Activitats | Revista 2722/02/2007

El meu besavi Manco

El meu besavi es deia Miquel però sempre va ser conegut com “el Manco” perquè tenia de naixement un braç més curt i la mà deformada i vivia a Prades.

Segons referències que jo tinc i he pogut comprovar en la història del poble, en aquells temps el país estava patint la guerra carlista. L’any 1835, el poble fou assetjat i els defensors es refugiaren a l’Església i els atacants els proposaren que si es lliuraven els perdonarien la vida i, confiant en aquesta promesa, s’entregaren. Però els atacants no tan sols no van complir la promesa sinó que els agafaren presos i els conduïren a un barranc allunyat i els feren cavar la fosa i els mataren a tots, i entre ells, morien també el pare i un germà del meu besavi Miquel. Ell segurament se’n lliurà pel defecte de la mà, ja que no podia empunyar cap arma i no era amb els defensors.

Jo no puc creure que morissin per defensar el fet de tenir a Madrid un rei Carles o una reina Isabel. El que defensaven era el poble de tants ensurts i quimeres (i en aquest cas, morts) com produïen el pas d’un bàndol contrari.

Tot això commogué i afectà tant el meu besavi que, angoixat de les visites que rebien sovint dels contendents, decidí abandonar el poble i comprà un maset al terme de la Mussara situat a la falda que es forma entre els dos cingles blancs, sense cap camí veïnal, tan sols un senderó que el comunicava amb la Mussara, aïllat de tots el tropells de la guerra.

Allí es dedicà a pasturar els ramats de bens i practicà i s’especialitzà en curar les potes que els bens es trencaven pasturant per aquells cinglats. També era sol·licitat per a fer la cura dels bens d’altres pastors.

Resulta que un dia que estava pasturant a prop d’un bosc, un llenyataire que estava tallant pins tingué la mala sort que en caure el pi li agafà la cama. Els seus companys sol·licitaren al meu besavi que li donés una mirada i ell comprovà que tenia l’os trencat. Aleshores li demanaren que ja que curava tan bé les potes dels bens que utilitzés els seus coneixements per a fer el mateix amb els seu company. Ell s'hi va negar ja que no s’atrevia a fer-ho a una persona però tant van insistir que, fent-se càrrec del moment tant angoixós que passaven ell i els seus familiars pel difícil i car que era sol·licitar un metge, es revestí de valor i bona voluntat i accedí a fer la prova. La cura va donar tan bon resultat que des d’aleshores va fer moltes cures de braços i cames trencades, desllorigats, esquinços, etc.

Per a fer les cures es preparava uns pegats amb unes pastes que comprava a la farmàcia que després feia bullir i, quan estava en estat líquid, ho estenia sobre un paper molt fort (d’estrassa) que, en refredar-se, quedava molt dur. Per utilitzar-ho ho havia d'escalfar al foc fins que revingués i poder-ho aplicar així sobre el trencat que després, ben embenat damunt, quedava com un enguixat d’ara.

Mai, però, no va demanar res, només acceptava la voluntat per a pagar els pegats i benes.

Jo sempre he viscut amb aquesta petita il·lusió: que el meu besavi pogués mitigar sofriments i preocupacions. Si és així, que aquesta senzilla narració sigui com un petit homenatge que s’ajunti a les paraules d’agraïment que degué rebre dels beneficiats.

Salvador (Manco)

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

18/06/2025Passatemps, Portada

El meu besavi Manco

Nou usuari

Usuari registrat