Opinió - Articles | Revista 75

Cultura, un servei públic com tants d'altres

En els darrers anys, les polítiques en matèria cultural s’han centrat a considerar la cultura com un actiu per a la promoció de les ciutats, del país o com a atracció per al turisme. S’ha fet èmfasi en la dimensió espectacular de l’activitat cultural i s’han buscat arguments de notorietat que permetessin accentuar encara més aquesta dimensió com commemoracions al voltant de fills il·lustres, que com l’adjectiu indica només afecten a persones de determinades classes socials. O festivals de format gran molt espectaculars i gens participatius.
 
En canvi, el suport a la creació, en les mútilples disciplines i els diversos llenguatges en què avui es manifesta, ha quedat al marge de la política cultural, tret d’alguns programes circumscrits a la promoció de “l’art jove”. Tot plegat, des d’una visió de la cultura ancorada en els àmbits clàssics i per tant allunyada dels plantejaments contemporanis que avui entenen la cultura com un espai dinàmic que integra ciència, tecnologia i tots aquells espais d’activitat susceptibles d’esdevenir espais de pensament i d’experiència creativa.
 
En cultura és clau la participació com l’assumpció col·lectiva de la idea d’apoderament, entesa com el procés pel qual una persona o grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes culturals. Això implica passar del concepte d’espectador/públic al de cocreador/protagonista, un procés que ha de fer possible la particpaicó activa i que per tant exigeix construir complicitats amb les institucions culturals. En aquest sentit, els projectes comunitaris i en general la noció de participació s’han d’inserir en el cor de les institucions culturals amb expectatives de modificar-les, han de ser punts de partida per al desenvolupament de les institucions, agents de canvi, que poden permetre canviar processos de treball i canvis de mentalitat.
 
Per això, més enllà de les relacions —en clau clientelar o com a mínim jeràrquicament desequilibrades— entre les associacions i les entitats no es creen espais de treball col·laboratius efectius i continuats. El foment de la participació ciutadana i de l’accés democràtic a la cultura s’ha d’expressar en la decisió que les persones escullin quins projectes volen dur a terme i quina repercussió social tindran, pel fet de ser un servei públic.
 
Més enllà d’aquest plantejament hi ha persones que entenem que la cultura és un servei públic més com l’educació, els serveis socials o la salut i no un objecte de compra-venda per atraure visitants a la ciutat. En tot cas el turisme n’ha de ser una conseqüència i no l’objectiu principal. I aquesta és la visió principal que ara regna als nostres `pobles i ciutats i que hem de revertir.
 
La Cultura ha de poder viure del diner públic i no estar sotmesa a les aportacions de privats que sovint, a més, són empreses de dubtosa qualitat humana i democràtica, quan no són directament corruptes. En tot cas hem de ser responsables i analitzar molt bé de qui s’accepten diners, sense perdre sobirania.
 
La cultura l’hem de plantejar com un espai d’acció social i creixement individual i col·lectiu, no com un espai de consum. Això significa repensar conceptes com el d’oferta cultural renunciant al sentit mercantilista que el sosté: d’una banda, perquè no es pot gestionar la cultura únicament en termes de rendiment econòmic, i de l’altra perquè la cultura no és una mercaderia al voltant de la qual calgui plantejar percentatges de saturació o de “presència al mercat”. Definir “l’oferta cultural” va més enllà de saturar l’agenda ciutadana d’actes i propostes (gratuïtes o de pagament) a la recerca de consumidor: significa preveure també espais de silenci i reflexió on les persones trobin les condicions (materials, físiques, emocionals, etc.) que els permetin construir (des del debat, el gaudi, l’intercanvi cultural, etc.) i esdevenir protagonistes des de la participació directa i efectiva.
 
Per tant, és imprescindible entendre que la cultura és un bé comú, un servei públic que necessita dotar-se de pressupost públic per poder existir i sevir la comunitat.
Mariona Quadrada Monteverde



+ Publicar el meu comentari