La nostra gent - Homenatges - Records | Revista 71

El regal de la Maria Aurèlia

“IN MEMORIAM” A MARIA AURÈLIA CAPMANY I FARNÉS

Amb l’escrit El regal de la Maria Aurèlia, que intenta evocar l’ anècdota d’una nit en què vaig tenir el privilegi de conèixer Maria Aurèlia Capmany, vull retre homenatge a una de les escriptores més significatives del segle XX a Catalunya. Va ser una de les introductores del feminisme emancipador, modern i heterodox, una lluitadora incansable per les llibertats civils i per la igualtat, i una escriptora polifacètica de gran talla intel·lectual. No obstant això, el seu llegat no ha estat prou reconegut ni recordat i per aquest motiu crec que cal reivindicar la persona i l’obra d’aquesta gran dona. Aquest 2018 que fa cent anys del seu naixement, m’ha semblant una bona ocasió per recordar-la.

EL REGAL DE LA MARIA AURÈLIA.

La vaig conèixer una nit gelada del gener de 1986 a New York. Recordo que pels carrers feia un fred que pelava i que la neu havia emblanquinat els carrers i les avingudes de Manhattan. El fum ascendia pels forats de les trapes de ferro, provinent del fons d’aquell clavegueram intricat, i s’anava escampant com una boirina arreu per on transitàvem. El bon amic Xavier Bru m’havia convidat a compartir una cita que tenia amb ella aquella nit. Havien quedat per sopar en un restaurant del Soho. Feia temps que s’havien conegut a Tarragona, quan ell estudiava Filologia Catalana a les aleshores dependències a Tarragona de la Universitat de Barcelona.

Del restaurant o del sopar, recordo ben poca cosa. No sé si era massa post-modern o si tenia gaire “glamour” ni en què consistia en realitat l’àpat. Fa tant de temps! Sí que tinc clara la seva imatge ; una senyora gran amb ulleres de vidre gruixut, fumant un cigar havà amb fruïció, afable i receptiva amb nosaltres. Tenia un no sé què en la seva complexió física i en la fisonomia que em recordava la padrina Carme. Potser perquè era baixeta, forta, masculina, de mans robustes, rugoses i grans. Potser perquè l’any 86 ja s’acostava als setanta com quan la padrina encara vivia amb nosaltres. Potser perquè tenia un aspecte de fortalesa i austeritat d’haver treballat dur a la vida, com ho fan les pageses, com la padrina, quan cultiven amb esforç la terra o les obreres quan feinegen sense treva a les fàbriques. Ho sento, però no ho sé precisar millor.

El fet és que jo escoltava bocabadat i amb interès la conversa que tenien ells dos. Parlaven, per exemple, del color blau que tenia el cel de la Gran Poma d’Or a primera hora del dia o de quines tonalitats adquiria l’atmosfera quan brillava el sol o quan queia la pluja. Deien que era molt especial. Parlaven de la feina que desenvolupava a New York com a Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en l’etapa de l’alcalde socialista Pascual Maragall. A ella, a cada paraula, a cada frase, a cada conversa que encetava li traspuava a la mirada una mena de lucidesa, de saviesa... per a mi, llavors, inabastables. I alhora el que deia i com ho deia em resultava fascinant i suggeridor. Crec recordar que van parlar d’alguns anys enrere, quan el seu company, el catedràtic Jaume Vidal i Alcover, donava classes magistrals de literatura a la Facultat de Tarragona al Xavier. També van fer esment del projecte futur i il·lusionant del meu amic que, al cap de pocs dies, el duria a Tampa, Florida, a fer una ponència filològica a la universitat en un simposi de cultura catalana que s’hi havia de celebrar. De tant en tant, ella i ell, o ell i ella, esquitxaven la tertúlia amb divertides taques d’un sentit de l’humor enginyós, acolorit, burleta, punyent... que se t’encomanava, que et feia riure i que t’escalfava del fred gèlid que feia aquella nit, tan lluny de casa.

Del sopar, només recordo curiosament les postres: una bola de gelat de vainilla servit amb copa rodona de vidre glaçat. Per a mi, sens dubte, el millor gelat de vainilla de la meva vida. I mira que els gelats de vainilla que servien al bar de La Llotja o a cal Picó de Reus eren boníssims. Però, com aquell, cap. És el que tenen el mites, sempre tenim tendència a idealitzar-los.

Va ser aquella nit freda i blanca a New York del gener del 86 quan vaig coincidir per primera i última vegada amb la Maria Aurèlia Capmany i Farnés. I per a mi aquell encontre fugaç i casual, però ric i estimulant, sens dubte, va ser com un gran regal que em va caure del cel.

Text In Memoriam pel centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona 3 d’agost de 1918 - 2 d’octubre de 1991). Des de Lo Pedrís, ens sumem a commemorar el centenari de la Capmany. Eternament agraïts, Maria Aurèlia.

Josep M Garcia Abelló, març de 2018

Josep M Garcia Abelló

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

06/07/2019Opinió, Què passa, Articles, Activitats, Teatre, Portada

El regal de la Maria Aurèlia

Nou usuari

Usuari registrat