Escola | Revista 2107/09/2005

De casa a l'escola

A mi m'agradava l'escola. M'agradava el que hi feia, el que hi aprenia, i amb qui. Aquest sentir-me a gust, ara que ho penso, va ser un regal que em va fer la meva mare. Perquè va ser ella qui, primer, em va ensenyar a parlar, i també a relacionar-me. Això, que a nivell simbòlic és tan important -el llenguatge i la relació són a la base de tota vida humana- també era real en la meva vida, en les coses més aparentment petites però que són el fonament de les més grans. Recordo la peregrinació a la recerca d'una escola, la primera, per a la meva germana i per a mi, que era una acadèmia amb una sala porxada com a pati i la meva millor amiga, la Flors. I la segona, un edifici deixat per una entitat que feia de parvulari provisional d'una escola que estava lluny, el mes de Maria i el meu primer pretendent, el Rodolfo.

També recordo la meva primera lliçó. Feia tercer d'EGB i ens havien posat un examen. Era la primera vegada. La lliçó que havíem d'estudiar, me'n recordo encara, era de ciències naturals, el cicle de l'aigua. Era dissabte a la tarda, a la tele feien dibuixos animats, una pel•lícula… i jo a l'habitació, rellegia sense parar els primers fragments de la lliçó. Me'ls volia aprendre de memòria, amb tots els ets i uts, i no podia. Passaven les hores i me n'adonava de la inutilitat del meu esforç, no podia passar del primer paràgraf (encara se’m fa present la il•lustració que acompanyava el text!) Desesperada, me'n vaig anar a veure la meva mare. Ella primer em va consolar i després em va dir que allò no es podia estudiar així, que no es podia aprendre tota la lliçó de memòria i em va explicar que, sobretot, m'havia de fixar en l'explicació que estava al costat dels punts vermells, que eren els que senyalaven el més important… I que més que saber-m'ho, per damunt de tot ho havia d'entendre. Em va fer berenar i després vaig tornar amb el llibre, més tranquil•la, perquè ella em va dir que, quan estigués llesta, em preguntaria la lliçó a veure si l'havia entès. Em vaig sentir capaç de fer-ho, no sé si per l'actitud de la meva mare que en cap moment va dubtar de la meva capacitat sinó que tenia clar que era per culpa de la metodologia que jo utilitzava, o perquè em va resultar molt senzill, després del descomunal intent anterior. Però sense gaire esforç, al principi de la nit, la meva mare em va preguntar, per primera vegada en la meva vida, una lliçó i jo me la sabia.

La meva mare no havia anat molt a l'escola. Però sabia -i sap- moltes coses que ha après de maneres ben peculiars. Jo no només aprenia, i aprenc, a través del seu saber sinó també del seu saber estar: ella no estava pendent de mi i els meus deures, però sempre hi era per als meus dubtes, preguntes i el que fes falta, cosint a prop, ocupant-se de les meves germanes i el meu germà una mica més enllà i, sobretot, fent-me un espai tranquil al pis petit on vivíem, on jo pogués estudiar. Aquest saber estar també li he vist amb la meva neboda i ara amb el meu fill.

Solen ser les mares, o qui està en el seu lloc, les que ensenyen tot això: a parlar, a relacionar-nos, a saber estar. A través de la nostra primera relació, que és amb elles. Són coses de vital importància per a la vida en comú, que l'escola pot continuar. De fet, tot sovint les continua, per això recordem de l'escola, sobretot, alguna mestra o algun mestre especial, les amistats íntimes i moltes altres coses que ens van passar amb altres homes i dones, petits i grans. Perquè l'escola és un lloc preciós d'intercanvi.

Lourdes Albi (Pedagoga)

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

20/09/2025Passatemps, Portada

De casa a l'escola

Nou usuari

Usuari registrat