Opinió - Articles | Revista 77

EL DARRER DESIG

Un dia qualsevol, sense avisar, repicaran les campanes de l’església per anunciar alt i fort que algú s’ha mort. Serà un so greu, parsimoniós, insistent... I de tan antic com és, el reconeixerem al primer toc -Doooong ! Ràpidament, s’escamparà una mena de brama soterrada arreu del poble amb una pregunta recurrent: -Per qui toquen les campanes? Algú respondrà que toquen per tu. Voldries acomiadar-te, però no podràs perquè  “estaràs allà estirat, just després d’haver traspassat [1]”.

Uns, potser una gran majoria, o no... se sentiran reconfortats d’entrar a l’església del teu poble i de participar en la catarsi del funeral catòlic en memòria teva, d’acompanyar a la família en el sentiment i retre’t amb respecte l’últim adéu.  

Altres, potser una gran minoria, o no...  se sentiran desubicats, s’esperaran a la plaça Major i només entraran al temple quan s’acabi la cerimònia religiosa. Recorreran el passadís lateral, arribaran fins als dos bancs del cap de dol i donaran el pèsam als teus familiars, s’acomiadaran de tu amb respecte i sortiran esperitats. Possiblement, aquests no s’han quedat a la missa del funeral en memòria teva perquè tota aquella litúrgia sacra i aquelles paraules arcaiques que es van repetint en cada cerimònia funerària els sembla vàcua i que no va ni fa per tu,  o perquè senzillament haurien volgut dir-te adéu en un altre lloc i d’una altra manera.

No és la meva intenció qüestionar la manera que té la comunitat d’acomiadar els difunts; ni la de valorar quin model és millor o pitjor que l’altre. Ambdues maneres, la catòlica i la laica, poden coexistir i mostrar el mateix respecte, dolor, impotència, ràbia, alleugeriment, amor... per aquells qui ens han deixat i de solidaritat per aquells que es queden sense la persona estimada.   

Encara que a Vilaplana ja fa algun segle que es va edificar una església àmplia i sòbria on poder celebrar rituals catòlics perquè familiars i amics puguin tenir un espai digne per acomiadar els seus difunts creients... ja fa molt temps que també hi ha persones del poble que trobem a faltar un espai públic i aconfessional adequat per poder dir l’últim adéu a amics i familiars. Per tant, proposo a l’Ajuntament que posi en marxa la creació d’un local municipal laic per vetllar i o homenatjar als difunts no creients. I si de moment no es possible construir-ne un de nou o d’adequar-ne algun d’existent, perquè hi ha altres necessitats més peremptòries, els insto a que com a mínim se’n parli, escrigui i debati obertament. 

Cadascú ja sigui catòlic, ateu, agnòstic... o de qualsevol altra creença o descreença, abans de morir té el dret a llegar el seu cos a la ciència, a ser incinerat, enterrat al cementiri, desintegrat, que li guardin les cendres en una urna, d’escampar-les al cim d’una muntanya, de llençar-les per un penya segat o al fons del mar.  Així com la llibertat d’acomiadar-se com vulgui, ja sigui deixant escrit o de paraula que voldrà un seguici fúnebre; o una missa solemne on se li canti un rèquiem perquè l’ànima li transcendeixi; o una cercavila amb una festiva banda de jazz; o una lectura de poemes, acompanyada per un piano elèctric, a l’esplanada del cementiri; o amb una cançó de Frank Sinatra;  o que el vetllin tranquil·lament a casa seva amb somriures, llàgrimes o un sentit silenci... I qui l’estimava té el deure de recordar i de fer complir el seu darrer desig.  

Un dia  repicaran les campanes per anunciar que algú s’ha mort. Serà un so greu que reconeixereu al primer toc -Doooong ! Ràpidament, s’escamparà pel poble una pregunta tan antiga com reincident: - Per qui toquen les campanes? Algú fa segles ja s’ho qüestionava i va respondre “ (...) La mort de qualsevol home em disminueix perquè estic lligat a la humanitat; per tant mai facis preguntar per qui repiquen les campanes: repiquen per tu”[2].
   Pitxi



+ Publicar el meu comentari