Tradicions | Revista 2627/11/2006

Dites i Refranys a la vora del foc (I). Maria del Carme Mestre

A la Maria del Carme sempre li han agradat les dites, n’ha recollit més de sis-centes, algunes de molt antigues i d’altres que ha anat afegint perquè les ha sentit aquí o allà.

En les properes edicions de “lo Pedrís” les publicarem agrupades per temes.
La conversa sobre la seva infantesa ha estat molt fluïda i amena.

Pinzellades, records molt vius, anècdotes d’un temps proper, i alhora molt llunyà, que va viure amb ulls de nena i que avui comparteix amb nosaltres. Gaudiu-ne!!

Aprofito aquest espai per agrair a la Maria del Carme Mestre tanta paciència com ha tingut (fa molts mesos que tinc aquest material). També vull agrair a la Rosa Cavallé la tasca de passar el material manuscrit a l’ordinador i ordenar-lo per temes.

Mei Salvat

LA GUERRA

Vam passar molta gana, però anàvem pel tros, agafàvem llenya per fer foc i menjàvem ametllons o espigolàvem una cosa o altra.
Quan anàvem al refugi del costat del pont de Mallafré, sentíem megàfons que parlaven des de la Mussara :“Rojos, pronto bajamos”. I ens deien que hi havia moros a la Mussara, perquè Franco venia del Marroc. Teníem molta por. Un dia que vam veure l’aurora boreal, ens vam pensar que ja havia arribat la guerra.

LA CREMA DE L’ESGLÉSIA

Van pujar a cremar el campanar. Van dir que eren els de la FAI. Van manar que abaixéssim les persianes i tothom es quedés a casa. Ajudats pels veïns, vam haver d’obligar el padrí a entrar a casa: volia defensar amb la vida, el que havien fet els seus avantpassats. (Els Huguet eren de Sta. Maria, havien arribat a Vilaplana per construir el campanar, i s’hi van quedar a viure, perquè no els van acabar de pagar el que els devien).

L’ESCOLA

Cada dia a l'entrar al cole havíem de cantar l’himne espanyol:
-Viva España
La patria con Numancia
decidió morir
España es inmortal
Flandes fué noche
Lepanto i Trosol
sigue su curso el rio
sin volverse atrás

Patria mil muertos
suframos por ti
somos el cauce abierto
en la inmortalidad.

Ens pegaven molt i per tot. Si se'ns escapava una paraula en català pagàvem 5 cèntims.Teníem tanta por que, tot i saber-la, no podíem dir la lliçó.

LA PEPETA LLAUNERA

La Pepeta llaunera venia d’Alforja i posava nanses als pots de conserva. També comprava pells de conill: "-Compro pells de conill! - cridava." I per cada una et donava una agulla de cosir.

ELS PERICOS

Preníem una cadira i anàvem a la plaça per veure “els Pericos”, uns gitanos que cantaven, explicaven coses i feien ballar un ós :
_ “Baila, baila Nicolà, Nicolà de la Rossi”

EL PARE

El Pare sempre em deia :
- Vivim en un país privilegiat: no tenim bèsties feres, ni temperatures extremes, ni huracans, ni "terremotos", i és veritat.

EL NADAL

Quan sortíem de missa major anàvem a veure els pessebres per les cases i cantàvem aquesta cançó;

Nadal, Nadal
Un pas de pardal, s’allarga el nou dia.
Nadal, Nadal.
A l’home mortal revé l’alegria.

Cantem i ballem, saltem i brinquem,
deixem la tristesa.
Fem ara germans, donant-nos les mans,
fluir la infantesa.

Oh! Que dolça s’ha escampat
la llum d’or d’un jorn que avança.
Porta als ulls nova esperança.
Porta al cor nova bondat.

El temps sant és arribat,
amb el fred, la neu i el gebre.
Les figures del pessebre,
una a una van tornant.

La dona que renta, la vella que fila,
el brau caçador que sempre vigila,
La noia que porta la gerra i el pa.
I aquell pescador que al riu va a pescar.

El vell que la terra remou amb catxassa,
I el que es veu el vi de la carbassa.
També els tres pastors que es fan el sopar,
que es couen les sopes i es llesquen el pa.

Figures eternes de vida senzilla
que eixiu de la llum, que al mig del cel brilla.
Vosaltres al món porteu resplendor.
Oh!, fràgils figures de Nostre Senyor.

Les veu el diable que passa per allí. Oilí
Les veu el diable que va de camí. Oilí
Les guaita una a una, les troba sagrades.
La terra traspassa fent quatre gambades.

Les veu el diable i surt espantat.
La cua entre cames i a dins d’un forat.
Trepitgem-lo, trepitgem-lo, el diable tan roí.
Trepitgem-lo, trepitgem-lo, que no en quedi ni un bocí.
Trepitgem-lo, trepitgem-lo, que mai més torni a sortir.

LA IL·LUSIÓ

Nosaltres no teníem res, però potser érem més feliços que ara, perquè, per tenir, teníem il·lusió. Ara tenen de tot, però no els fa gràcia res.

Maria del Carme Mestre Huguet