Recerca - De cinema | Revista 60

De cinema: Una cursa electoral

De tant en tant, i sense que serveixi de precedent, ens pregunten per qui volem que mani als nostres ajuntaments i parlaments. Aquest any ja ens ha tocat anar a dipositar el nostre vot als nostres col·legis electorals i sembla que ho haurem de repetir ben aviat. Diuen que bufen vents de canvi i mentre uns opinen que això és positiu, altres pensen que no ens portarà res de bo canviar els clàssics i altres que els diumenges s’està millor al sofà o passejant. Bé, per gustos els colors.

Deixem de moment les opinions polítiques per la conversa del bar mentre remenem el sucre del tallat que potser encara prendrem mal i anem a lo nostre, a parlar de cinema. I ja us podeu imaginar que en aquest número parlarem de cinema i política. Farem tota una cursa electoral en només 20 línies.

Anem per parts. Primer necessitem un bon candidat, d’aquells amb ideals ferms i voluntat de ferro. Aquí tindríem Mi nombre es Harvey Milk (2008) que ens explica, mitjançant l’excel·lent interpretació de Sean Penn i la direcció de Gus Van Sant, la vida de l’activista nord-americà pels drets dels homosexuals, el primer polític obertament gai que fou escollit per un càrrec públic als Estats Units.
Ara, si preferim vides inventades però del tot idealistes tindríem l’inefable duo Capra/Stewart i el seu clàssic Mr. Smith Goes to Washington (1939) –potser us soni més la traducció d’aquest costat de l’Atlàntic que fou Caballero sin espada- on un recent arribat a la política haurà d’enfrontar-se amb el sistema i la corrupció de la capital.

Si per contra preferiu l’altre cantó de la moneda, és a dir, un candidat bastant menys idealista que el noble Stewart, podeu provar amb Bob Roberts (1992), el que fou el debut en la direcció de Tim Robbins que també protagonitzava la cinta donant vida a un nou arribat a la política amb un pensament i accions poc convencionals.

Bé, ja tenim el candidat però arribar a guanyar unes eleccions no és una feina gens fàcil. Molta gent hi treballa, molts voluntàriament i amb convicció però també n’hi ha de professionals, capaços de vendre a la seva mare per un grapat de vots. Les curses electorals no s’inicien només enganxant un cartell a la plaça de la Vila, no. Almenys no pas als Estats Units.

Posem un parell d’exemples: Primary Colors (1998) i Los idus de Marzo (2011) ens reflecteixen la cursa electoral des de dins, curiosament les dues des del bàndol demòcrata i curiosament les dues amb escàndol sexual pel mig. L’ombra del cas Lewinsky és llarga. El cas és que les dues ens ensenyen el costat de les clavegueres de les campanyes i prepareu-vos per embrutar-vos.

Però siguem optimistes, suposem que com a candidats hem aconseguit la victòria. Manar tampoc és fàcil i sinó que li diguin a Nixon i el seu Watergate. Sempre poden venir uns periodistes –ah, maleïda llibertat de premsa- i esgarrar-te el teu mandat com ens explica Todos los hombre del presidente (1976). Aleshores només ens quedaria dimitir –paraula sorprenent però que existeix, només cal que la busqueu al diccionari- i esperar l’indult, que a casa les penes es passen millor que a la presó.

I bé, ja hem enllestit la nostra legislatura. Fins al proper número.

Joan M. Rovira

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat