Història - Història local | Revista 96

El “CINE MODERNO” de Vilaplana

Entrada
“... [Mientras] usted se paseará con su señora por el Paseo de la Castellana, piense que habrá un pueblo que se llama Vilaplana, de la provincia de Tarragona, que maldecirá sus huesos pensando en esta ley que usted ha impuesto de menores. No pueden ver cine ni pueden ir a ningún sitio.” (A Manuel Fraga, ministre franquista)

El Cine Moderno de Vilaplana va obrir les portes l’any 1944, en plena postguerra. Aleshores Jaume Salvat i Munté (Vilaplana, 1925-2000) comptava només 19 anys. Son pare havia adquirit la casa del número 14 del carrer Major, l’edifici de l’antic Sindicat que disposava d’una sala d’espectacles als baixos i on, abans de la guerra, ja s’hi havia fet cine. La nova sala de cinema responia a les necessitats d’un jove d’esperit emprenedor, delerós de sortir de l’estancament rural per obrir-se al món tot recuperant, de passada, una activitat perduda amb la guerra.

Durant la dictadura, el cinema sobresortí en l’oferta lúdica al poble i, per molts, esdevingué un mitjà per conèixer o imaginar el que succeïa més enllà del terme. Una finestra al progrés i la modernitat que trencava amb la grisor i l’ensopiment imposats per la dinàmica franquista.

Amb aforament per a unes dues-centes persones, la sala disposava de cadires plegables que, amb els anys, van ser substituïdes per còmodes butaques. Una estufa de llenya i l’imprescindible servei de bar hi aportaven el caliu necessari. Les sessions eren els diumenges a les sis de la tarda. A través d’un projector de la casa “Gaumont” es passaren films en blanc i negre fins que l’aparició del color acabaria fent les delícies dels espectadors. Més tard, i gràcies a una magnífica pantalla de 24 m2, va ser possible incorporar el sistema “Cinemascope”.

Drama i acció eren els gèneres preferits pel públic (una d’amor i una de tiros, en sessió doble) i, sota la influència de l’Star System, intèrprets com Elizabeth Taylor, Vittorio de Sica o Sofia Loren resultaven determinants. D’aquesta manera, grans èxits com El Último Cuplé, Hotel Internacional, l’adaptació d’El Baron de Münchhausen, sense oblidar les produccions nacionals protagonitzades per l’aleshores nena prodigi del franquisme, Marisol, veieren una gran afluència de públic. El setè art i l’aura de modernitat que l’envoltava enlluernaven a tothom. La canalla jugava pels carrers emulant la pel·lícula del darrer diumenge mentre esperaven amb il·lusió la sessió del diumenge següent.

A la sala també s’hi duien a terme altres activitats de lleure. Concerts, rifes i balls populars com el ball del ram, el ball de la bruta o el ball de l’escombra. Fins i tot, a Cal Ritu s’hi celebraren els balls de Festa Major, font d’infinits records i anècdotes per a tots aquells que els freqüentaren. Era l’únic espai d’esbarjo i el poble el sentia com a propi.

El tracte amb l’espectador era familiar i l’ambient distès. De tarannà enèrgic i jovial, el Jaume Ritu marcava la personalitat del propi local. L’apassionava el cinema, però gairebé mai no veia una pel·lícula sencera. Amunt i avall pendent que tot rutllés, ell se sentia cofoi que la gent gaudís de l’experiència i valorava les pel·lícules segons l’èxit que havien tingut al poble.

Les sessions de cada diumenge demanaven mans, de manera que amb el temps, muller i fills s’hi implicaren activament. Hom recordarà la Maria Remei a la taquilla, a més d’altres col·laboradors com en Valentí Ull que, desinteressadament, s’encarregava de recollir les entrades. Però, sobretot, el Jaume comptava amb en Pep Cinto, l’aleshores pregoner del poble, al qual tenia empleat de maquinista. Aquest darrer compartia amb el Ritu una mena de visió romàntica del fenomen cinematogràfic. Gaudia de la seva comesa i projector en mà, podia aconseguir que una pel·lícula resultés especial per al públic; per exemple, reprojectant repetidament la mítica escena del guant a Gilda, o bé interrompent uns segons la projecció en aquell moment culminant... Els xiulets i escarafalls del públic eren dignes de menció!

