Literatura - Contes | Revista 78

DORM...

Confesso que quan em van demanar que escrivís el relat que ara us explicaré em va semblar ben bé una insensatesa. No tant pel què representa en si mateixa sinó perquè (i no vull enganyar ningú) dubto que algú amb dos dits de front se la pugui creure...

No us penseu que la feina que faig (que em van encomanar ara ja fa una pila d’anys) la pugui fer tothom, no. És tot un llarg curs treballant per condensar en unes petites estones (què dic, estones: Instants!) disseminades i disperses per arreu i per al gaudi individual i particular. Per això se’m fa difícil de narrar de manera que en resulti un popurri mínimament ordenat i polit o precís i entenedor.

Treballo sol. Bé, sol del tot, sempre, no. Només és que m’agrada fer el que faig, sol. M’agrada disfrutar de l’encant de sentir-me l’únic individu al món que duu a terme aquesta comesa, amb el compromís únic i singular d’agradar i servir qui en sigui digne.

I que n’és de maco ser el fum que s’escorre a contrapèl per la fumera, que baixa i acaba acariciant el foc a terra! Que divertit és volar i lliscar pentinant l’aire fred i els glaçats núvols de l’hivern per acabar esmunyint-me al marbre o al parquet de casa teva, just al costat del bol d’aigua i les galetes reials o de la ceba i la patata que ja ensuma ensalivant el tronc rialler!

I una vegada ja sóc a dins, sempre m’agrada fer una ullada, secreta i clandestina, amagat des de la canonada mascarada pel fum del tió calcinat, i aguaito còmplice per mirar de trobar algun energumen que no hagi cregut o que es pensi que no el veuré... però mai no hi són! La son i el neguit que els ha vençut i l’encanteri que màgicament els he inoculat han fet l’efecte desitjat! Sempre passa igual, una vegada i una altra, i una altra, i una altra...

Aleshores, m’encanta desfer el nus i veure badallar la bossa! Cada vegada més! Aquest sac sense fons, curull de festa i d’imaginació, de desigs i d’alegries! I posar la mà dins i temptejar en el buit ocupat, carregat d’andròmines! Em delecto fent-me creure que no aconseguiré res del que buscava però, segur de mi mateix, sempre acabo per agenciar-me de la peça adequada! M’agrada veure el paquet, finalment a la mà, brillant, viu i empolistrat, a punt per jaure a l’ombra de les llums enceses tota la nit, il·luminant l’estança. I m’agrada dipositar-lo al seu lloc. En efecte, només hi ha un lloc! M’ho direu a mi! És el moment més delicat i definitiu! Lentament i parsimoniosa el vaig fent descendir, veient com va obrint els flaps cercant d’ocupar tanta superfície com pot per contradir l’aire. Fins l’acostament i l’acoblament final, com si fos una còpula natural, lluitant per trobar el corol·lari final, el fruit de tot un any d’esforç i afany! Aleshores arriba l’instant final! La conseqüència de tot plegat, que farà que acabi per ajaçar-se plàcidament Allí, fins al matí de l’endemà. Al seu lloc!

Llavors m’agafa aquella cosa..., un pessigolleig inexplicable fins i tot per mi: aquella necessitat de veure’t dormir. D’obrir la porta lentament, sense por que grinyolin les frontisses (mai grinyolen! Perquè, sabeu? tothom dorm i no es vol despertar...) I caminar a poc a poquet, reptant per l’aire viciat d’ànsia perquè arribi el matí. I arribar-te a tocar del llit. I acostar-me una miqueta més i dir-te a cau d’orella, fluixet: “No tinguis quimera, dorm, que sóc jo”.

Pep Mestre Anguera

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

21/12/2025Passatemps, Portada

DORM...

Nou usuari

Usuari registrat