Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Què passa - Activitats | Revista 57

De la doble cara de la llibertat de l'art


Conferència dobertura del MusArt 2014


Bona tarda a tothom, és agradable haver estat convidat i tenir l’oportunitat de ser aquí, vull agrair al Francesc Cerro, al Xavi Mariné, regidor de Cultura, al Tomàs Bigorra, l’alcalde Vilaplana...i a tot l’equip d’organitzadors. I especialment a l’Adam Manyé, amb qui comparteixo aquesta conferència d’obertura...Per a mi té una especial significació aquest indret, aquest ex-poble: La Mussara, d’aquí mateix prové una part substancial de la meva genealogia, de Cal Gendret, davant la bassa, i del mas del Manco, sota dels cingles. La seva Festa Major, el seu batre, la seva singular política entre saramandussos i poca-robes... la Mussara ha estat el lloc recurrent dels relats de la meva família. Jo duc el nom del patró de La Mussara, Sant Salvador, que se celebra el sis d’agost, dia de la “transfiguració del Senyor”. És molt agradable parlar de poesia, d’art, en aquest poble abandonat que ha tingut tanta mala sort.

La meva reflexió serà molt acordada amb la de l’Adam Manyé, la poesia i l’art han de produir-se dins la llibertat i la subversió, efectivament, però jo afegiria un altre concepte per a l’art. L’art té a veure també amb la submissió, la servitud i, paradoxalment, amb una certa esclavitud. Jo penso que l’art, avui, més que perseguir la llibertat i la subversió (en aquests moments de postmodernitat la subversió potser ja està desactivada, ningú s’espanta de res, i el mite de les avantguardes ja els tenim ben digerit). L’art anomenat contemporani, -dic- treballa avui per fer poètica de la realitat o realitat de la poètica i aquí s’ impliquen qüestions de política, da memòria, de sociologia... Pocs artistes d’avui ja pretenen subvertir, escandalitzar, alguns, potser Maurizio Cattelan o l’americà Paul McCarty, o l’espanyol Santiago Sierra (que va escandalitzar més pel fet de rebutjar el Premio Nacional de Artes Plàsticas que per la seva obra clarament provocativa i escatològica)... però poc.

M’agradaria apuntar aquí, i amb un cert to de polèmica, que el sector dels artistes plàstics o visuals, al qual jo pertanyo, té una gran diferència respecte als mètodes d’un poeta i això fa que la pràctica o la vivència de la llibertat creadora s’entengui i es visqui d’una altra manera.


De la poesia i de les arts visuals...

La poesia és molt mental, he llegit que l’Adam Manyé ha dit en una entrevista. La gran diferència entre la disciplina de la poesia i la de les arts, plàstiques o visuals, com en diem ara, es troba en l’ús d’aquella eina que va definir Leopardi poètica i irònicament en algun dels seus poemes: la llima. Hi ha dues menes de llima, la del poeta és aquest trobar la paraula, l’statu quo del llenguatge, el to, la “temperatura moral” en deia Ferrater, o l’hàpax com ha dit l’Adam; potser trobar aquell dir com una mena d’artefacte explosiu, en el cas de la poesia terrorista, com ell la prefereix. La de l’artista, la de l’escultor és una llima real, de ferro, d'acer, (que pot ser la paleta del pintor amb els seus infinits pigments i aglutinants o la pantalla, o la càmera amb els seus intricats programes informàtics), depèn de l’artista, però la llima de l’artista ”que fa objectes” és una llima que modela un procés, una forma, de materialitat lenta i que configura el sentit de la cosa a base d'un ofici que s'ha de sobreposar i fer real, a aquella part mental.

És molt difícil ser artista a temps parcial, diria que impossible, o quasi, (donar classes d’art en pot ser una excepció, com ha dit algú). Es necessita tot el temps del món en fer treballar la “llima”, les eines, vull dir. La part mental de l'art ha de venir acompanyada d'una gran dosi de transpiració, d’hores i hores de fer anar les eines, sigui un programa informàtic o les eines elèctriques d’un escultor. En aquest punt voldria citar “El artesano” de Sennet, on em sembla que no parla gens de poesia i sí, en canvi, de programadors informàtics, de lutiers i d’artistes... Jo no defenso un art formalista, de cap manera, pero tots els artistes que conec i els que m’agraden senten passió, dominen o ocupen tot el temps del món en un ofici, que sovint és molt artesanal; són/som presos per la producció de les obres, obres que poden haver estat pensades –és veritat- en un moment precís d’esclat mental. I també potser que aquest “poètic” esclat mental no es doni sinó desprès de molt de temps de taller, de molta pràctica, de molt de llimar, tallar, ensamblar, fer pols, soroll......Si ve la inspiració que t’agafi treballant deia Picasso... I l’escultor Richard Serra diu: Tinc la necessitat de treballar cada dia, no puc esperar que arribi un encàrrec per fer-ho...”


