Història - Història local | Revista 79

Els molins fariners de Vilaplana (I)

Els molins fariners són construccions utilitzades per moldre blat utilitzant la força d’un corrent d’aigua, que tant pot ser natural com generada per l’obertura d’un embassament. L’aigua era utilitzada com a força motriu per a triturar els cereals. Els recursos hídrics eren escassos, tant a les zones litorals com a l’interior, llevat de les comarques de l’Ebre, on la disponibilitat era absoluta. En tots casos, la regulació del seu ús era molt estricta, ja que  l’aigua era un bé de domini senyorial i a l’Estat Espanyol, a partir de les Corts de Cadis de 1812, va esdevenir un bé públic.

Els molins es nodrien principalment de corrents superficials (rius, rieres o barrancs), on l’aigua era aturada en una resclosa i conduïda per una sèquia fins la bassa del molí, que actuava de dipòsit.
 

La força motriu

Els molins fariners utilitzen la força de l’aigua dels rius i altres corrents d’aigua com a font d’energia pel seu funcionament.

Per agafar, conduir i emmagatzemar l’aigua del riu es necessiten unes construccions especifiques, com són la resclosa, el canal i la bassa.

La reclosa servia per retenir i desviar l’aigua del riu cap al canal. Les rescloses que podem veure actualment són les que estan fetes de pedra, però antigament se’n feien de fusta, amb troncs i taulons. Sempre que es podia, s’aprofitava alguna forma de la roca que permetés un bon embassament. Pel que també s’aprofiten a vegades les formes de la roca és per fer el canal, per on l’aigua corre tranquil·lament fins la bassa, que serveix de magatzem. Sovint, on el canal s’uneix a la bassa hi ha un sobreeixidor per on s’escapava l’aigua sobrera cap al riu quan el molí no estava en funcionament.

La bassa servia per aconseguir una regularitat de pressió de l’aigua que cau sobre el rodet, per fer la força suficient per moure’l.
 

El mecanisme

El mecanisme d’un molí no és molt complicat. Dins el carcabà es troba el rodet, format per pales anomenades àleps, sobre les quals l’aigua exerceix la seva força en perpendicular a l’eix de rotació. El rodet sol ser de fusta amb un cèrcol de ferro al voltant, però se sap que n’hi havia de pedra.

L’aigua, que baixa des de la bassa a través del pou, es manté a pressió al fons d’aquest pel seu propi pes, i surt amb força pel canal, però si no se’n regula el pas amb el pany, l’aigua sortiria amb massa força sobre el rodet.

El pany s’acciona des de l’engegador, un ferro llarg, des del pis superior. Quan el mànec s'enlaira, el pany està obert, i el rodet gira, quan és avall està tancat i el rodet està aturat. Aquí és on la força de l’aigua es converteix en el moviment rotatori que es necessita per fer funcionar el molí.

El rodet està situat horitzontalment  a un metre, aproximadament, del fons del carcabà. Perquè rodi bé i s’aprofiti al màxim la força de l’aigua, es diu que aquesta ha de caure sobre quatre o cinc àleps a la vegada, ja que si ho fa en menys superfície, a força que produeix és inferior.

L’arbre, que ve a ser l’eix de tot el mecanisme, encaixa amb el rodet i es falca a ell amb tascons de fusta. L’arbre acostuma a ser de fusta, però a vegades pot ser mixt, i la part superior podria ser metàl·lica. A l’extrem inferior de l’arbre s’hi troba l’agulla, que sosté el mecanisme sobre el dau del banc, que fa de coixinet fix. El banc, situat a la part més baixa del mecanisme, s’eleva o s’abaixa des del regulador per regular la distància entre les moles, el qual permet canviar el grau de finor de la farina resultant. A la part superior de l’arbre hi ha clavat l coll-ferro, que fixa la mola volandera  a l’arbre. Així, el rodet, l’arbre i la mola volandera giren totes alhora.

Esquema d’un molí fariner segons PALAU I RAFECAS, S. Variants i peces que s’usaven en un molí fariner, 1997.
 

Els molins de Vilaplana

Segons les restes que es conserven, podem dir que els molins fariners de Vilaplana són quatre: el Molí del Pigat, el Molí del Savall, el Molí del Carletes i el Molinet.

Tot i que dos (el del Pigat i el del Carletes) són al terme de l’Aleixar, es considera que són de Vilaplana per: la mida del terme municipal (que és molt reduït, i per tant moltes de les terres conreades i propietats de la gent del poble són al terme de l’Aleixar) i per l’ús tradicional de la gent de Vilaplana. A més, els amos eren de Vilaplana i un d’ells va ser el molí municipal.

Història

Del S. XVIII es coneix l’existència d’un molí públic, i tot sembla indicar a que es tractava del Molí del Pigat. Isidre Saludes [1] diu en el seu llibre haver trobat un document d’un moliner, arrendatari del molí de la vila, que “ha pagat per fer una síquia nova sota lo Molí del Solà”. L’autor diu que no consta amb claredat la localització d’aquest molí, però és molt probable que es tractés del Molí del Carletes, ja que per sota d’aquest hi passa un canal, el del Molí del Pigat. Això reforça la hipòtesi de que aquest últim fos el Molí de la Vila.

