Literatura - Ressenyes literèries | Revista 74

El carro, d'Oleguer Huguet

Volia parlar-vos del carro de casa. D'aquell carro que vam comprar venturer i que hem tingut no sé quants anys. Darrerament, no cal pas amagar-ho, havia temptat, per la carretera de Cambrils, l'objectiu fotogràfic d'algun turista avesat a portar, com si res, troncs de cavalls sadolls de gasolina. No obstant, del camí gris sense roderes que sap d'automòbils de totes les marques i matrícules en diem (i en direm fins qui sap quan) carretera. Al pas que anem —això és un dir— només trobarem el vehicle per l'etimologia. La major part de la gent emprarà el mot carretera i en desconeixerà l'origen i la significació.

El nostre carro se l'han quedat uns gitanos. Això em fa suposar que estarà exempt de matrícules i taxes. Que en lloc dels baixos urbans on el guardavem, l'aixoplugarà, de nit, la teranyina d'argent de la Carrerada de Sant Jaume (1). I que la vela (2) sargida bategarà sota el buf de la brisa que gronxa les canyes i escampa el monocord ininterromput dels grills (mascaró de la terra granada de silenci). Deixeu-me imaginar, de pas, el blanc dels vímets de quatre cistells i la síndria esberlada del pleniluni que va aigualint-se, cel amunt, assequible només al somni d'uns infants escampats damunt l'herba. A la vora del camí, el darrer cop que hi vam passar amb el carro, els magraners bords mostraven els badocs (3) tardanament encesos. El gargoller (4) era guarnit de boles verdes que la tardor envermelliria. Anaven succeint-se, a una i altra banda, gavarreres (5) i arínjols (6), esbarzers (7) amb les móres vermelles i negres, fonolls florits i vidielles (8) que es marcirien sense haver fet de corona a cap infant. Les atzavares a punt de morir dreçaven banderes nimbades d'abelles i, a l'abast de la mà, fruitaven els arbres dels conreus.

Camins de carro enllà, les rodes ja no faran més treps de plata als rocs que les sospesaven. I els aiguamolls no tindran recs. La gent del país hi haurem perdut, com si el gra de la parla se n'anés per un sac foradat, uns quants mots que ningú no collirà: vares, (9) travessera (10), llongues (11), retranga (12), rebastet (13)... Quan ja no quedin basters ni carreters voldrem haver qualsevulla d'aquestes paraules i haurem de treure-les —penso en el cercapoals (14)— del fons més pregon de la memòria.

Anar i venir. És curiosa la reiteració d'aquests verbs en la nostra cançó popular:

«Què li donarem a la pastoreta?
Què li donarem per anar a adorar?
Jo li donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria anar». (15)

Això, de cara amunt. Car «vora voreta la mar», una noia que broda i somia,

«... en veu venir un mariner
de llunyes terres». (16)

Aquest anar i venir ens posa en contacte amb el paisatge propi i ens el fa estimar més. Ens deixa imaginar, encara, les terres llunyanes; el paisatge dels altres. La donzella de la vora del mar, veu que s'acosta un mariner pel camí blanc i blau de les ones. La pastoreta que faríem anar a la muntanya ens fa pensar en la neu, en la pluja i en el vent que, a la plana nostra, ho mou tot. També els pastors de la nadala, d'una manera alhora senzilla i transcendent, parlen d'anar a la cova de Betlem al rabadà que no es vol moure de la seva. (17) Pels camins de la cançó —i pel camí de carro del mas de casa— trobem garogollers (18) i gavarreres, boixos i espígol, avellaners i olivers (19), pins i alzines.

La irrupció de certs vehicles amb motor en una de les nostres cançons del moment (d'aquest moment tan interessant i tan prometedor de la cançó nostra):

«Quan li vaig regalar un ciclomotor a Marineta
la noia, la traïdora, es va comprar un Seat sis-cents»
(G. Brassens) (20)

podria fer témer que ja no seran vistos, amb la velocitat, ni els magraners enramats de badocs ni la florida de les atzavares. I que desapareixeran de la nostra cançó l'anar i el venir, i la pluja i el vent. No hi ha cap por.