DE LA LLEUGERESA...

També és molt cert el que avisa Calvino i que ha introduït tan bé l’Adam Manyé a les propostes pel nostre mil·lenni: el tema de la lleugeresa, de fer-se cada cop més lliure... Hi podem coincidir molt, tant els poetes com els artistes visuals. Però fixeu-vos, no és el mateix pensar poèticament, lingüísticament: aquest sol que ara es pon és com una esfera d’aram i escriure “esfera d’aram”, que pintar-la damunt d’una tela amb els colors indicats o fer una esfera d’aram en escultura,....Ser artista, escultor, pintor etc...encara duu associat aquest dut de presència real, de l’objecte, de subjugació a la forma, els materials. Mireu: qualsevol exposició d’art contemporani, per molt desmaterialitzat que sigui el treball, per molt conceptual que sigui, seguim fabricant, o exposant “coses”, estàtues, objectes...

Per això molts dels artistes visuals -ho dic amb tota la ironia que vulgueu- quan siguem grans volem ser poetes. Somniem en alliberar-nos de la feixuguesa instrumental. Alguns artistes han escrit, escriuen, escrivim i sentim aquesta sensació d’alleugeriment, de llibertat, que l'escriptura conté, que la poesia -especialment la dels nostres poetes preferits- encomana, transmet. Penso en Ferrater, penso en Estellés, Vinyoli, i en els poetes més joves que l’Adam ha anomenat o recitat com Lluís Figuerola o Albert Roig. Vinyoli volia escriure poesia concreta, real, no fum, quin artista, pintor o escultor, no dedica la seva vida a fer coses, objectes, “reals”...?


Del tòpic de l’artista i la llibertat...

Hi ha un tòpic molt recurrent: l’artista treballa i gaudeix d’una llibertat absoluta, potser sense límits, envejable.

No dic que, comparada amb moltes altres feines i especialment amb feines en països difícils, aquest tòpic no tingui molta part de veritat.

Si féssim un recorregut històric per aquesta conquesta -tòpica o real- de la llibertat del creador hauríem de veure que sí, efectivament, que en el nostre període anomenat “modern” hi ha un marge de llibertat molt superior a altres períodes de la història. De fet la mateixa denominació d’artista comença bastant tard, de primer es parlava de picapedrers, de mestres d’obres, de pintors de parets, il·luminadors... La idea de “la llibertat de l’artista” que es comença a desvetllar a l’època del romanticisme (l’Adam ha citat Byron), fa escassament 200 anys. Aquí és on comença el “jo” de l’artista, d’un professional “freelance” en diríem ara, o autònom, que pinta lliurement, pel seu compte i que sovint també té la llibertat de fotre’s de gana, de misèria, o d’indiferència...


Del cas de les avantguardes històriques...

Cèzanne, Malevich, el cubisme, Juli Gonzalez, Pau Gargallo, Duchamp... a principis de segle XX perpetren un trencament radical amb la tradició, un canvi de model, de relació amb el públic, amb la clientela, un canvi d’objectius i de sentit.

La llibertat reclamada finalment agafa el poder. Es fa hegemònica.


De la llibertat creadora: entre La quimera i la servitud...

