De Shakespeare a Cal Ritu...

La benedicció tant ajornada de la pluja va trastocar el Mussart d'aquest any. El festival de poesia i música de la Mussara, en la seva vuitena edició, va haver-se de deslocalitzar corre-cuita i improvisar escenaris per diferents espais de Vilaplana. Va semblar que el Shakespeare universal i metropolità no es volia avenir amb l’espai natural, les agudes cingleres, les garrigues pedregoses del diminut nucli de la Mussara. Els sonets i la dramatúrgia shakespearianes no es van poder mesurar amb el doll de poesia dita a espai obert de les edicions anteriors. No va ser possible de confrontar els versos i textos del dramaturg anglès amb els que fa set edicions es proclamen entre boires, salabrors de romer i marinades al caire de Les Airasses amb teló de fons obert cap al mar i fins a l'infinit. La pluja, en aquest tòrrid inici d’agost, va fer acte de presència just el dia i a l’hora que Shakespeare era convocat a La Mussara.

I així, va semblar que Shakespeare preferís els llocs tancats, i recloure la seva audiència i les sonoritats de la paraula dins la caixa escènica, en un reclòs urbanitzat, de poble, això sí, però protegit d’una certa arquitectura teatral. Va semblar com si, amb la pluja com a 'deus ex machina', Shakespeare preferís el baf de la densitat humana i el caliu atronador de l'aplaudiment i l'acústica d'un auditori a resguard de la natura.

I així va ser com, amb bon encert, l’organització va ocupar de primer l’Església per a celebrar la conferencia de Josep Maria Jaumà –un autèntic savi-, sobre Shakespeare, i després per al recital poètic, el local de Cal Ritu, un actual magatzem de fruits secs i antic cine, teatre i ball del poble.

Les veus dels actors i actrius d’enguany van anar desgranant sonets i fragments teatrals de Shakespeare des de l’antic i transformat local de Cal Ritu, palplantats damunt d’uns palets just en el vèrtex del vell escenari on encara s’hi conserva la decoració pictòrica d’un paisatge. En aquest escenari, tants anys enrere, infinites orquestres de ball havien fet rodolar per la pista els nostres cossos adolescents, i els dels nostres pares i avis; s’hi havien representat mantes obres de teatre i els diumenges a la tarda una gran lona blanca resistia les projeccions d’infinitat de pel·lícules de “cinema B” en doble sessió. Cal agrair al Jaume Salvat, propietari del local (Antiga Seu del Sindicat Agrícola) la doble generositat d’haver fet sortir del pas molt airosament el Mussart 2015 brindant-li aquest espai amb memòria, i també per haver donat l’oportunitat als vilaplanencs de rememorar aquells temps en que el cinema, el ball i el teatre de poble eren, molt segurament, l’únic gaudi cultural i, a més, ho eren de forma col·lectiva i massiva.

Va semblar que Shakespeare si trobava bé en aquell local mixt entre reminiscències d’espai teatral de poble i nau d’indústria agrícola. Tal com va dir Jaumà a la seva conferencia a l’Església, en temps de Shakespeare el teatre no tenia l’aurèola d’exquisidesa i histrionisme d’ara. El públic hi anava a xalar i a esbravar-se sense miraments i la feina del dramaturg i dels actors era considerada poc més que un ofici de trinxeraires.

La dramatúrgia de Shakespeare és considerada una obra d’art holística, conté tots els registres de la condició humana, hi són presentats tots els aspectes de la bondat, de la maldat, de les ambicions i de les sensibilitats de la nostra espècie. S’ha dit que Shakespeare “no es mullava”, que es limitava a presentar, a escenificar, tot allò que el seu públic identificava com a propi de les relacions socials i amb el poder i les seves cuites. Shakespeare també feia d’actor a les seves obres –va dir Josep Maria Jaumà- , “i hi agafava sempre els papers més secundaris, aquells que semblaven irrellevants, però que, en mig d’una obra, deixaven caure la veritat, feien aflorar la veu del sentit”, és a dir, la poesia en mig dels cards. Així l’autor hi prenia partit com a artista.

I aquí hi ha la raó per la qual Shakespeare ens ha arribat fins al nostre temps amb extraordinària vitalitat i actualitat: tal com diu Bloom en el seu cànon, un clàssic és aquell que permanentment pot ser llegit en clau contemporània.

Quasi ens atreviríem a assegurar-ho, la pluja inoportuna del dissabte poètic de l’agost de La Mussara, fou un efecte teatral, un recurs dramàtic de Shakespeare; mai la invocació d’un artista ha estat més profitosa. Mentre els pagesos beneïen el cel per aquell bé de déu en forma d’humitat cap a les collites d’avellanes, ametlles i olives, al mateix temps s’extasiaven, a recer del do poètic de la paraula. I plegats disfrutàrem per la bellesa de la veritat, pel geni d’un personatge de poble que ha parlat a l’univers sencer i que al cap de quatre-cents anys ens apareix tant viu. El teatre, la poesia, els registres universals de la sensibilitat humana s’escamparen a través de Shakespeare pels locals de la vida de Vilaplana per on tots anem transitant. Des del bateig fins a la mort, a l’Església, i a Cal Ritu per els llocs de la ficció teatral i cinematogràfica i de les festes majors on la gent s’aparella, i es procrea. L’art més veritable es donà cita a Vilaplana dissabte, primer al temple de l’esperit i després a les teranyines del magatzem on, al dring de les collites gira l’economia de la gent.

Un luxe de veritat a Vilaplana, aquest shakespearià dissabte plujós d’agost.


Salvador Juanpere és artista.