De la doble cara de la llibertat de l'art

Bona tarda a tothom, és agradable haver estat convidat i tenir l’oportunitat de ser aquí, vull agrair al Francesc Cerro, al Xavi Mariné, regidor de Cultura, al Tomàs Bigorra, l’alcalde Vilaplana...i a tot l’equip d’organitzadors. I especialment a l’Adam Manyé, amb qui comparteixo aquesta conferència d’obertura...Per a mi té una especial significació aquest indret, aquest ex-poble: La Mussara, d’aquí mateix prové una part substancial de la meva genealogia, de Cal Gendret, davant la bassa, i del mas del Manco, sota dels cingles. La seva Festa Major, el seu batre, la seva singular política entre saramandussos i poca-robes... la Mussara ha estat el lloc recurrent dels relats de la meva família. Jo duc el nom del patró de La Mussara, Sant Salvador, que se celebra el sis d’agost, dia de la “transfiguració del Senyor”. És molt agradable parlar de poesia, d’art, en aquest poble abandonat que ha tingut tanta mala sort.

La meva reflexió serà molt acordada amb la de l’Adam Manyé, la poesia i l’art han de produir-se dins la llibertat i la subversió, efectivament, però jo afegiria un altre concepte per a l’art. L’art té a veure també amb la submissió, la servitud i, paradoxalment, amb una certa esclavitud. Jo penso que l’art, avui, més que perseguir la llibertat i la subversió (en aquests moments de postmodernitat la subversió potser ja està desactivada, ningú s’espanta de res, i el mite de les avantguardes ja els tenim ben digerit). L’art anomenat contemporani, -dic- treballa avui per fer poètica de la realitat o realitat de la poètica i aquí s’ impliquen qüestions de política, da memòria, de sociologia... Pocs artistes d’avui ja pretenen subvertir, escandalitzar, alguns, potser Maurizio Cattelan o l’americà Paul McCarty, o l’espanyol Santiago Sierra (que va escandalitzar més pel fet de rebutjar el Premio Nacional de Artes Plàsticas que per la seva obra clarament provocativa i escatològica)... però poc.

M’agradaria apuntar aquí, i amb un cert to de polèmica, que el sector dels artistes plàstics o visuals, al qual jo pertanyo, té una gran diferència respecte als mètodes d’un poeta i això fa que la pràctica o la vivència de la llibertat creadora s’entengui i es visqui d’una altra manera.


De la poesia i de les arts visuals...

La poesia és molt mental, he llegit que l’Adam Manyé ha dit en una entrevista. La gran diferència entre la disciplina de la poesia i la de les arts, plàstiques o visuals, com en diem ara, es troba en l’ús d’aquella eina que va definir Leopardi poètica i irònicament en algun dels seus poemes: la llima. Hi ha dues menes de llima, la del poeta és aquest trobar la paraula, l’statu quo del llenguatge, el to, la “temperatura moral” en deia Ferrater, o l’hàpax com ha dit l’Adam; potser trobar aquell dir com una mena d’artefacte explosiu, en el cas de la poesia terrorista, com ell la prefereix. La de l’artista, la de l’escultor és una llima real, de ferro, d'acer, (que pot ser la paleta del pintor amb els seus infinits pigments i aglutinants o la pantalla, o la càmera amb els seus intricats programes informàtics), depèn de l’artista, però la llima de l’artista ”que fa objectes” és una llima que modela un procés, una forma, de materialitat lenta i que configura el sentit de la cosa a base d'un ofici que s'ha de sobreposar i fer real, a aquella part mental.