Poc abans, el pintor Paul Cézanne a la frontissa del S.XIX cap al XX s’havia fet un propòsit immens: dedicar la seva vida a fer una altra mena de pintura. Els impressionistes havien deixat el llistó alt, havien sortit al paisatge, havien tret la pintura al carrer, però per a Cézanne era una pintura essencialment anecdòtica, complaent, decorativa, comercial. Ell volia tota una altra cosa, la pintura havia de conquistar un territori de llibertat total, el quadre havia de ser un objecte extern a la realitat, havia d’inventar-se les seves pròpies regles, un quadre era com un camp de batalla entre la disposició dels colors, el format de la tela, el motiu, i la pròpia necessitat de l’artista: tot un joc de relacions i equilibris interns. Cezanne ho va poder fer a plena dedicació, va viure de renda del seu pare. Va ser un obsessiu i un torturat i en aquell jardí del seu estudi i pels voltants d’Aix en Provence fa ver la revolució pictòrica més gran i més decisiva de l’època moderna de l’art (parlo de la pintura), però mai va viure de la pintura, ni d’encàrrecs, ni de vendes... I en aquest marge de llibertat total, paradoxalment, es va passar la vida pintant exactament els mateixos temes, les fruites de casa seva, el seu jardí, els contorns d’Aix i molt especialment i de forma obsessiva la muntanya de la Sainte Victoire, centenars i centenars de vegades. Va quedar atrapat en aquest tema perquè l’important no era el motiu a pintar, el model, sinó el quadre, la pintura, l’obra.

Cezanne va inspirar el Cubisme a Picasso i Braque i va ser redescobert i venerat per tots els artistes de les avantguardes de principis del XX.

Cezanne, doncs, com molts d’altres artistes, Morandi, Mondrian, Roman Opalka, On Kawara... van centrar la seva llibertat en un espai molt petit, en un tema recurrent i insistent que els va durar tota la vida...


Del cas Giacometti...

Podríem parlar de molts d’altres artistes de la història, com a exemples de la lluita per la llibertat i el seu constrenyiment. El pintor romà Caravaggio, el pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich....Per no allargar-me esmentaré només el cas de l’escultor Alberto Giacometti. Provinent de la Suïssa italiana aquest escultor va anar a parar al París de les avantguardes. Va instal·lar-se a viure i treballar en un taller miserable, petit, de Montmartre.

Quan va ser famós i ric i podia millorar la situació es va negar a abandonar aquell estudi. Li va ser impossible deixar aquell lloc sòrdid i ple de guix per les parets. Va entendre que aquell petit espai era part indestriable de la seva escultura i que els seus personatges allargats i espirituals no es podien esculpir en cap altre lloc que en aquell taller atapeït, desordenat, tremendament terrenal. Un curiós ús de la llibertat.


De la doble cara de la llibertat artística i els límits...
 
El que és comú a tots els artistes és la dependència total i exclusiva a la feina. Una feina que no es pot fer a temps parcial, que demana exclusivitat.
A mi m’agrada comparar-la a la feina del pagès.

S’ha dit del pagès que és una persona lliure, no sotmesa a horaris i amb un pla de treball anàrquic... que està sotmès als capricis de la meteorologia, “si plou fan festa” –es diu generalment-. Aquell que no coneix d’aprop la feina de pagès se’n fa una idea idíl·lica. M’agradaria saber si feien festa els habitants de La Mussara, si quan plovia no es dedicaven a fer “cornaleres” per exemple, o a tallar les pataques per sembrar o arreglar el porgador o canviar els mànecs de les aixades, o a apedaçar els sacs o restaurar els trills i esmolar les destrals i els xorracs... I mentre madurava el blat o l’ordi anaven a treure glaç del pou per baixar-lo a Tarragona a l’Arquebisbe. Jo que sóc fill de pagès sé el que he vist, que és un no parar mai i que aquesta dedicació amb uns marges de llibertat molt estrets s’assembla molt a la feina de l’artista.

El període modern o contemporani de l’art ha patit d’una altra paradoxa que caldria rumiar. Des de l’aparició posem del “jo” de l’artista romàntic i especialment en el trencament de les avantguardes a principis del XX, l’art i l’artista, si volen acordar-se amb el seu temps, s’han vist impel·lits a trencar motllos, especialment el motllo de la generació anterior, ho veiem en el surrealisme contra el cubisme, el minimal contra l’expressionisme abstracte...aquí a casa nostra en el conceptual contra els formalistes... És una cursa per mirar de diferenciar-se, d’innovar, de subvertir, provocar, d’imposar-se... I això genera una gran paradoxa: l’obligació de ser “nou” acaba sent també un convencionalisme...un constrenyiment.

És a dir, la llibertat constant d’anar endavant es converteix en una presó, en una frontera que limita.