«Se'n va anar
en un dia molt clar»

diu J. M. Andreu en la cançó que el nostre jovent ha fet més seva. (21) S. Espriu ens parla «d'un vent suau que s'encalma pels camins del capvespre». (22) I Raimon fa relació no solament al vent:

«Al vent
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent
al vent del món». (23)

sinó a la pluja:

«Aquí, sota la pluja
que cau,
et diria que tot és pau». (24)

i a la terra tota:

«De la terra venim
a la terra anirem;
en la terra vivim
en la terra serem». (25)

Per entendre el simbolisme del «dia clar», del «vent suau que s'encalma» o de «la pluja que cau», no ens fa cap nosa, ans al contrari, el contacte amb aquesta terra on tenim clavada l'arrel com l'atzavara que dreça la bandera de mel que li broden les abelles. Aquesta terra on han quedat encallades les erres del carro de casa. (26) Aquest clap de terra, en fi, des d'on hem d'ésser transplantats a l'altra vida, amb el poc o molt fruit que haurem llevat en aquesta.

Estar o no estar al dia, vistes les coses des d'aquest angle, no té la importància que sovint hi donem. No hi ha tanta diferència, aleshores, entre vell i nou o entre jove i vell. No crec, tampoc, que ningú em digui, si em veu anar i venir del mas a peu, que he fet un mal negoci o que tiro endarrera. Si l'anar a peu és ja tan vell —ho confirma la dita— hem d'arribar a la conclusió que és cosa de sempre i, per consegüent, també d'avui. Per altra banda —Pla i Espinàs ho han confirmat en la nostra literatura (27)— anar a peu és la millor manera, ara com ara, de veure món. I de veure el món, gosaria dir.

Font: Huguet, Oleguer. "Entre la vida i les lletres. «El carro»". Reus Semanario de la Ciudad [Reus] (5-9-1964), p. 7.

 

Notes de lectura

Aquest text d'Oleguer Huguet, a més d'una gran bellesa poètica, mostra una riquesa de vocabulari extraordinàra. Així, per exemple, en les dos enumeracions d’arbres, arbustos i plantes que recorda haver vist, primer, a la vora del camí en el darrer viatge en carro i, més tard, pel camí de carro del mas de casa, anomena els magraners bords florits, gargollers, gavarreres, arínjols, esbarzers plens de mores, fonolls, vidielles, atzavares, boixos i espígol, avellaners i olivers, pins i alzines. O més tard, quan es lamenta que les paraules es van perden amb el pas del temps, té la premonició que el vocabulari dels basters i carreters, és a dir, tot allò relacionat amb els arreus dels animals de càrrega, deixarà de ser present en la nostra parla, i ho fa anomenant diferents parts del carro: la vela, vares, travessera, llongues, retranga, rebastet.

Per això, acompanyant la lectura del text, he cregut convenient afegir aquestes notes que aclariran el significat d'aqueixes paraules. Per últim també identifico les suggerents cançons populars que li recorden l'anar i venir en carro i d'altres de la Nova Cançó, que precisament quan Huguet va publicar el text començava els seus primers prometedors passos. Bona lectura!

(1) Per referir-se a la Via Làctea, en comptes de carretera (de Sant Jaume), que és la més freqüent, almenys en tarragoní, Huguet fa servir la paraula carrerada 'camí de ferradura', que no trobem documentada enlloc.

(2) vela. Coberta de lona (...) destinada a protegir allò que transporten de les inclemències del temps (DIEC).

(3) badoc. Flor de magraner. Mot usual en tarragoní i menorquí (DCVB).

(4) gargoller. Variant del mot garguller, usual al Camp de Tarragona i en valencià (DCVB), anomenat també agargoller, argargoller, agraüller o garaüller (Masclans). Al text també apareix la variant garogollers. És un arbust de l'espècie Crataegus oxyacantha que fa els fruits vermells. No confondre amb l'aranyoner, que fa els fruits de color negre blavenc.

(5) gavarrera. Roser silvestre (de l'espècie Rosa canina) que fa flors simples, amb cinc pètals blancs, rosats o vermells.

(6) arínjol. Dit també arítjol. Liana de fulles amb la vora espinosa i flors blanques molt petites (Smilax aspera).

(7) esbarzer. A Vilaplana, com a gran part del Camp i el Priorat, d'aquesta planta espinosa del gènere Rubus se’n diu barder (DCVB).

(8) vidiella. Liana de flors blanques semblant a la vidalba, però menys robusta (Clematis flammula).

(9) vares. Les dues barres enmig de les quals va junyit l'animal que tira el carro (DCVB).

(10) travessera. Dita també travessanya, travesser, arquet o arquillo (ALDC), s'anomena així a la Febró, Tarragona, etc. Segurament es refereix a la barra que subjecta per darrere les baranes del carro.

