Entrevistem a Francesca Mestre Anguera

“Al començament recordo que no volia anar a Urgències: em feia por! No em veia preparada per fer totes les feines. Ho veia una cosa molt difícil, molt complicada, de no saber com ho havia de fer o com ho havia de plantejar. (...) Hi ha dies que treballo molt, altres no tant, però poder ajudar algú, més o menys crític, i evitar que pateixi o ajudar que mori dignament... és el que fa que m’agradi continuar!”

Fa una mica d’enveja quan t’expliquen viatges pel món, i més quan és a aquells llocs que saps que només veuràs en documentals de la segona cadena! La Cesca ha trobat el complement vital d’una feina que a molts ens costa d’entendre, no tant per necessària com per (potser) una mica complexa. El dia a dia d’infermera d’urgències li suposa, certament, un desgast que acaba superant amb altes dosis de professionalitat i amor a la feina que fa. Si la llavor de tot plegat potser l’hem de buscar en aquelles experiències viscudes de petita a casa, el destí ella l’ha trobat en les escapades cap als abismes marins, a la recerca de taurons.

Com se’t va acudir de fer d’infermera?
A mi m’encantava estudiar, treia molt bones notes i m’agradaven moltíssim les Matemàtiques i la Física. Tenia molt clar que volia fer o Exactes o Física, però tenir un fill amb 17 anys em va fer replantejar tot una mica... “I ara, què foto?” I vaig pensar que era millor fer alguna carrera curta, bàsicament perquè no tardés massa a guanyar calers, i que no hagués de marxar lluny a estudiar-ho. Resultat: Infermeria!

Això queda fatal, mirat així en el temps! La gent pot pensar que és més una carrera vocacional... Jo crec que no n’és pas de vocacional. Jo, de petita volia ser Bombera i Astronauta! Imagina’t!

Sempre he estudiat becada i això m'ha ajudat molt a tenir uns bons estudis.

Comences Infermeria i què t’hi trobes?
A primer vaig disfrutar molt amb la Bioestadística i la Biologia, però com que a mi m’agradava estudiar, ho trobava tot interessant, fins i tot l’Anatomia... La carrera és molt pràctica i a casa som tots gent molt expressiva i que ens agrada explicar coses, tot i que també hi ha molta teòrica... Hi ha la Teoria del Cuidar i la Psicologia del Cuidar... Tot plegat per mi va ser bastant fàcil, es tracta d’estudiar i ja està. Però és eminentment molt pràctica.

Em va tocar anar a Tortosa a fer les pràctiques, en un geriàtric. Vam aprendre les cures per cobrir les necessitats bàsiques i em va agradar, des del principi. A casa sempre havíem viscut amb la nostra gent gran i vaig veure com els van cuidar i ni a mi, ni a les meves germanes no ens va venir mai de nou.

Potser ja portaves el cuquet una mica a dins...
(s’emociona) Mira! Ara m’has fet pensar en la Iaia i el seu record m’ha fet emocionar... És curiós, quan treballo estic tan posada en la feina que difícilment em venç cap sensació que em pugui alterar. En canvi, quan soc a casa o en un entorn més familiar, em surt de fer el dol que no he fet en el dia a dia laboral. És molt de casa meva, això! En un enterrament no puc llegir un text dedicat o cantar!

I potser series capaç de cantar, fent un servei, amb el SEM...
Sí, i mira que no he cantat vegades! Una vegada estàvem atenent una senyora gran que estava tan cagada de por, que estant a la llitera mentre la intentàvem treure de casa, ens va dir: “Ay! A ver si me vais a tirar!” I jo li vaig dir: “No, mujer, que usted es como la Dolorosa, va en el Paso. Antes de tirarla a usted, se caen todos los costaleros!” i un dels nois va començar a imitar el so dels timbals i jo, al davant, em vaig arriar a cantar una saeta! I la senyora, tranquil·la!