Per sort, crec que actualment aquest comportament s’ha relaxat molt i en el període postmodern que vivim i treballem aquesta cursa desenfrenada d’anar sempre més enllà es veu sospitosa. La llibertat buida i recurrent es fa insostenible... els artistes s’han deslliurat de la carrera de la novetat i la provocació, de l’obligació d’inventar un nou “isme”. I convivim tots fent honradament el que cadascú creu que ha de fer, i avui, en poesia conviuen propostes tan interessants i tan diametralment oposades com per exemple, Carles Hac Mor amb Ponç Pons, Vicenç Altaió amb Xavier Amorós o Enric Casasses amb Magí Sunyer,.....O en art, el conceptual Antoni Muntadas amb el pintor Barceló, o l’escultor Jaume Plensa amb el pintor Antonio Lopez... Cadascú treballant dins els marges de la llibertat escollida.


A la manera d’SPEECH de cloenda: EXERCIR LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

El que sí és un privilegi de llibertat del sector dels artistes (i dels intel·lectuals, poetes, escriptors) és l’oportunitat ocasional de tenir alguna tribuna. Com ara mateix, en aquest amfiteatre de boira i bellesa. Poder exercir de viva veu i de forma desacomplexada i “lliure” la llibertat d’expressió és un privilegi que sovint ens procura l’ofici. La poca dependència a clans, a adscripcions politiques (hi ha de tot, amb tots els respectes...) a institucions o empreses, deixa un marge més ampli per a la llibertat d’expressió, per a signar manifestos, per a escriure articles crítics, per a dir-hi la nostra, i per a fer obres que posin en qüestió i senyalin les nafres de moltes coses del nostre mon. De treure’ns pedres de la sabata.

Ara, en aquest moment i davant d’aquesta “escultura” disgregada de La Mussara, davant dels seus carreus abocats a la dissolució... si se’m permet voldria fer una declaració políticament poc correcte, exerciré el meu dret a la llibertat –en aquest cas d’expressió-: No m’agrada aquesta “moda” que en els darrers anys han escampat per diversos mitjans de comunicació pseudocientífics poca-vergonyes d’una Mussara esotèrica, no m’agrada la imatge d’una Mussara de bruixeria, de fenòmens paranormals, i misteris ocults.

L’únic misteri veritable de la Mussara és el de pensar com la seva gent va poder sobreviure tants anys en unes condicions tan extremes, tan dures, això sí que és un misteri, un misteri que honora els seus habitants!

I vull dir també –que com a tots vosaltres- no m’agrada veure La Mussara, en aquest estat. Sé els grans esforços que ha fet l’alcalde de Vilaplana per a posar remei, al menys, al que queda de l’església, sense èxit fins ara. No m’agrada que el nostre sistema polític, cultural, social, permeti que un poble gairebé mil·lenari desapareixi mentre a pocs quilòmetres s’aproven i es modifiquen lleis per a edificar un nou parc temàtic amb privilegis, un parc temàtic hortera, ludòpata i que serà de nou, causant de molts canvis en el nostre sistema cultural.

I el que sí m’agrada és la llibertat que proporciona l’art, tant com la seva dependència, m’agrada tant la llibertat com els seus límits, m’agrada aquesta dualitat interior de l’art perquè ens fa mantenir l’alerta, no adormir-se, i permet tenir mirades i opinions crítiques, estar viu, i quan hi ha oportunitat de tenir una tribuna tan espectacular, tan emotiva com aquesta d’avui, és un plaer alçar la veu per deixar-se anar pels senders i pels cingles lliures de la cultura.


Moltes gràcies!


Salvador Juanpere, escultor i professor agregat a la U.B.
www.juanpere.com


Salvador Juanpere




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Editorial, Portada

Lo Pedris 88 (juliol 2022)

Teniu a les mans una nova edició de la revista trimestral Lo Pedrís. Amb cada...
Recerca, Cuina, Portada

RECEPTES F€CILS PER L€ESTIU

Ja som a l’estiu altre cop, amb poques ganes d’entrar a la cuina durant aquest...
Què passa, Notícies, Portada

EL PULS'METRE 88

PUJA: Les corredores vilaplanenques que, en la Cursa de les Dones de Cambrils, van ser...
Recerca, Cuina, Portada

Costella de porc ofegada

Aquesta recepta ens la fa arribar la Mercè Vilanova, néta de la Juanita Huguet...
Què passa, Activitats, Notícies, Portada

