Activitats | Revista 4826/05/2012

Discurs de l'orla dels alumnes de 2n de BAT de l'institut Fontanelles

Benvolguts professors, familiars, amics, amigues... en primer lloc, i en nom de tots alumnes d’aquesta promoció de segon de BAT, voldríem donar-vos una cordial salutació de Benvinguda! També, i com no podia ser d’altre manera, agrair-vos, sincerament, la vostra assistència a aquest acte de les nostres orles, el qual ens serveix per acomiadar-nos, de forma entranyable, de la que ha estat fins ara la Nostra Casa Educativa: l’Institut Fontanelles de les Borges del Camp.

Sabeu que no ha estat gens fàcil articular un discurs argumental que pugui mostrar, ni per aproximació ni per coherència vivencial i cronològica , el que ha estat, i sobretot, el que ha significat, per la majoria de nosaltres el pas per aquestes aules durant més de sis anys. Segurament, alguns de vosaltres, que avui ens escolteu i acompanyeu, potser hi trobareu mancances i oblits. Si és així, us demanen disculpes, per endavant. Tanmateix, la nostra intenció no ha estat la de fer-vos un retrat ordenat, verdader o fefaent del que ha estat la història durant els darrers anys estudiantils. Si no que, més aviat, hem volgut fer-vos un esbós o retrat impressionista d’un temps que hem anat edificant i compartint entre tots i que, per tant, ja és un poc nostre. I que, ara i aquí, sense més preàmbuls, per a tots vosaltres, intentarem esbossar a través del següent discurs.

Sembla com si fos ahir, quan els rumors que s’obria un Institut aquí, a Les Borges del Camp, s’escampaven de boca en boca com si d’un secret a veus es tractés. Molts de nosaltres encara estàvem a les escoles dels nostres pobles cursant primària. Cada cop faltava menys per donar el gran salt acadèmic a l’Institut. La majoria ens creiem molt grans. Suposem que empesos per l’inevitable temor al gran canvi que representava el pas d’una escola propera, materna, acollidora... a un Institut mitificat, grandiós, desconegut... com podia ser , per exemple, el de Riudoms. Així doncs, aclaparats per la multitud, el rebombori, els canvis, els primers amors, les primeres amistats… quasi bé de puntetes, quasi bé sense adonar-nos-en vam acabar 1r d’ESO. En aquell moment, ja intuíem o sabíem que hi havia previsions de traslladar-nos el curs següent, a tots els alumnes dels pobles dels voltants, a l’institut de Les Borges. Era un Institut secret? On era? Com seria? Quines noves amistats faríem? Quins professors tindríem? Cap de nosaltres l’havia vist mai. Doncs sí, ja arribava setembre de 2007, quan el curs era quasi a punt de començar, i l’Institut estava, com es diria en castellà, ben bé: “patas arribas”.

Per fi, sembla com si fos ahir, ens va arribar el primer dia de curs en aquell nou Institut a les Borges que havien edificat i que tantes expectatives i il•lusions havia generat en tots nosaltres: alumnes, comunitat educativa, famílies, comarca.... Era un gran canvi per a tothom, això era innegable, però cadascú ho veia d’una manera i tenia la seva pròpia opinió. Hi havia gent que pensava que era un canvi cap a positiu, que es podria estudiar més i millor, ja que hi havia més professors per alumne, més aules disponibles… D’altres, creien que no era necessari marxar de Riudoms, que allà hi tenien molts amics i que ja s’hi trobaven prou bé. Però per al que no calia opinió era per a veure que l’Institut Fontanelles, el nostre, no estava acabat. Només estava fet el primer pis, la planta baixa i el gimnàs. Encara faltava tot el segon pis, equipar els laboratoris, fer part del patí… I així, a poc a poc, vam passar tot 2n d’ESO. Això sí, volem aclarir-vos que en cap moment aquella situació provisional constructiva va repercutir en la qualitat de l’ensenyament que ens van transmetre els professors i professores.

El tercer curs va servir per acabar de quallar-ho tot una mica més bé. A poc a poc, vam començar a caminar plegats, a identificar-nos i a sentir aquell primerenc Institut com alguna cosa pròpia que ens començava a obrir nous horitzons, fins llavors desconeguts. Un curs que també va servir al propi centre per acabar petits desperfectes, per dotar als laboratoris de nous materials i equipament, per millorar les instal•lacions... Però, sobretot va esdevenir un temps i un espai d’estudi, d’esbarjo, de vida comunitari que va servir-nos per establir forts vincles d’amistat, per acabar de conèixer i de congeniar una mica més bé amb els professors, amb d’uns més que d’altres, tot s’ha de dir. Un any, en el que, en definitiva, vam començar a obrir pas i a construir la nostra casa amb uns bons fonaments, els quals ens han fet arribar sense massa entrebancs i solvència fins a dia d’avui.