(11) llongues. Regnes o cordes amb què es guia l'animal. És un mot usual a la Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Mallorca i Eivssa.

(12) retranga. Dita també rabasta, tafarra o retranca, és la forma pròpia del català central. És una banda de cuir, de cànem, etc., que subjecta la sella o el bast per darrere passant per sota la cua de la bèstia (DIEC).

(13) rebastet. Variant de bastet recollida a la Torre de l'Espanyol, Falset, Capafonts i Alcover, no documentada al DCVB. És una espècie de sella de fusta molt petita, amb el davall encoixinat, que posen damunt l'esquena de la bístia que ha d'estirar carruatge, i serveix per sostenir la sofra i evitar que el pes del vehicle faci mal a l'esquena de l'animal (DCVB).

(14) cercapoals. Peça de ferro proveïda de crocs o ganxos i fixada a l’extrem d’una corda, que serveix per a pescar les coses que hagin caigut al fons d’un pou, d’una cisterna, etc. (DCVB). Variant pròpia del tarragoní, documentada a finals del segle XVI. La forma originària és cercapous, en la qual el verb cercar té el significat arcaic de ‘recórrer’; però perdut aquest significat en el parlar corrent, i havent passat el verb cercar a significar ‘buscar’, la gent ha corregit cercapous en cercapoals, tenint en compte que el que es busca no és el pou, sinó els poals (DCVB). Es tracta d'un cas interessant, si més no, perquè a Vilaplana i bona part del Camp de Tarragona s’anomena ferrada al poal o galleda. Una cosa semblant passa amb la denominació del Cingle Roig, quan l'adjectiu comú a Vilaplana actualment és vermell.

(15) La primera cançó popular que cita Huguet, apareix recollida a la majoria de cançoners amb el nom de «La pastoreta». La primera referència escrita és de l'any 1866, a Cansons de la terra, vol. I, de Francesc Pelagi Briz. També es troba a 40 cançons populars catalanes. Primera sèrie (1909).

(16) A continuació Huguet parafraseja un fragment d'una altra cançó que també surt recollida en molts cançoners amb el nom de «A la vora de la mar», «A tota voreta del mar» o «El rei mariner». L'exemple més antic és el recollit per Milà i Fontanals, dintre Observaciones sobre la poesia popular (1853). N'hi ha un altre, «Lo mariner», a Cançons de la terra, vol. I (1866), de Francesc Pelagi Briz. La versió recollida per Palomar, Rebés i Ruiz a Capafonts en el Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant (1987) és idèntica.

(17) I per últim, aquest pastoret descregut i romancer és el de la nadala popular «El rabadà», que comença dient: “A Betlem me'n vull anar / — vols venir, tu, rabadà?”, recollida també per Francesc Pelagi Briz a Cançons de la terra, vol V (1877).

(18) garogollers. Veg. nota 4.

(19) oliver. La forma masculina oliver (pron. també aulivé), documentada ja al segle XI, sembla anterior a olivera (s. XIII). Actualment predomina en gran part del català nord-occidental i tarragoní.

(20) És un fragment de la cançó «Marineta» de Josep Maria Espinàs, una adaptació al català de «Marinette» de George Brassens, publicada al disc Espinàs canta Brassens. Edigsa, 1962.

(21) Lletra de Josep Maria Andreu, amb música de Lleó Borrell, de la cançó «Se'n va anar», cantada per Raimon en el disc Se'n va anar. Vè festival de cançó mediterrània i 3. Edigsa, 1963.

(22) Lletra de Salvador Espriu del poema «Cançó de capvespre» musicat per Raimon en el mateix disc Se'n va anar. Vè festival de cançó mediterrània i 3. Edigsa, 1963.

(23) Lletra de la cançó «Al vent» de Raimon, publicada en el seu primer disc: Raimon. Edigsa, 1963.

(24) Lletra de la cançó «La pedra» de Raimon, publicada també en el seu primer disc: Raimon. Edigsa, 1963.

(25) Lletra de la cançó «Som» de Raimon, publicada també en el seu primer disc: Raimon. Edigsa, 1963.

(26) Aquesta bella al·literació recorda aquells versos del poema «Les tres muntanyes» de Verdaguer: “L’escoda no conversa amb la pedrera / ni la roda del carro amb la rodera”.

(27) Es refereix als escriptors catalans Josep Pla i Josep Maria Espinàs, autors cèlebres pels seus llibres de viatges. Albert Aragonès Salvat



+ Publicar el meu comentari