La nostra gent - Records | Revista 101

EL VERD

Marc Romera
Era el temps que vam tocar el sostre de la llibertat i de les llibertats en tots els sentits, finals dels anys vuitanta, abans que l’atemptat de les torres comencés a imposar la seguretat a la llibertat, quan tot es podia dir i es podia dir de qualsevol manera. A la Universitat, Andreu Subirats, poeta tortosí i vitalitat desfermada, ens obria les portes de les terres de l’Ebre, lo riu, lo Delta, los Ports, lo Parnasso Tortosí. Als afores de la ciutat ens acollia “La simpàtica”, una casa on s’aplegaven, reunien, compartien un estol de joves creatius, dinàmics, diversos, lliures. Era l’esperit d’una comuna que acollia amb una festa feliç els visitants i els adoptava, que enamorava. Entre aquests éssers fascinants vaig conèixer un àngel. De bellesa gabrielferrateriana, de mirada calma, de to greu i pausat, amable, obert, de silenci discret, l’Albert ens era presentat com el poeta que no escriu, perquè la qualitat de poeta la duia a la mirada, i la mirada, o el mirar, treballa amb imatges, i la veu de l’Albert s’expressava en imatges. Amb els anys hi va haver caminades pels Ports, banys nus a la Caramella, quilòmetres de sorrals a les platges del Delta, dinars a Els Muntells, excursions a la runa de Mas de Bernis, trobades al pis d’estudiants de Barcelona, on vam preparar junts, amb l’Andreu, les oposicions que ens acabarien convertint a tots tres en professors. I ens vam acostumar a celebrar festivals, presentacions de llibres, recitals on l’Albert exposava, diapositivament, els seus ensemblatges, el resultat de treballar amb estisores, de deconstruir per reconstruir reintencionant antigues fotografies que de sobte adquirien sentits inesperats, carregats de la ironia sardònica i discreta, de l’erotisme deserotitzant que les convertia en poema. Va ser temps de L’illa dels bous i després de L’orgull de ser pocs, que ens van acarar per primer cop amb aquella manera nova de dir poesia, perquè els poemes de l’Albert no eren un simple calc del que havia fet Brossa, ni una variant del que feia Chema Madoz ni de cap dels referents que feien de la imatge text. Era una manera nova de dir.

Sempre que anàvem a Tortosa o Tortosa venia a casa o s’apropava, la presència de l’Albert il·lusionava la trobada, l’enriquia, la feia més confortable. I vam fer una col·lecció de poesia. I en els fonaments d’aquesta col·lecció hi havia la nostra voluntat obstinada de convertir en llibres les obres d’aquests poetes que s’havien fet a la vora del riu, i ho vam anar aconseguint… La poesia d’Andreu Subirats, les versions d’Albert Roig, els versos de Zoraida Burgos, Josep Ramon Roig, Ricard Martínez Pinyol… i la insistència, durant quasi vint anys, per convertir els ensemblatges de l’Albert en llibre. En parlàvem cada cop que Tortosa i Barcelona es trobaven, l’any vinent ens hi posem, i l’altre, i l’altre, i espera un moment que el proper any em jubilo i m’hi podré dedicar, i nosaltres en parlàvem sempre, com d’un llibre que combinava la màgia del que podríem trobar en les seves pàgines amb la màgia d’aquest no acabar-se mai de concretar. Però el llibre es va fer. Es va convertir en meravella. Necessitàvem un color per la portada, i li vam dir a l’Albert. El verd. Algú que treballa amb la imatge és normal que tingués aquesta clarividència cromàtica entortolligada amb la paraula, perquè les imatges d’Albert es llegeixen com paraules. El verd, va dir l’Albert, és clar. Necessitàvem un bitxo per la portada. Les tisoretes, va dir l’Albert, que les tisores són el meu llapis, la meva ploma. I quan ja ho teníem, després de tants anys de desitjar-ho, quan n’estàvem gaudint, quan ens n’alegràvem i ho celebràvem, se’n va anar a aquest Marroc que també formava part de la seva generositat, i de la de Dolors, i ens va deixar amb el llibre i el record. Un llibre que ressona encara, sense paraules, i un record que floreix, que emociona, que trenca, que enrabia.

Setembre de 2025