o de qualsevol altra cosa.
La cosa era que moltes vegades es feia molt tard. Quan eres de la Junta, moltes vegades acabaves a les 12 de la nit. Jo sempre hi anava sopat, per si de cas, però n'hi havia que havien de sopar quan sortien.

– Però tot no era feina, no?
Josep S. No home! També fèiem sopars! A casa, les dones preparaven cassoles o escarola amb romesco o altres coses. En fèiem sovint. Alguna cosa, fins i tot, vam fer dinars per a tothom allà baix al magatzem, al pis de dalt.

– I com veieu l'entitat ara amb la fusió amb la Cooperativa de la Selva?
Josep C. No ho sé. Les coses canvien molt de pressa, però de moment, sembla que tot va bé. El servei sembla molt bo.
De tota manera amb la Cooperativa de la Selva, ja fa molts anys que hi treballàvem. A partir de les últimes juntes, de quan jo hi treballava, vam començar a estar més amb la Selva que no pas amb la Unió. Suposo que ens feien més bons tractes. De fet hi havia molta gent enfadada amb la Unió i hi havia problemes.

– El futur de la pagesia, com el veieu?
Josep S. El principal problema és la falta de relleu. A la majoria de les cases no hi ha ningú jove que vagi al tros. A casa meva mateix, no hi veig continuïtat. Sort que el meu net, encara em fa alguna cosa. Però a totes les cases passa més o menys el mateix.
Josep C. Està tot perdut...

Moltes gràcies a tots dos! Tot i que els nostres protagonistes no auguren el millor dels futurs, esperem que encara puguem continuar parlant en aquestes planes de pagesia i de cooperativisme durant molt de temps.

1. Les Germandats de Pagesos i Ramaders (Hermandades Sindicales de Agricultores y Ganaderos) eren estructures del sindicalisme vertical franquista. Tenien la funció de donar suport a diverses activitats del món agrari.

2. La Unió es va fundar a Reus l’any 1942 com a Unión de Cooperativas del Campo de la Província de Tarragona. Promoguda pel règim franquista per desmuntar les reformes agràries promogudes per la II República. L’Entitat ha anat evolucionant fins a convertir-se en l’actual Grup Unió.