Festa de la Primavera

El diumenge dia 22 de maig d’aquest any, el Grup de Jóvens vam fer la Festa de la...
Història, Història local, Masos, Portada

CA L€ANDREU

SITUACIÓ La casa tenia paret mitgera amb ca la Mont-rala. Toca al camí de...
Història, Història local, Masos, Portada

CA LA TIANA

ALTRES NOMS També coneguda com cal Tià o ca la Cargolina....
Història, Literatura, Narrativa, Portada, Fem memòria

Memòria de les oblidades

Un dels actes programats per la Regidoria d'Igualtat, ha estat la presentació, a...
Opinió, Espiritualitat, Portada

€L€ésser humà no és el nostre enemic...€

En els últims temps, noto en el tarannà de les persones i en molts articles i...
Què passa, Activitats, Portada

Un Sant Jordi de pel·lícula

La possibilitat de mal temps va obligar a fer la celebració de Sant Jordi a la...
Entitats, Escola, Portada

Sortida de final de curs

El dia 31 de maig tota l’escola vam anar a Cambrils a fer una sortida de final de curs....
Entitats, Escola, Portada

ELS AVELLANERS

Aquest curs el grup d’educació infantil de l’escola Cingle Roig de Vilaplana...
Què passa, Activitats, Portada

Lo Pedrís pel Món

La Pilar Reche i el Jordi Serra, a New York.  Són a l'East River, a...
Què passa, Activitats, Portada

Descoberta del terme, reformes a l€església de la Mussara i vetllada musical

La Mussara sempre té alguna cosa que ens sorprèn, ja sigui passejant, caminant, en...
Història, Història local, Portada

Esmorzars de forquilla, a Vilaplana

Hi ha dos dies l’any en què, al nostre poble, pots gaudir d’un...
Recerca, Tradicions, Portada

Una família ramadera manté la transhumància al Montsant

Els desplaçaments del seu ramat afavoreixen la gestió del territori i permeten...
La nostra gent, Efemèrides, Portada

50 anys del Grup de Colònies l'Alzina Rodona Mig segle de llavors de futur!

No els faig cap descobriment, si escric que, aquest 2022, el Grup de Colònies...
Història, Portada, Fem memòria

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís, núm. 87, va sortir el pany de la porta del número 8 del Carrer...
Què passa, Activitats, Portada

Mussagats

El passat 15 de maig MUSSAGATS VILAPLANA va participar en la Fira de Sant Isidre. A la nostra...
Literatura, Contes, Portada

LA BRUIXATACA

El conte de “LA BRUIXATACA” està inspirat en la meva gateta. Es diu Taca,...
Literatura, Narrativa, Portada

De mar en mar

1r premi, als Premis Maig Memorial Pasqual Batalla de l'any 2020, de l'Ajuntament de...
Què passa, Literatura, Ressenyes literèries, Portada

Camí de formiga

Una nova edició de Camí de formiga va ser el dia 8 de maig, diumenge, a les 12 del...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

ENTREVISTA A LA JUANITA DE CA L€OLLA

El 14 de desembre del 2021, la Joana Huguet Ferré, més coneguda com a Juanita...
Què passa, Recerca, Activitats, Natura, Tradicions, Portada

La Fira de Sant Isidre

El dia de Sant Isidre vam fer la segona edició de la Fira. Enguany, en sessió...
Recerca, Història, Història, De cinema, Portada

La Guerra Freda V € Vietnam

Continuem el nostre viatge per la Guerra Freda, des de la perspectiva del cinema, fent un petit...
Què passa, Activitats, Portada

III Jornada Let's Clean up, a Vilaplana.

La Tercera Jornada de neteja es va dur a terme el dia 7 de maig de 2022, dissabte, de les 10 a...
Recerca, Natura, Portada

El Salt del Ventador i altres racons

Aquest cop ens desplaçarem fins a Horta, a la Terra Alta, per anar a veure un dels salts...
Opinió, La nostra gent, Articles, Records, Portada

Isidro: L€home que em va ensenyar a €huir€ de missa

“Mossan Isidro” no deixava indiferent. D’alguna manera ha format part de...
Recerca, Literatura, Tradicions, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules

Sebastià Mariner, lo Sibines, com s’anomena ell mateix en l’inici de...
La nostra gent, Homenatges, Records

Comiat

Despedir-se d'algú mai és fàcil i més encara si és una...