Contes | Revista 3011/11/2007

Conte per Nadal: La Ploma delatora

Feia molt de temps que la Clara i la Marta no s’havien vist. Des de quan van estudiar a la universitat d’Oxford, allà pels vols de 1968. Però malgrat el pas dels anys, s’havien reconegut de seguida. Va ser tot just a l’andana de l’estació de trens de South Kensington, on van retrobar-se de nou. Era una estació d’entranyable record per a elles ja que tot just allí havien esperat infinitat de vegades el tren de tornada a casa.

S’acostava Nadal, feia molt de fred i les primeres volves de neu començaven a enfarinar de blanc les negres vies d’aquella andana.

La Clara feia més de vint anys que treballava a l’estranger de professora de literatura francesa. Estava més prima que abans i les primeres arrugues havien començat a aparèixer a les comissures dels seus carnosos llavis. Tanmateix, encara mantenia viu aquell somriure jovial que tenia d’adolescent quan es van conèixer. Tenia èxit amb els homes i s’havia convertit, a poc a poc, en una dona independent que no s’havia volgut lligar a cap mena de compromís emocional.

La Marta continuava vivint als afores de Londres i, des que va tenir la segona filla, va deixar de treballar com a publicista a Harrods i es dedicà en cos i ànima a criar ambdós fills. S’havia casat amb el Lluís, el seu cap comercial que sempre li anà al darrere. Era un home emprenedor, atractiu i eminentment faldiller, que per motius de feina sempre estava viatjant d’aquí cap allà. Ella, malgrat la seva doble maternitat, conservava aquella silueta sensual i voluptuosa de la joventut que havia conquistat el seu marit, però el seu rostre denotava l’inexorable desgast del temps.

Ambdues amigues, al veure’s van experimentar a l'instant i de forma recíproca una gran emoció. Es van abraçar efusivament durant una perllongada estona. Havien estat molt unides quan van conviure a la residència de la facultat. No havien tingut mai secrets entre elles.

De sobte, l’estrident xiulet d’un tren aturat a la via tres, les transportà de nou al present.

- Ho sento Clara, però he d’agafar aquest tren sens falta.
- Jo també, quina casualitat.

L’atzar va voler que totes dues haguessin d'agafar el mateix tren en direcció al sud de Londres. Un cop instal·lades al mateix compartiment, una en front de l’altra, van començar a rememorar aquella jovial però turbulent etapa de les seves vides. I van evocar i desvetllar vivències que abans de retrobar-se tenien en bona part oblidades en la foscor de la memòria. Van parlar i parlar amb fruïció dels vells temps. Tanmateix, i de forma inesperada, la Marta no va poder aguantar més l’aflicció que guardava i que la corroïa per dins. Va començar a plorar de forma desconsolada.

- Què et passa, Marta, per què plores ?
- Per res, per res.
- Au, va dona, va ! Ja saps que entre tu i jo no hi hagut mai cap secret.

Llavors, entre llàgrimes amargues i sanglots que de mica en mica s’anaven espaiant, va confessar-li, sense embuts:

- El meu marit, el Lluís, fa temps que m’enganya amb altres dones. Ha agafat anticossos i s’està morint. La veritat és que estic desfeta. Ja no puc més...

Un silenci negre i espès es va apoderar de la conversa... La Clara, sense saber què dir, va acaronar-la tendrament, com a signe de comprensió i de veritable amistat. Tot just en aquell moment el tren finalitzava el seu trajecte. Havien d’acomiadar-se, però abans de separar-se, l'afligida esposa va dir:

- Truca’m, per favor. Ara que ens hem retrobat de nou, potser et necessitaré més que mai.
- No pateixis. Així ho faré.

Tot seguit, la Marta va treure de la seva bossa de pell una ploma Montblanc negra amb incrustacions i lletres daurades per apuntar-se el telèfon de la seva confident amiga. A la Clara se li va petrificar el rostre. Va reconèixer a l’instant aquell objecte delator. Era precisament aquella estilogràfica negra que el darrer Nadal havia regalat al seu millor amant.





Pitxi



+ Publicar el meu comentari