És molt difícil ser artista a temps parcial, diria que impossible, o quasi, (donar classes d’art en pot ser una excepció, com ha dit algú). Es necessita tot el temps del món en fer treballar la “llima”, les eines, vull dir. La part mental de l'art ha de venir acompanyada d'una gran dosi de transpiració, d’hores i hores de fer anar les eines, sigui un programa informàtic o les eines elèctriques d’un escultor. En aquest punt voldria citar “El artesano” de Sennet, on em sembla que no parla gens de poesia i sí, en canvi, de programadors informàtics, de lutiers i d’artistes... Jo no defenso un art formalista, de cap manera, pero tots els artistes que conec i els que m’agraden senten passió, dominen o ocupen tot el temps del món en un ofici, que sovint és molt artesanal; són/som presos per la producció de les obres, obres que poden haver estat pensades –és veritat- en un moment precís d’esclat mental. I també potser que aquest “poètic” esclat mental no es doni sinó desprès de molt de temps de taller, de molta pràctica, de molt de llimar, tallar, ensamblar, fer pols, soroll......Si ve la inspiració que t’agafi treballant deia Picasso... I l’escultor Richard Serra diu: Tinc la necessitat de treballar cada dia, no puc esperar que arribi un encàrrec per fer-ho...”


DE LA LLEUGERESA...

També és molt cert el que avisa Calvino i que ha introduït tan bé l’Adam Manyé a les propostes pel nostre mil·lenni: el tema de la lleugeresa, de fer-se cada cop més lliure... Hi podem coincidir molt, tant els poetes com els artistes visuals. Però fixeu-vos, no és el mateix pensar poèticament, lingüísticament: aquest sol que ara es pon és com una esfera d’aram i escriure “esfera d’aram”, que pintar-la damunt d’una tela amb els colors indicats o fer una esfera d’aram en escultura,....Ser artista, escultor, pintor etc...encara duu associat aquest dut de presència real, de l’objecte, de subjugació a la forma, els materials. Mireu: qualsevol exposició d’art contemporani, per molt desmaterialitzat que sigui el treball, per molt conceptual que sigui, seguim fabricant, o exposant “coses”, estàtues, objectes...

Per això molts dels artistes visuals -ho dic amb tota la ironia que vulgueu- quan siguem grans volem ser poetes. Somniem en alliberar-nos de la feixuguesa instrumental. Alguns artistes han escrit, escriuen, escrivim i sentim aquesta sensació d’alleugeriment, de llibertat, que l'escriptura conté, que la poesia -especialment la dels nostres poetes preferits- encomana, transmet. Penso en Ferrater, penso en Estellés, Vinyoli, i en els poetes més joves que l’Adam ha anomenat o recitat com Lluís Figuerola o Albert Roig. Vinyoli volia escriure poesia concreta, real, no fum, quin artista, pintor o escultor, no dedica la seva vida a fer coses, objectes, “reals”...?


Del tòpic de l’artista i la llibertat...

Hi ha un tòpic molt recurrent: l’artista treballa i gaudeix d’una llibertat absoluta, potser sense límits, envejable.

No dic que, comparada amb moltes altres feines i especialment amb feines en països difícils, aquest tòpic no tingui molta part de veritat.

Si féssim un recorregut històric per aquesta conquesta -tòpica o real- de la llibertat del creador hauríem de veure que sí, efectivament, que en el nostre període anomenat “modern” hi ha un marge de llibertat molt superior a altres períodes de la història. De fet la mateixa denominació d’artista comença bastant tard, de primer es parlava de picapedrers, de mestres d’obres, de pintors de parets, il·luminadors... La idea de “la llibertat de l’artista” que es comença a desvetllar a l’època del romanticisme (l’Adam ha citat Byron), fa escassament 200 anys. Aquí és on comença el “jo” de l’artista, d’un professional “freelance” en diríem ara, o autònom, que pinta lliurement, pel seu compte i que sovint també té la llibertat de fotre’s de gana, de misèria, o d’indiferència...


Del cas de les avantguardes històriques...

Cèzanne, Malevich, el cubisme, Juli Gonzalez, Pau Gargallo, Duchamp... a principis de segle XX perpetren un trencament radical amb la tradició, un canvi de model, de relació amb el públic, amb la clientela, un canvi d’objectius i de sentit.

La llibertat reclamada finalment agafa el poder. Es fa hegemònica.


De la llibertat creadora: entre La quimera i la servitud...

