Història - Història local | Revista 79

El Danubi baixava gris cendrós

Quan el Joan se’n va anar, en temps de vencedors i vençuts, la seva mare, la Duloras, va sentir un pes colpidor al pit: el seu fill, que era d’allò més eixut i sec, li havia fet un petó. “Adéu, mare”. Ella va saber d’aquest gest, més enllà de la tristesa, amb l’esglai d’un plor ofegat i silent que no tornaria a veure’l mai més.

Això explica el Lluís, nebot del Joan i net i fillol de la Duloras; descendent nat a Cal Folentí, que recorda com son tiet el duia al coll cap al tros. Perquè cada nom porta cap a un altre, cada detall versa sobre el següent i cada record s’afegeix a la memòria, intermitent i tossuda.

Des d’aquell dia no es va saber res més del Joan fins molts anys més tard. Tampoc l’any 1954, quan son germà Sebastià, que ja era a Barcelona, se’n va anar esperançat al port per veure si desembarcava del Semíramis amb la División Azul. Això explicava la Mercè, neboda del Joan.

Només quan les tenebres de l’obscuritat de 40 anys tot just es començaven a esvair, va ser en un llibre que reeixí: s’hi mentava el seu nom, hi deia quan i on havia nascut, s’hi sabia de la seva mare. I on hi sortien uns números, uns signes i unes lletres molt estranys, de molt mal averany.

Eren pàgines amb les quals la Montserrat Roig feia esborronar, esfereïa, denunciava, donava veu a l’esgarrifosa afonia de tants anys engolits per un silenci aterrador sobre la deportació republicana a Mauthausen.

Segons tot allò, el Joan havia fet cap ben lluny de casa, a molts quilòmetres d’on va besar per última vegada la seva mare… Ella i els seus germans no van saber mai en vida, mai del cert, que en aquell poblet d’Àustria havia trobat la seva fi. Com milers de refugiats republicans.

El camí intermig que va seguir en aquest macabre viatge no se sap amb seguretat. Es perd esborrat en el temps, en inespecífiques especulacions, en possibles probabilitats, sempre dubtant de quines foren les circumstàncies més angoixosament penoses. Potser passada la frontera, el van fer anar a una companyia de treball francesa a defensar la pàtria d’acollida i no va poder esquivar la sorprenent invasió alemanya, o potser algun despie
tat SS el va trobar emboscat com a guerriller, o potser… I aleshores les urpes del nazisme feren tot el possible per aproximar-lo perillosament des de l’Stalag, el camp de presoners, fins al camp de concentració de Mauthausen captiu dalt d’un asfixiant i enganyós vagó de bestiar. Dos deportats més de Vilaplana també hi feren cap. Com milers de refugiats republicans.

Segons minuciosos i metòdics registres dels seus botxins; descriptius, cínics, freds, espantosament inhumans i espectrals, plens de vides escapçades, totes alineades en un estrident ordre de brutalitat; atenent aquestes llistes, el Joan havia arribat a Mauthausen el 9 d’agost de 1940. Número de matrícula 3650. Traslladat el 24 de gener de 1941 al Kommando de Gusen, camp annex a Mauthausen. Número de matrícula 9371. Morí el 22 de juliol de 1941. Oficialment, gastroenteritis. Oficialment.
Com milers de refugiats republicans… I milers d’estrangers, i d’homosexuals, i de gitanos, i de malalts mentals, i de…
I en aquesta cruenta mortaldat hi regalimava la connivència d’un dictador que després del seu Alzamiento només reconeixia la meitat dels seus súbdits… Així, amb un triangle blau d’apàtrida cosit al pit, on s’hi llegia la lletra S d’Spanien, de Rotspanier: “Voluntari de Guerra Roig Espanyol”; el Joan va ser abandonat dins les filferrades de la mort, presoner d’una esgarrifosa, absurda, macabra, capriciosa màquina de morir.

…Els 186 esglaons nevats de la Pedrera, l’Escala de la Mort. El penya-segat. El corrent continu. L’orquestra. Els Kapos. La forca. El fred. Els esclops. Les ratlles. El fang. Els 25 cops. La fam. Els barracots. Les dutxes. Els forns. La xemeneia… Sempre suspès damunt d’un incomprensible, irracional, caòtic, monstruós, indesxifrable límit entre la vida i la mort…
I amb la indiferència de la Inhumanitat, que potser teixeix una impenetrable crosta vers cap sentiment, milers d’éssers humans foren anihilats. Sense explicació, extenuats i martiritzats fins a la seva volatilització més cruel: les seves restes anaren enterbolint el cel de Mauthausen, anaren agrisant el Danubi… Fum col·lectiu, cendres anònimes. Dols incomplets. Tràgiques absències… Riu avall.

Que descansin en pau.

Que els recordem sempre… potser per no oblidar mai de què som capaços, potser per dir-nos… mai més.