A 4t tot va ser una mica diferent. Era el nostre últim any a l’ESO. Només calia l’últim esforç, un últim sprint per arribar cadascú a la meta que s’hagués proposat. Molts estàvem indecisos per al que faríem l’any següent. Alguns tenien clar que es decantaven pel grau mitjà, d’altres per treballar i la gran majoria volíem estudiar Batxillerat. Però, entre aquests últims, el gran o petit dubte recalava no en què, sinó en on havíem de seguir cursant els nostres propers estudis de BAT. Si hem de ser sincers, quasi ningú les tenia totes per seguir a Les Borges. Però, sortosament, gràcies a l’esforç des de totes les parts: professors, alumnes, famílies... es va poder tirar endavant.

Ara fa 2 anys, en una orla com aquesta, quan estàvem cursant 4t d’ESO, vam plantar un mimosa al patí. A poc a poc, ha anat creixent al nostre costat i podríem dir, de forma simbòlica, que té el poder d’haver-nos unit més a tots, de fer de nosaltres més que una classe, ens ha fet un grup d’amics. Entre tots formem part de les branques del tronc principal que és la classe de 2n de BAT.

Finalment, el projecte de crear un Batxillerat a Les Borges es va dur a terme. Vam començar tots amb moltes ganes, intentant oblidar totes les desavinences passades i centrar-nos només en una de les coses més importants de l’Institut: l’estudi. Mica en mica cada cop ens trobàvem més a gust, ja ens sentíem com a casa. Molts ho ha van intentar però es van quedar en el camí. Els altres, nosaltres, hem seguit lluitant per seguir formant-nos i saber una mica més dia a dia.

I com qui no vol la cosa, sembla com si fos ahir, que ja som aquí. Sona estrany: la nostra orla de 2n de Batxillerat. Qui havia de dir que arribaria aquest dia? Era una meta per a molts de nosaltres. Però, per fi ja hi hem arribat i ens n’alegrem. Tanmateix, no ens conformem. Volem més, volem seguir construint els nostres camins cap a qualsevol direcció, volem seguir caminant i sobretot no aturar-nos per res.

Com heu pogut llegir en el cartell hi apareix que som la primera generació que es gradua i ens sentim molt orgullosos i orgulloses de ser-ho. També podeu comprovar que al costat hi ha escrit: Obrim Pas. Aquesta idea, agafada del grup de música, és per intentar explicar com ens hem sentit durant aquests anys. Entre tots, en la mesura del possible, hem anat tirant endavant, posant una petita part de nosaltres, posant l’esforç de cadascú. És veritat, és molt bonic ser la primera promoció. Queda en la memòria de tothom. Ets sents especial. Però, creieu-nos si us diem que no ha estat gens fàcil. Sempre hem hagut de provar-ho primer tot nosaltres, ja sigui bo o ja sigui dolent. Això sí, pensem que ho hem aconseguit, creiem que hem anat deixant tot de portes obertes per aquells que vindran. Així que hem anat Obrint Pas.

D’altra banda, ens agradaria que no rebéssiu el missatge d’aquest discurs d’orla nostre com el final d’una etapa, sinó com el començament d’una altra. Aquí no s’acaba res, aquí comença tot.

Feta la síntesis del que han estat aquests 6 anys per a nosaltres, havent donat el nostre punt de vista, les nostres impressions copsades sobre el que hem sentit que ha estat el nostre pas per l’Institut de les Borges, en general, només ens resta agrair, de tot cor, a aquella gent que poc o molt ens han ajudat a arribar aquí, a poder pronunciar aquestes paraules. Tothom sap que no ha estat un camí fàcil. Però, sinó, quin mèrit tindria?

Per damunt de tot, voldríem agrair la immensa tasca duta a terme pels professors i professores, la qual està cada cop menys valorada i posada en dubte pels senyors de dalt i per algun que altre sector de la nostra societat. Sabem que no és gens fàcil conduir els alumnes cap a la direcció correcta, adreçant-nos en tot moment per si algú surt una mica del traç. No en dubteu per a nosaltres heu estat els millors professors i professores que podríem tenir. Cadascú amb els seus pros i contres, però intentant donar sempre el millor d’ell mateix. I tot això ho han fet sense oblidar-se que abans de res som persones, a part de tots els conceptes de cada assignatura, cada professor ens ha intentat ensenyar-nos els valors que creia més importants.

Un altre col•lectiu, que sembla que no tingui importància i que en té i molta, són els familiars i en especial els pares i les mares. Sense ells i elles sabem que no hagués estat possible estar avui aquí. Si ells no ens haguessin aconsellat com només ells ho saben fer, no seríem les persones que som. Per a nosaltres, són el model a seguir, no cal dir res més.

Ara sí, per fi, ja acabem: Per no perdre la tradició poètica del nostre centre ens agradaria llegir-vos un poema d’en Miquel Martí i Pol, titulat Ara mateix que trobem molt adient per tancar aquest acte, el qual arrenca així:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.



GRÀCIES A TOTES I TOTS PER FER-NOS SENTIR TAN ESPECIALS. A REVEURE!

Els alumnes 2n. BAT IES Fontanelles



+ Publicar el meu comentari