Poc abans, el pintor Paul Cézanne a la frontissa del S.XIX cap al XX s’havia fet un propòsit immens: dedicar la seva vida a fer una altra mena de pintura. Els impressionistes havien deixat el llistó alt, havien sortit al paisatge, havien tret la pintura al carrer, però per a Cézanne era una pintura essencialment anecdòtica, complaent, decorativa, comercial. Ell volia tota una altra cosa, la pintura havia de conquistar un territori de llibertat total, el quadre havia de ser un objecte extern a la realitat, havia d’inventar-se les seves pròpies regles, un quadre era com un camp de batalla entre la disposició dels colors, el format de la tela, el motiu, i la pròpia necessitat de l’artista: tot un joc de relacions i equilibris interns. Cezanne ho va poder fer a plena dedicació, va viure de renda del seu pare. Va ser un obsessiu i un torturat i en aquell jardí del seu estudi i pels voltants d’Aix en Provence fa ver la revolució pictòrica més gran i més decisiva de l’època moderna de l’art (parlo de la pintura), però mai va viure de la pintura, ni d’encàrrecs, ni de vendes... I en aquest marge de llibertat total, paradoxalment, es va passar la vida pintant exactament els mateixos temes, les fruites de casa seva, el seu jardí, els contorns d’Aix i molt especialment i de forma obsessiva la muntanya de la Sainte Victoire, centenars i centenars de vegades. Va quedar atrapat en aquest tema perquè l’important no era el motiu a pintar, el model, sinó el quadre, la pintura, l’obra.

Cezanne va inspirar el Cubisme a Picasso i Braque i va ser redescobert i venerat per tots els artistes de les avantguardes de principis del XX.

Cezanne, doncs, com molts d’altres artistes, Morandi, Mondrian, Roman Opalka, On Kawara... van centrar la seva llibertat en un espai molt petit, en un tema recurrent i insistent que els va durar tota la vida...


Del cas Giacometti...

Podríem parlar de molts d’altres artistes de la història, com a exemples de la lluita per la llibertat i el seu constrenyiment. El pintor romà Caravaggio, el pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich....Per no allargar-me esmentaré només el cas de l’escultor Alberto Giacometti. Provinent de la Suïssa italiana aquest escultor va anar a parar al París de les avantguardes. Va instal·lar-se a viure i treballar en un taller miserable, petit, de Montmartre.

Quan va ser famós i ric i podia millorar la situació es va negar a abandonar aquell estudi. Li va ser impossible deixar aquell lloc sòrdid i ple de guix per les parets. Va entendre que aquell petit espai era part indestriable de la seva escultura i que els seus personatges allargats i espirituals no es podien esculpir en cap altre lloc que en aquell taller atapeït, desordenat, tremendament terrenal. Un curiós ús de la llibertat.


De la doble cara de la llibertat artística i els límits...
 
El que és comú a tots els artistes és la dependència total i exclusiva a la feina. Una feina que no es pot fer a temps parcial, que demana exclusivitat.
A mi m’agrada comparar-la a la feina del pagès.

S’ha dit del pagès que és una persona lliure, no sotmesa a horaris i amb un pla de treball anàrquic... que està sotmès als capricis de la meteorologia, “si plou fan festa” –es diu generalment-. Aquell que no coneix d’aprop la feina de pagès se’n fa una idea idíl·lica. M’agradaria saber si feien festa els habitants de La Mussara, si quan plovia no es dedicaven a fer “cornaleres” per exemple, o a tallar les pataques per sembrar o arreglar el porgador o canviar els mànecs de les aixades, o a apedaçar els sacs o restaurar els trills i esmolar les destrals i els xorracs... I mentre madurava el blat o l’ordi anaven a treure glaç del pou per baixar-lo a Tarragona a l’Arquebisbe. Jo que sóc fill de pagès sé el que he vist, que és un no parar mai i que aquesta dedicació amb uns marges de llibertat molt estrets s’assembla molt a la feina de l’artista.

