Opinió - Articles | Revista 79

Entre amics. O com el Sr. Garcia i els seus amics van acomiadar el camarada

Els homenatges acostumen a seguir rituals, sovint estereotipats. Les regles del joc que defineixen l’ortodòxia de la litúrgia obliguen sovint a representar un comiat a l’amic de tota la vida al caliu del para-sol dels records, de les relíquies de les experiències viscudes, de la glossa de les gestes assolides o de quelcom similar a tot això. Però el Senyor Garcia no en tenia prou amb tot això (de fet, no li calia!) El Senyor Garcia va fer un pas al costat i uns quants enrere i es va proposar compondre una petita simfonia d’homenatge a l’Amic, en tres moviments. I el que ha confeccionat el Senyor Garcia ha estat un vestit vistós, lluent i acolorit. Ha cuinat un menú d’entrant, plat i postres que ens ha deixat el caliu del record i l’olor de les espècies subtils i etèries conseqüència d’una experiència vital i saborosa.

Tot traspuava conxorxa. Es notava la comoditat entre els Lectors i la Direcció de l’espectacle. Es palpava el plaer (en algun moment incontingut) en l’exposició dels actors/amics. Va ser una lectura apassionada, entusiasta i emotiva. Ni la remodelació de la sala del Casal va aconseguir empetitir l’acte, tot el contrari, hem descobert la possibilitat que ofereix aquest nou format per a espectacles alternatius de petites dimensions!

El conte de “Rocco e il suo amico” és una abraçada a la vida. És un despertar de la innocència. És un trencament existencial dels patrons injustos als quals s’estava sotmès. És un homenatge a l’amistat i la camaraderia, des del record.

En efecte, el Senyor Garcia ens ha sorprès una mica a tots. Però li hem vist el llautó: juga amb avantatge quan ens explica una part de la seva vida. Potser sí que ho fa emmascarant els personatges en una Itàlia plena de claror i llum, o amb unes músiques que expliquen la vida com ho faria un calendari sonor. Però, amb traça que hauria subscrit en Delibes, no ens ha servit el plat directament a mode de retrat descriptiu de la caracterització fil per randa dels personatges de la seva vida, sinó que els ha sabut guarnir d’una boira que els hi ha proporcionat vida pròpia. I aquest fet ha promogut que, al mateix temps, es materialitzin com a tan propers i reconeguts (jo, personalment, m’he petat de riure amb la descripció de Mossèn Corbino/Saludes!)

Cal fer referència (i tant que sí!) a l’elenc d’amics que l’han ajudat a perpetrar l’acció: una sort de factors que han contribuït a fer que brillés encara més l’ofensiva literària planejada pel Sr. Garcia. La sorpresa inicial de veure gent no habitual a l’escenari es va anar diluint a mesura que avançava la lectura del conte. Pocs assajos i molta intenció. Tal com he anticipat abans: es va poder copsar molta conxorxa i entusiasme, en amalgama febril. Ben cert que la fita ben bé valia la pena!

És per tot això que he intentat explicar que, després de gaudir del calibre de l’obra i d’assaborir la qualitat literària de la peça, entendreu perquè aquí (i només ara!) he sobrenomenat el Pitxi com: el Senyor Garcia.

Pep Mestre

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

07/09/2024Passatemps, Portada

Entre amics. O com el Sr. Garcia i els seus amics van acomiadar el camarada

Nou usuari

Usuari registrat