I arriba un moment que deus dir “Ep, que això m’agrada!”
La veritat és que no hi he pensat mai! Potser devia ser al geriàtric de Tortosa... De fet, quan vaig fer Anatomia Patològica vaig veure que allò m’encantava! Vam tenir un patòleg boníssim, que ara és una eminència, que ens feia unes classes que em van engrescar molt. Era Anatomia en directe! Em picava més la curiositat de veure com era un cos per dins que no pas l’angúnia que pogués fer... Després, ja amb les pràctiques de Trauma, va ser la cirereta. Va ser una època molt divertida!

I l’Especialitat?
No la tries a la carrera. Amb el pas dels cursos, vas veient el ventall que tens disponible. Aleshores el SEM no feia emergències, només trasllats. I mentrestant, jo pensava que havia de treballar i guanyar diners! El que tenia clar era que no volia ser a Pediatria: haver de col·laborar amb la majoria dels pares és bastant difícil. Alguns són, fins i tot “impresentables”! Prefereixo ser 40 dies a Urgències, que 1 dia a una classe! Primer vaig començar a Cirurgia, després em van posar a Ginecologia, que no em va acabar d’agradar. Oncologia em va agradar molt! Vaig descobrir que era un lloc on les infermeres són molt importants. I treballar de nits, m’encantava, perquè el rol autònom d’infermera m’agrada molt i el pacient necessita molt aquesta ajuda. Però vaig demanar de sortir-ne, perquè és un lloc de feina que cansa molt emocionalment.

Fins que arribes a urgències...
Al començament recordo que no volia anar a urgències: em feia por! No em veia preparada per fer totes les feines. Ho veia una cosa molt difícil, molt complicada, de no saber com ho havia de fer o com ho havia de plantejar... Més tard vaig ocupar una plaça de reforç de tot l’hospital, com de comodí, en horari nocturn. Jo arribava i preguntava on havia d’anar. Ho vaig fer 8 anys, habitualment acabava a urgències, a l'UCI a llocs una mica més crítics... Aquí va ser on em va picar el cuquet... Finalment, em vaig quedar definitivament a Urgències.

Paral·lelament, l’any 1999 vaig entrar al SEM a l'Ambulància Medicalitzada de Reus, que feia els trasllats de malalts crítics entre hospitals. Però fins al 2006, que no hi va haver la Reestructuració de les Emergències a Catalunya, no vaig començar a combinar els trasllats entre l’hospital i l’assistència a les emergències a la via pública. Finalment, el 2018, vaig aconseguir la plaça a Cambrils i vaig estar a una unitat on només anem un TES (Tècnic en emergències sanitàries) i jo, en una “Ambulància Intermèdia”.

A Urgències de l’Hospital, la meva tasca és, molt habitualment, el triatge. Hi ha dies que treballo molt, altres no tant, però poder ajudar algú, més o menys crític, i evitar que pateixi o ajudar que mori dignament... és el que fa que m’agradi continuar! I a la meva feina, quasi cada dia fas alguna cosa així.

Però també feies altres coses, a més de la carrera, no?
I tant, també estudiava música; piano, guitarra i solfeig. La mare m’apuntava a tot. Jo era com una moto i, suposo que m’havia d’ocupar fent coses, per cansar-me. Molts dies arribava tardíssim a casa. Fins i tot em va dir si volia fer ballet (li vaig dir que no!), natació o atletisme. Però la música em va agradar molt. A casa, amb els pares, recordo que sempre es va escoltar música. Vaig començar com a extraescolar i ho vaig fer durant 8 anys! Ara toco quan em ve de gust. Fins que vam fer l’acompanyament dels gegants del poble (em sembla que ens va enredar el Jordi Mateu!) amb els Titius (amb el Jordi, la Tat, l’Uri i el Jordi Mateu). Jo tocava la caixa. Vam assajar molt, amb un professor de Reus, i vam arribar a fer-ho força bé! Fèiem balls de gralles i fins i tot vam anar a Estrasburg. Teníem moltíssim repertori.