El període modern o contemporani de l’art ha patit d’una altra paradoxa que caldria rumiar. Des de l’aparició posem del “jo” de l’artista romàntic i especialment en el trencament de les avantguardes a principis del XX, l’art i l’artista, si volen acordar-se amb el seu temps, s’han vist impel·lits a trencar motllos, especialment el motllo de la generació anterior, ho veiem en el surrealisme contra el cubisme, el minimal contra l’expressionisme abstracte...aquí a casa nostra en el conceptual contra els formalistes... És una cursa per mirar de diferenciar-se, d’innovar, de subvertir, provocar, d’imposar-se... I això genera una gran paradoxa: l’obligació de ser “nou” acaba sent també un convencionalisme...un constrenyiment.

És a dir, la llibertat constant d’anar endavant es converteix en una presó, en una frontera que limita.

Per sort, crec que actualment aquest comportament s’ha relaxat molt i en el període postmodern que vivim i treballem aquesta cursa desenfrenada d’anar sempre més enllà es veu sospitosa. La llibertat buida i recurrent es fa insostenible... els artistes s’han deslliurat de la carrera de la novetat i la provocació, de l’obligació d’inventar un nou “isme”. I convivim tots fent honradament el que cadascú creu que ha de fer, i avui, en poesia conviuen propostes tan interessants i tan diametralment oposades com per exemple, Carles Hac Mor amb Ponç Pons, Vicenç Altaió amb Xavier Amorós o Enric Casasses amb Magí Sunyer,.....O en art, el conceptual Antoni Muntadas amb el pintor Barceló, o l’escultor Jaume Plensa amb el pintor Antonio Lopez... Cadascú treballant dins els marges de la llibertat escollida.


A la manera d’SPEECH de cloenda: EXERCIR LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

El que sí és un privilegi de llibertat del sector dels artistes (i dels intel·lectuals, poetes, escriptors) és l’oportunitat ocasional de tenir alguna tribuna. Com ara mateix, en aquest amfiteatre de boira i bellesa. Poder exercir de viva veu i de forma desacomplexada i “lliure” la llibertat d’expressió és un privilegi que sovint ens procura l’ofici. La poca dependència a clans, a adscripcions politiques (hi ha de tot, amb tots els respectes...) a institucions o empreses, deixa un marge més ampli per a la llibertat d’expressió, per a signar manifestos, per a escriure articles crítics, per a dir-hi la nostra, i per a fer obres que posin en qüestió i senyalin les nafres de moltes coses del nostre mon. De treure’ns pedres de la sabata.

Ara, en aquest moment i davant d’aquesta “escultura” disgregada de La Mussara, davant dels seus carreus abocats a la dissolució... si se’m permet voldria fer una declaració políticament poc correcte, exerciré el meu dret a la llibertat –en aquest cas d’expressió-: No m’agrada aquesta “moda” que en els darrers anys han escampat per diversos mitjans de comunicació pseudocientífics poca-vergonyes d’una Mussara esotèrica, no m’agrada la imatge d’una Mussara de bruixeria, de fenòmens paranormals, i misteris ocults.

L’únic misteri veritable de la Mussara és el de pensar com la seva gent va poder sobreviure tants anys en unes condicions tan extremes, tan dures, això sí que és un misteri, un misteri que honora els seus habitants!

I vull dir també –que com a tots vosaltres- no m’agrada veure La Mussara, en aquest estat. Sé els grans esforços que ha fet l’alcalde de Vilaplana per a posar remei, al menys, al que queda de l’església, sense èxit fins ara. No m’agrada que el nostre sistema polític, cultural, social, permeti que un poble gairebé mil·lenari desapareixi mentre a pocs quilòmetres s’aproven i es modifiquen lleis per a edificar un nou parc temàtic amb privilegis, un parc temàtic hortera, ludòpata i que serà de nou, causant de molts canvis en el nostre sistema cultural.

I el que sí m’agrada és la llibertat que proporciona l’art, tant com la seva dependència, m’agrada tant la llibertat com els seus límits, m’agrada aquesta dualitat interior de l’art perquè ens fa mantenir l’alerta, no adormir-se, i permet tenir mirades i opinions crítiques, estar viu, i quan hi ha oportunitat de tenir una tribuna tan espectacular, tan emotiva com aquesta d’avui, és un plaer alçar la veu per deixar-se anar pels senders i pels cingles lliures de la cultura.