Segons Jaume Munté, i en termes de rendibilitat econòmica, el Cine Moderno mai no reportà grans beneficis. Tanmateix, com a empresari de cinema en Jaume tenia una imatge d’afortunat home de negocis que, segons com, li resultava pejorativa. Però el cert és que el seu major interès requeia en la pròpia activitat. Una iniciativa nova, original i amb aura de modernitat. Una manera d’obrir-se al món, de viatjar i conèixer gent. Això per al Jaume significava destacar al poble i viure noves experiències fora del terme de Vilaplana.

En Jaume gaudia visitant les distribuïdores, i els viatges a Barcelona mai se li feren feixucs. Tractava amb la Universal, Cinefilms, la Metro i d’altres agències per, encara que fos en dates assenyalades, adquirir bones pel·lícules. Tanmateix, el pressupost normalment obligava a negociar amb produccions estrenades tres o quatre anys enrere. Per tal de compartir despeses, el Cine Moderno s’associà, mitjançant un circuit de projeccions, amb el Cine Atlántida de l’Aleixar i amb els cinemes de Maspujols i Riudecanyes. Això implicava recórrer -inicialment en bicicleta o a peu- els traçats que enllaçaven aquestes poblacions, per entregar a temps els rodets de film que successivament havien de projectar.

A Vilaplana, el Cine Moderno no escapava al control i les exigències del règim. A part d’haver de difondre la propaganda franquista implícita en el NO-DO, també hagué de suportar la censura i el tradicionalisme reaccionari, vehiculats en aquest cas pel rector del poble. Més enllà de la legítima competència que exercien sales amb majors possibilitats com el Monterosa de Reus, era la parròquia la que més amenaçava la continuïtat de l’espectacle cinematogràfic. Reticent davant les innovacions i tot allò que el cinema representava, el rector es valia dels sermons per criticar la sala i les pel·lícules que s’hi programaven. Una censura parroquial que alertava de la impudícia d’algunes pel·lícules, però que sovint provocava un efecte contrari, incentivant sense voler-ho l’afluència d’un públic expectant.

El cert és que als cinemes de poble s’acostumava a passar per alt algunes normes. Al Cine Moderno no hi havia abonaments ni socis, l’entrada era oberta a tothom, incloent-hi els menors d’edat. Aquest darrer fet xocava amb les restriccions d’accés imposades pel règim i, en aquest sentit, al Cine Moderno li va tocar el rebre. La visita d’un inspector decidit a expulsar la canalla del cinema va provocar una alteració de l’ordre públic, cosa que va fer témer pel tancament de la sala i que, finalment, comportà una sanció de 35.000 pessetes.

Des de 1966 Catalunya entraria en un procés de tancament de sales de cinema, les quals s’anirien concentrant a les ciutats. Factors com l’augment de la mobilitat, la generalització del televisor i la diversificació de l’oferta de lleure acabarien perjudicant els petits cinemes de poble. El Cine Moderno no va poder resistir els embats d’aquella època de canvis i cap a l’any 1980, tancaria les portes. En plena transició democràtica i amb la recuperació de l’associacionisme local, seria el nou Casal Vilaplanenc qui prendria el relleu donant un nou enfoc a l’oferta de lleure al poble.

En un període difícil i enmig d’una realitat opressiva, Cal Ritu i el seu Cine Moderno van cobrir satisfactòriament les necessitats d’esbarjo al poble. Un negoci familiar que, malgrat els maldecaps que comportava, va apassionar i fer créixer el seu titular. Entranyable i carismàtic, Jaume Salvat i Munté va ser el que pretenia, l’ànima de Cal Ritu i el vilaplanenc que recuperà el cinema i, amb aquest, un aire d’il·lusió per al poble.

*Article elaborat a partir d’un treball de recerca homònim realitzat per a l’assignatura d’Història del Cinema (titulars: J.C. Suárez/Pedro Nogales) i presentat l’any 2000, tot just després del traspàs de Jaume Salvat i Munté.