Un document del segle XVIII de l’Aleixar [2] referent a la recaptació de taxes municipals fa un catàleg de sis molins fariners que en aquell moment estaven actius al terme:

“Molins de farina situats en lo dit Terme
1.  Un molí situat en lo dit Terme propi del Comú de Vilaplana, es de Una Mola tant solament, y mol abassades y sen acostuma traurer Vns anys ab altres  de Arrendament Sinquanta lliures
2.    Un Molí situat en lo dit terme Propi de Pau Solá, es de una Mola tan solament y Mol abassades y sen acostuma a traurer un any amb altres una renda de Deu lliures”

Com es pot comprovar tornen a aparèixer en aquest document, i en els dos primers llocs, tant el Molí de la Vila com l‘abans esmentat Molí del Solà, aquí identificat amb el nom del que devia ser el seu propietari aleshores, Pau Solà, i que correspondria amb el molí que posteriorment es coneix com del Carletes. Ambdós se situen, com actualment, al terme municipal de l’Aleixar.

Albert Manent, però, diu a Toponímia de Vilaplana [3] que possiblement el Molí de la Vila era dins del poble. Aquesta afirmació no té cap dada que la recolzi, però és possible que estigui parlant de l’antiga casa del moliner, que era al lloc on ara hi ha l’església del poble i que va ser enderroca per poder edificar el temple [4], al mig mateix d’aquest i bastant allunyada del curs del riu. Segurament aquesta casa no estava lligada físicament al molí, per tant, mantinc la hipòtesi de que el molí de la vila és l’actual Molí del Pigat.

No se sap fins quan aquest molí va ser de propietat municipal. En el Llibre dels Arrendaments del Comú 1800-1858 [5] es pot veure com altres infraestructures municipals (forn de pa, carnisseria, molí d’oli...) eren arrendades a particulars, però el molí de la vila no apareix entre elles. Això indica que potser ja s’havia privatitzat durant el s. XVIII.

M. A. Vernet documenta [6], però, que el 1784 el comú encara va arrendar el molí per 4 anys a canvi de 250 lliures.

Així doncs, sembla que aquest molí es va privatitzar entre el 1784 i el 1800, i no va ser afectat per la Desamortització de Madoz del 1855, que sí que va afectar, per exemple, al molí d’oli i a molts molins d’altres municipis que es van expropiar durant aquest procés.

Segurament el nom de Molí del Pigat ve d’aquesta època, ja que probablement va ser la família que se’n va fer càrrec, i la que fins fa pocs anys va ser la propietària dels terrenys.

Dels altres molins no hi ha cap documentació que es pugui utilitzar, només fonts orals.

Per exemple del Molí del Savall –que era propietat de Cal Savall, una de les famílies més riques de Vilaplana– se’n sap segons tradició oral que va estar actiu fins que va ser molt danyat per un gran aiguat, segurament del de Santa Tecla (1874), tot i que M. A. Vernet diu que va ser un d’anterior, el de Sant Bartomeu (1866).

Durant molt de temps aquest va ser el molí més conegut, ja que es troba al costat de les cases del poble, i mantenia part de l’estructura. Era conegut com “la cacau”, per l’arc de la cacau o carcabà, que es conserva intacte, tot i que des de fa uns anys es troba pràcticament cobert de terra.

La seva estructura va ser aprofitada per construir-hi els rentadors públics a la dècada de 1950.

Lo Molinet (o Molí de l’Ignès o del Quimet) és el molí menys conegut del poble, el més petit i possiblement el que va funcionar menys temps. D’aquest molí encara se’n conserva l’estructura de la bassa, molt a prop del curs del riu, poc després de la confluència dels barrancs de les Tosques i dels Garrigots.

A. Manent l’identifica com l’antic Molí de l’Ignès, però Montserrat Martorell, veïna de Vilaplana, afirma que aquest nom va ser canviat pel de Molí del Quimet quan va canviar de propietari.

Abans he dit que es va voler construir una nova síquia pel molí de la vila per sota d’un altre molí, i això proposa una altra hipòtesi: és possible que aquests quatre molins coexistissin en el mateix moment. A més, el Molí del Carletes sembla igual o més antic que el Molí del Pigat. El molí de la vila tenia el monopoli de la molta de blat, i si els pagesos no anaven a moldre en aquest molí els queia una multa d’una lliura, però he suposat que hi devia haver excepcions, com ara que els pagesos rics poguessin tenir molí propi. Per exemple, el Molí del Carletes, segons M. A. Saludes, era propietat del Mas de Mariner, una de les més grans heretats del poble. També existeix la possibilitat que gent forastera anés a moldre a Vilaplana, per exemple, veïns de la Mussara, on no hi ha cap molí documentat.
 
Extracte del Treball de Recerca de Batxillerat de Pau Serra Reche
 

Pau Serra Reche



+ Publicar el meu comentari