Articles | Revista 4717/03/2012

D'on és?

Ella se sentia d’Ibars d’Urgell, vila on va passar la infància (1952- 1998).

M. Mercè Marsal fou poetessa, traductora i professora. L’interès per les lletres i el compromís els va rebre de tres figures familiars: el pare, la mare i una tieta. La mateixa autora comentà que «a la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua i el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.» De la tieta Mercè digué que «és la dona que em va llegar el sentit de l’autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení».

Abans d’acabar els estudis, va començar a fer classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època. Tota la seva vida va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes de Secundària.

Durant la dècada dels setanta — etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu, va participar en la creació dels Llibres del Mall, editorial que naixia amb la voluntat de publicar sobretot poesia, que tingué com a mentor Joan Brossa i en la qual col·laboraren diversos pintors, un dels quals fou Antoni Tàpies.

El 1976 Maria-Mercè Marçal va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. Així féu la seva entrada en el món literari i, també, en el món polític: va militar en el nacionalisme d’esquerra i, paral·lelament, va prendre contacte amb el moviment feminista i amb grups de dones.

L’any 1979 va publicar Bruixa de dol, i el seu nom es va començar a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també per les seves intervencions i publicacions en el marc del feminisme.

Als anys vuitanta va rebre el premi López Picó amb l’obra La germana, l’estrangera. Altrament, és en aquest període que també publica Terra de Mai (1982), en què l’autora a través de la paraula fa una primera incursió en el territori silenciat de l’amor entre dones.

No podem deixar d’anomenar la seva tasca d’edició i estudi d’escriptores com ara Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, i la tasca de traducció d’autores com ara Colette, Yourcenar, Leonor Fini, entre altres.

L’any 1994 guanya el premi Carlemany amb la novel·la La passió segons Renée Vivien, la qual cosa la consolida com a narradora, tot i ser considerada una de les poetesses més importants de la literatura catalana dels últims temps.

Per acabar, només recordar la divisa de la qual parteixen els seus poemes i que encapçala el seu primer llibre: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Fundació M. Mercè Marsal, http://www.fmmm.cat/

Antònia Farré