I, enmig de tot això que ens expliques, de sobte “caus” a l’aigua!
No ho sé. A mi l’aigua sempre m’ha agradat molt! Tota la vida he nedat. La sorra no m’agradava gaire, però quan agafava les ulleres i el tub canviava tot. Amb el pare anàvem a nedar molt cap dins del mar i amb el Jordi, també ens ha agradat molt (a ell sempre li agradava capbussar-se i de jovenet va agafar algun pop...). Quan teníem 40 anys, de sobte, el Jordi em va dir que una companya seva anava a Austràlia i com que volia veure la barrera de corall va fer un curs de busseig.

En aquell moment em va semblar com molt llunyà, no em veia capaç. Però quan em va explicar com era aquella noia, que era de complexió normal i no era pas una gran atleta, em va picar la curiositat i ens vam animar a provar-ho! I és una droga! El primer dia quasi que em moro de por! De respirar amb l’ampolla: el cervell em deia que no podia ser! Vaig estar 2 sessions intentant-ho. Però fins que no ho vaig poder controlar, fent els exercicis, vaig estar quasi un any!

Un any per aprendre la tècnica del busseig! Déu-n’hi-do!
És un curs que es pot treure en 6 caps de setmana. Fins que vaig fer la meva primera immersió fonda en aigües obertes, a 18 mestres, per a obtenir el títol bàsic. El meu instructor em va dir “Tu baixa i espera’t a baix” però va tardar molt amb un altre i em vaig posar a cantar i em vaig quedar tan flipada que em vaig dir “això és el que m’agrada!” I no vam fer-ne un, sinó tots els cursets de busseig. Ara tenim fins i tot el de Rescatadors Aquàtics! Per si un cas! Et sents molt més segur!

I què hi veieu allà baix?
Ah... Moltes coses! Ara viatgem per tot el món per bussejar! Menys balenes, marlins, manatís... hem vist quasi de tot! Taurons, peixos de tots els colors, peixos-lloro geperuts fent la fresa, a les 4 de la matinada; al Mar Roig, al Carib, a les Illes Canàries, a Indonèsia, a Mèxic (al Pacífic i a l’Atlàntic), a les Maldives. Des que tenim els títols, viatgem dos cops a l’any, només per bussejar. Comences anant a la Costa Brava, Còrsega, Sardenya, Sicília i acabes anant per tot el món. En aquests viatges fas vida a bord d’un vaixell, no pares a terra, només menges, beus i busseges, 3 o 4 vegades al dia. I, així, ja portem unes 500 immersions!

I què us falta per veure?
Ui, tot el món! No me l’acabaré! A veure, els taurons a mi m’encanten, són hipnòtics. El primer tauró que vaig veure, que va ser al Mar Roig, em vaig cagar a les calces! Era un de puntes blanques (que no és molt perillós) i la veritat és que el vaig veure bastant lluny. Era a més de 10 metres de mi, però vaig agafar el Jordi de la mà, tan fort, que em va haver de calmar i, ja més tranquil·la, vam veure com s’acostava i passava per davant nostre. La imatge em va resultar tan xula que cada vegada que en veig un, m’hi vaig acostant a poc a poc, cada vegada més!

Una altra cosa que també val molt la pena és veure vaixells o avions enfonsats. N’hi ha tants per tot el món i de tantes mides i formes que quan nedes per dins i descobreixes els seus secrets, sempre acaba sent una experiència meravellosa.

Tresors no n’hem trobat, encara, perquè ja estan tots buscats!

Quin consell donaries a qui vulgui iniciar-se en el busseig?
Doncs, que si volen fer un bateig de busseig, el facin amb un professional de molta confiança i que sigui adequat per a cada persona, que mirin molts documentals, que si finalment fan cursos, no pensin a fer viatges de busseig fins que tinguin molta més experiència (perquè et perds moltes coses) i que pensin que lo xulo, no només és al fons...