Comandos a Vilaplana?

Dedicat a l'Adela Blasi, Urban sketcher

De sobte una trucada amiga va trasbalsar la placidesa del sopar d'una nit d'estiu sorprenentment fresqueta. Però el sobresalt de la demanda va fer pujar el meu termòstat i en pocs segons vaig començar a suar.

T'importaria acompanyar els Urban sketchers per Vilaplana dijous vinent? Seré fora, de viatge. M'ho preguntava amb una veu de setí i em remarcava que no calia que m'hi comprometés si havia de fer un esforç per atendre'ls.

No m'hi podia negar, era tot un repte, i un alliberament per a la veu amiga si hi accedia.
No t'amoïnis, només serà una horeta. Són artistes i volen veure racons bonics del poble. Els passo el teu mòbil, si m'ho permets. És clar!, li vaig dir ràpidament. Gairebé no vaig atrevir- me a demanar explicacions, els faria de guia per Vilaplana, una horeta més o menys.

No sé per què el nom del grup em feia arrufar el nas. Urban sketchers no lligava gaire amb artistes. Em vaig capficar i vaig pensar que potser la veu amiga havia estat pressionada per algun comando sospitós. Urban sketchers... Em va venir al cap el conte del Pere Calders, el de l'olotí que dina amb un "japonès"... Potser em deixava portar per la ficció, m'estava capficant. Ho vaig deixar córrer, per dijous encara faltava una setmana!

Dimecres al vespre, la vigília, vaig rebre un whatsapp: "Demà als malencons a les 10.00". Aquest missatge va tornar a despertar les meves sospites, era propi de comando. Una suor freda em va envair, de nou... S'anava confirmant el meu recel: Urban sketchers era un comando! Dijous a les 10.00 vaig sortir de casa. Des de mig carrer Major podia veure'ls, veure'ls asseguts als malecons amb maletes i altres estotjos. Asseguts? Sí, sí, asseguts, havien de dissimular l'arsenal que omplia els seus maletins. Per tant vaig deduir que no volien conèixer els racons bonics del poble, sinó que devien buscar llocs estratègics, per si de cas, ja se sap el món està convuls... Vaig decidir avançar amb pas decidit. Arribaria als malecons i faria com si res. No puc negar una certa tremolor a les cames.

Bon dia, vaig dir, adonant-me que la veu se m'enfosquia. Em van correspondre amablement, no aixecaven cap sospita. De fet se'ls veia plàcids, relaxats, cap dels seus gests delatava el que havia fonamentat les meves suspicàcies. Vaig constatar que no tenien pressa. No es movien, estaven tranquils... Tampoc no em va sorprendre la vestimenta, no portaven armilles antibales, ni ganivets a les dents, ni robes de camuflatge, vestien d'estiu i el que sorprenia és que anaven amb gorres i barrets, algun de ben elegant. No eren de Reus, com jo pensava, venien de diversos indrets del Baix Camp, de l'Alt Camp i del Tarragonès, fins i tot n'hi ha via una de l'Argentina, cosa que em va fer pensar que l'abast de l'organització era a nivell mundial.
De sobte un d'ells va fer un moviment brusc i va dir que anava al cotxe a buscar l'arsenal. He de ser franca, em vaig espantar. Però jo ja havia decidit mantenir- me ferma i dissimular. Observaria els seus moviments, en cas d'alarma ja tenia pensada la coartada per actuar.
Al cap de poc va retornar el seu company i van decidir anar a visitar el poble, així ho van dir. Jo, assessorada per experts, vaig iniciar la ruta: dels malencons al carrer Major, enfilaríem cap al carrer de la pujada fins a la Riba. Ens dirigiríem cap al dipòsit vell i arribaríem a la font de les Creus. Les fotos de rigor aturarien el passeig i reemprendríem la ruta pel carrer Jacint Verdaguer, al final i deixant a la dreta cal Teodoro, ens arribaríem als rentadors.
Durant el trajecte vaig observar, sense perdre pistonada, els seus moviments i comentaris. No n'hi havia cap que tingués relació amb un pla estratègic invasiu. Només iniciar la ruta, arribats a cal Ritu, els vaig oferir de deixar els estotjos i altres fòtils que carregaven. Cap d'ells em va mostrar resistència, és més, van fer comentaris d'agraïment i d'alleugiment. Només van conservar el mòbil, i alguna càmera fotogràfica. Va ser llavors que mentre remenaven les bosses, jo els espiava- és clar!, hi vaig veure pinzells i paletes, i, afortunadament, en obrir els estotjos vaig albirar els cavallets.

No puc explicar com em vaig sentir, és difícil de descriure-ho. Ells devien notar alguna cosa perquè la que semblava tenir la paella pel mànec em va dir que no m'amoïnes, que seria una horeta més o menys.

La paella pel mànec no l'agafa ningú, va dir- me la Teresa Felip, una de les integrants del grup. Jo només poso una convocatòria al Facebook (Urban sketchers reus) i s'hi apunta qui vol. Ja no vaig poder més. Disculpa Teresa, sou... com... una mena de comando? (no me'n vaig poder estar).


Home, si consideres que som una unitat especial autònoma amb una missió especial... No som paramilitars!, em va dir rient, amb una rialla franca, afinada i encomanadissa. Els Urban Sketchers (USk) som una comunitat global de dibuixants, tant professionals com aficionats, que fomenta la pràctica del dibuix in situ, i l'observació directa de la vida urbana. Milers de dibuixants urbans (Urban Sketchers) a ciutats dels cinc continents s'identifiquen amb els principis de la comunitat, nascuda a internet l'any 2007, que s'especifiquen en un manifest de vuit punts traduïts a més de 12 llengües. Ens aixopluguem sota el lema "Veure el món, dibuix a dibuix" i compartim els nostres treballs a Internet mitjançant blocs i xarxes socials.

Vam passejar plàcidament pel poble. Fins i tot vam passar el pont de Mallafrè i vam arribar a la carretera d'Alforja.

Després d'una horeta més o menys, devien ser les 4 de la tarda, al carrer Major hi vaig veure escampats els Urban sketchers, asseguts en un tamboret, en una cadira plegable... Les seves armes eren pinzells de tots calibres, les bales amb què disparaven eren de múltiples colors i feien diana en petits fulls suportats per cavallets palplantats en les estretes voreres del poble.

A mitja tarda, els urban sketchers van recollir, silenciosament, els seus estris, però abans d’acomiadar- nos em van deixar “veure Vilaplana, dibuix a dibuix”.

(Per si voleu llegir el manifest http://terrassaurbansketchers.blogspot.com.es/p/manifiesto.html)